El plaer de llegir diferent

Podria dir que al menys per mi el record de El Mago de Oz, en aquest cas El Bruixot d'Oz, (que no Ot)  em transmet a una pel·lícula on la Judy Garland  em feia dormir en un dels grans musicals clàssics del cinema americà, crec que mai havia acabat de veure-la sencera, sabia que també era un clàssic de la literatura infantil americana, però no li havia donat massa atenció, segurament era molt més fàcil llegir un SuperMortadelo que la història d'aquest viatge una mica psicodèlic amb un lleó, un espantaocells, un llenyataire i una nena, que ja no era tan nena, en un món carregat de personatges estranys com ells sols. O sigui que amb la de llibres que tinc per endavant per llegir difícilment em posaria amb un que la pel·lícula se'm feia soporífera. 

..però vet aquí que un dia la comercial de l'editorial Combel de llibres amb la que treballo a la botiga (si..a  Casa la Carreres) em va presentar una col·lecció nova que havien tret de llibres clàssics per petis lectors, la qualitat era molt alta, les il·lustracions prou curioses, en aquest cas de Iban Barrenetxea  i em vaig decidir a comprar, per vendre, està clar, però al mateix temps hi ha moments que sóc botiguer i també client a l'hora i amb un fill en edat per poder llegir el llibre va fer cap a casa.

D'entrada hem d'ubicar el llibre a l'any 1900, pocs anys desprès d'un altre clàssic Alice, i crec que alguna relació en un món fantàstic han de tenir.

Desconeixia completament la figura de L.Frank Baum, però si que va tenir interès en poder crear literatura per nens. Recordem nens de principi del s XX i ho va aconseguir se va convertir en un dels clàssics de la literatura americana. 

La història a aquesta alçada crec que és difícil fer un spoiler, però resumint no deixa de ser una faula on l'autor ens vol dir que dins nostre tenim lo que volem, que no ens cal res mes, però que sempre cal algú que ens ho recordi o ens ho faci veure. I un viatge de recerca on el veritable objectiu és conèixer als companys i els lligams que crea l'amistat.

Però tant me fa l'historia, el cervell, el cor, el coratge o tornar a Kansas, desitjos que es repeteixen en bucle, per que els nens i nenes ho recordin lo millor de tot i que no té preu és poder llegir capítol a capítol al capçalera del llit d'Ot, que estigui preocupat de que Dorothy no pugui tornar a casa, de que es perd tontament un desig amb els micos voladors.

Ha estat un plaer que no te preu, a veure quina nova aventura ens trobem.

 

Acomiadar-se d'un somriure

 Ahir va ser un dia estrany, dur. Vam arribar a casa  carregats de llàgrimes, somriures, abraçades i amb un buit immens. Havíem anat a acomiadar-nos d'una amiga, aquell tipus de persona que no la coneixes i et conquereix amb el seu somriure, la seva mirada i els seus cabells esbojarrats, et guanyava amb un simple "Hola". 

 Hem coincidit un grapat de cops, no és aquell tipus d'amistats que tens de petits, ni l'amic de la colla de cada cap setmana,  però es feia estimar com ningú. Et portava al seu terreny, t'acollia i ja no podies despegar-te d'ella. 

 Vermell, violeta i groc, no son sols colors polítics que la definien són també colors de vida, foc i alegria. 

 Hem de ser "disfrutoneros" per que ella ho voldria així.

 

Otel

 

Gairebé encara no havia tancat la porta del vehicle que el taxi ja havia arrancat , esquitxant a la vorera restes d’aigua de tot un vespre plovent. Es quedà mirant el cartell de neó on sols se llegia la paraula otel, mentrestant al seu cap repetia les paraules que el conductor amb un marcat accent estranger li havia dit: «senyoreta, crec que aquest no és un bon lloc per passar-hi la nit». A la seva cara es dibuixà un somriure.

La recepció no li va decebre: poc il·luminada, una moqueta carregada de pols, plantes de plàstic i darrere el vidre el reflex d’una televisió amb el volum exageradament alt. El personatge darrere la finestrella també complia amb tots els tòpics i no hagues pogut dir que li feia mes repuls si el seu físic, la seva vestimenta o el to de veu amb el que si hi dirigí: «ja l’estan esperant» al mateix temps que li allargava un clauer de fusta amb el número 15. «Pujant al primer pis a la dreta» , però ella ja havia començat a pujar les escales.

Els graons de fusta anaven cruixint sota el seu peus, va anar avançant amb presa pel passadís, esquivant alguna taca al terra sospitosa, no va poder fer lo mateix amb les olors, així va plantar-se davant de la porta amb el número 15, introduí la clau lentament, obri la porta i accedí dins la cambra. La porta del lavabo estava mig oberta, la llum encesa i el soroll de l’aigua de la dutxa caient. Va entrar poc a poc, l’habitació estava plena de vapor d’aigua, sota l’aigua es veia un cos d’home, nu, alt, fort una esquena molt ampla amb un tatuatge d’un gran drac vermell amb les ales obertes, escopint foc per damunt l’espatlla, el cabell curt i platejat.

L’aigua va deixar de cauré, l’home havia tancat l’aixeta, però continuava d’esquenes a la porta ,es va fer un silenci que ell va trencar amb les seves paraules: «sempre he sabut que vindries a buscar-me, t’esperava fa estona, potser dies, inclòs anys però al final aquí estàs, a que has vingut?». Es va fer una petita pausa, ella buscava amb recel qualsevol imprevist que pogués sorgir i trenques les seves intencions, la seva ma va buscar sota la roba una pistola petita, la va agafar amb fermesa i apuntant a aquella esquena decorada amb el drac li va dir «ja saps a que he vingut», la seva veu va sonar forta, clara i nítida com el clic de l’arma al moment de ser muntada, va respirar, dos cops profundament, va col·locar el dit al gatell i li digué «he vingut a matar-te», de sobte l’home va girar-se, ella li va poder veure una cara, on uns ulls vermells com el foc li miraven fixament i li deien «n'estàs segura?»

Bona dia Sant Jordi, 2023

Gundesa

 Si m'arriben a dir fa sis mesos que tornaria a anar a un concert de Gun, no m'ho creuria i encara menys que fos aquí al costat de casa ,a Gandesa. Va ser tota una sorpresa quan Pep Monné va penjar el cartell a Facebook. Gun, encara que tant "sols" eren els teloners dels Rolling Stone a la gira Urban Jungle, l'any 90 van ser el meu primer concert en tot un estadi Olímpic força ple. En aquesta cas el pavelló de Gandesa va ser el lloc triat per trobar-nos fans de la banda i les velles glòries de la zona. 

Al concert del 90 em van sorprendre molt , era un grup just que començava a sonar a les formules radiofòniques, amb el seu primer disc Taking on the world. De fet sempre deia que jo havia anat a veure'ls amb ells, mes que als Stones, que ja eren unes figures en el final de la seva carrera, han passat més de 30 anys i encara hi son, ningú pot amb els Stones. 

Durant la seva trajectòria, Gun ha patit diferents canvis, la marxa del cantant Mark Rankin segurament el mes destacat. Malgrat tot, actualment la banda la lideren els germans Gizzi, Dante com cantant i Giulano a la guitarra.

Lo que em va sorprendre fa 32 anys va ser un directe potent amb molta guitarra. En el seu temps ells deien que eren com els Gun'n roses, però sense roses. Aquesta força no l'han perduda i durant tot el concert les guitarres no es van aturar, amb molts solos  fan service a càrrec de Tommy C Gentry que el públic vam saber gaudir.

L'avantatge de tenir un concert així, amb un públic al voltant de les 400 persones, és que els musics s'apropen molt a la gent, van aconseguir connectar molt fàcilment, i tenir paraules per diferents coneguts que tenien entre el públic, jo mateix tenia a les seves parelles al costat. Crec que van estar molt còmodes en aquest format, inclòs durant els bisos Dante va baixar i es va abraçar i saludar als coneguts entre el públic.

Una nit perfecta, confesso que m'ho vaig passar molt bé i em vaig quedar amb ganes de repetir, no se quan, ja que Gandesa, ni en general les terres de l'Ebre no acostumen a tenir artistes d'aquestes dimensions, ja han passat els temps que a Falset venia un Joe Cocker o a Móra uns The Major Blues Band (banda una mica desconeguda, però carregada de grans musics). Sols puc agrair a la organització la feina que han fet.

Long life Rock'n'Roll !!!

 

Tornada

 No prometrem res, com hem fet ja altres cops però en un món que cada cop el llegir se perd, fa dies que li dono voltes a tornar a escriure una mica per aquí, segurament per que quedi en un núvol i ja, però millor allí que enlloc, que ja ho deia el gran filosof Shrek: "mejor fuera que dentro".

Nit blava

Estimat lector, si encara entres algun  a visitar-me, buscant les meves paraules sols puc que donar-te les gràcies i pensar que deus ser una mica boig, una mica romàntic i segurament mes tens en millor consideració que jo mateix, disculpem si avui utilitzo un altre cop aquest raconet meu per despertar-me del meu moment somni i escriure, aquest cop un petit conte, un conte que no és per Ot que seria lo mes fàcil a aquestes alçades, ni pet tu, potser tampoc per qui va dirigit i sols és un conte que escric per mi. Deixa que l'escrigui pensant en aquesta persona i que les lletres siguin fàcils per ella. Intentaré tornar mes sovint. En un principi volia que fos una poesia visual, però no sóc l'amo de les meves mans.


En las noches mas azules, podrías sorprender la luna llena iluminando tu ventana. Si te fijases mirando hacia el norte verías atravesando la silueta de la luna a un viejo galeón pirata, como salido de un viejo cuento, esos cuentos que se quedaron abandonados, aguantando como el polvo se acumula sobre ellos en una estantería de una librería cerrada para convertirse en una tienda de roba de una franquicia absurda.
Lo normal seria que te pidiera que abrieras los ojos y te fijases bien en la cubierta del barco, para llevar la contraria te pediré que los ojos los cierres, no quiero que descubras el secreto, no quiero que veas ese momento en el que Hook se deshace de su traje de pirata  para ponerse unas mallas verdes, se retira la mascara de malvado corsario para dejar al aire su cara de niño, toma su garfio lo guarda en un pequeño cofre del que saca una bolsita con un bordado donde se ve una C con una alas decorándola. Hook se queda en el barco mientras Peter vuelve a surcar la noche volando hacía las ventanas abiertas para poder volver a encontrar a su compañera de juegos en la Isla de Nunca Jamas, queriendo ver a Wendy asomada esperándolo para reir, saltar, vivir.
Peter pasaba noche tras noche buscando a Wendy, hay días que regresaba a su barco triste por que no había encontrado  la ventana abierta , otros días Wendy parece triste, preocupada, sin los ojos brillantes que Peter recordaba, algunos tenían un momento para recordar que los unía. 
Esta noche cuando Peter llego a la ventana de Wendy, se fijó que estaba abierta, pero ella no se percato de su presencia, por encima de sus hombros Peter se fijó como Wendy abría un cofre decorado con unas O que se entrelazaban bailando con otras letras, los ojos de él se fijaron que no era como las anteriores cajitas decoradas en colores vistosos que escondían muñecas, detallitos afelpados o cualquier recordatorio de la niña que era Wendy. No le sorprendió lo que apareció dentro del baúl,ni que en un reflejo sobre el metal se reflejará una sonrisa traviesa en los labios de su niña. Esa sonrisa le hizo ver que Wendy ya no era esa niña que conoció en la isla, había cambiado, se alejó pensativo también sonriendo y pensando por que se conocieron cuando decidió ser simplemente  Peter eternamente  y no cuando disfrazado de Hook surcaba los cielos buscando sirenas en las noches azules?.
En la mañana, poco después de despertarse Wendy se fijó en una nota que decía:

Wendy te esperaré siempre, aunque te hagas mayor. 

El teu somriure s'ho mereix

Han passat gairebé 8 mesos i no he trobat el moment de posar-me al davant d'un ordinador i explicar tot el que sento des de que estàs amb nosaltres. Tampoc sabia que posar, l' auto-exigengia segurament em sobrepassa i no trobo les paraules per explicar-ho tot i be.
Estàs al meu costat, mirant-me des de la teva petita presó. Em mires no se si a mi o buscant la música que faig sonar desde el youtube. Si, ets petit, però ja no tant, ets fort i ens fas dèbil a nosaltres, ens esgotes cada dia però ets la nostra força per seguir endavant, el teu somriure ens ompli, les teves carotes, les poses davant la càmera.
He hagut de patir un petit ensurt de res per venir aquí i dir-te que ets lo mes maco que podré tindré mai. Ets el somriure que ens ajuda a amagar les llàgrimes. T'estimem, t'estimo.

Petit i valent

A hores d'ara, hauries d'estar fent-te gran i fort al teu saquito i no és així, un altre cop una habitació fosca, un silenci trencat per paraules que provoquen ferides que sagnen llagrimes. 
Des de el primer dia vas ser mes petitet de lo que tocava, però ningú s'imagina lo que podies arribar a omplir-nos. Teníem por, no ho escampàvem, però al mateix temps en teníem tantes ganes de fer-ho saber i quan tot semblava que podria començar a ser mes tranquil, ho va deixar de ser,, brusc i dolorós. 
Eres presumit i et van fer tot un book de fotos, en blanc i negre és clar per sortir encara mes afavorit, guapet és poc, però sobretot eres molt obedient agafant-te fort i mes fort, lluitant per continuar com et deia la mama.
Encara no fa un mes i ja tenim massa aprop unes altres dates a la que ens havies d'ajudar a defensar-nos i no podràs fer-ho, haurem de ser nosaltres ara els valents, ha sigut, és i serà massa difícil, però moltes gràcies carinyo per intentar ajudar-nos.

La importància del nom

Avui és tot sants, els sants donen nom a la gent. Escollir un nom no és pas una eina fàcil, abans s'acostumava a posar el nom dels iaios, padrins, patrons locals o nacionals,bíblics, sant del dia (quina sort vaig tenir que es van equivocar de dia)  i altres. Amb el temps s'ha perdut aquestes costums i es va començar amb noms de tots els estils: Cantants, actors, esportistes etc, però ja és casualitat que es donin aquestes coincidències, com a la lliga de segona brasilera, en un canvi de l'Atlecico Goianiense.

Una mica d'estil

Ja tocava una entrada xorra. Un dels ganxos que tenen els anuncis és una cançó que hagi sigut un èxit o que se't quedi al cap, en aquest cas es la cançó que ves va sonar l'any passat i que segurament tots en un moment o altre hem versionat, si no ho has fet és que el teu grau d'alcohol en sang era massa alt i no et recordes. Bé, si a la música li acompanyen unes quantes lolites, en aquest cas resulta que les Mocha Girls són filipines, però podrien ser japos, xines o coreanes, i el factor ment bruta que la majoria de vosaltres teniu i tenim una campana que pot funcionar, similar a aquella de pontelo, ponselo, però al segle XXI.

Flama de germanor

Ahir dissabte al consell comarcal de la Ribera d'Ebre dins dels actes del 75è Aniversari de la Batalla de l'Ebre, vaig assistir (encara que una mica tard, per coses de feina) a la rebuda de la Flama de Germanor. Aquesta Flama recorre les quatre capitals ebrenques i terminarà el seu viatge el proper 16 de novembre a Corbera en un acte d'homenatge als supervivents de la Batalla de l'Ebre.
Són petits gestos per recordar aquells que durant 115 dies van participar en una de les batalles, o carnisseries, mes importants que han tingut lloc al país en l'època moderna.

 

També us deixo un vídeo de Xeic que es diu, Biberons de combat,:

He trobat gent a faltar a l'acte, ho sento.

Castormobil

Estimats ja podreu demanar la nova joguina d'aquest Nadal. Alguns il·luminats van decidir que per variar les terres de l'ebre i els seus voltants eren el lloc mes ideal per poder fer de les seves. Desprès d'uns quants ensurts en forma de terratrèmols de diferents intensitats, sembla que s'han adonat que hi ha certes línies vermelles no es poden traspassar, malgrat que aquest cop han anat un pam mes enllà de lo permès. Senyors potser ja n'hi ha prou.

 

Red Bull te trenca els ossos

Red Bull va entrar al mercat de les begudes a base de molta publicitat al món de l'esport diguem que diferent i uns anuncis a la televisió amb molta força, saben vendre la marca, el logo i associar-ho al risc.
El risc segurament és un mal us d'aquesta beguda o això diuen alguns que altres, però no entraré ara a jutjar els valors de la beguda, si no penjar un vídeo del que en fa gala la marca d'esports alternatius i molt d'espectacle.
Mai m'he aclarit pujat dalt de dues rodes, vaig perdre l'interès en les bicis quan tenia que passar de les tres a les quatre rodes, vaig haver d'esperar massa entre el tricicle de BUH a poder pujar a la bici del meu germà, quan vaig tenir l'edat que podia pujar-hi, estaven de moda les Panther i no en van voler comprar cap, així que vaig esperar als 18 per tenir cotxe.
Desprès d'esta parrafada, per omplir una mica, us deixo el vídeo que han fet aquesta gent, deu ser veritat que et dona ales i que tenen un àngel vigilant-los. 
Nens i altres no ho intenteu a vostres cases.

150 mil peces de Lego donen per molt

Gràcies a Abadia Digital  per trobar a My Modern Net  una entrada on ens presenten un diorama realitzat amb 150 mil peces de Lego i mes de 1700 figures, en poques paraules: una currada brutal.

 Panoràmica espectacular:

 El detalls d'humor que no faltin

 I jo que flipo amb el meu únic elf....

Els autors són Rich-K & Big J, sols queda felicitar-los per la seva feina.

Torno a tu

He vingut a tu, moltes nits amb el cor fred, buscant acariciar-te amb els meus dits intentant explicar coses que els meus llavis no sabien expressar i sempre m'has acceptat, diria que m'esperaves, sempre has estat obert i bondados amb mi, molt mes del que segurament mereixo.
 Ets un amic, una amant, un mur de les pregaries,  sempre  fidel en els meus moments mes dolents, massa dolents, tant com per plorar amb mi en la foscor del menjador, envoltats de silencis similars als d'ara.
Havies de ser un punt d'alegria, d'opinió, de trobada, una taula amb una cadira sempre buida al costat per aquell qui volgués seure a compartir alguna cosa, i escrivint això torno a pensar en les buidors que tinc, que tenim i les estranyes sensacions que ens desdibuixen un somriure mig amagat que aviat espero entenguis, secrets que guardo en una caixeta tancada amb gomes i un arbre dibuixat a la tapa.
He tornat a tu, fa uns dies que et llegeixo, que recupero moments, que t'endreço, em diràs que no cal que són entrades que ningú mirarà, però jo si que et miro, com part del meu passat, present i futur, ets part de mi.
No se com seràs a partir d'ara, espero temps mes dolços, musiques de fons, riures absurds, i sentiments que sols entenem nosaltres i  pocs més.

Revisió

Ja us haureu adonat, lo abandonat que el tinc, ja acostuma a ser massa normal, substituït per altres formes de comunicar-se o per simples silencis.
He aprofitat la post migdiada que tocava avui, per començar a retocar algunes coses del passat, endreçar entrades, canviar etiquetes. La feina està molt endarrerida, però tampoc tinc presa i m'ha servit per recuperar pensaments i coses del passat.
M'he aturat en aquesta entrada, dedicada a tot un personatge que anava pel món ballant, o alguna cosa similar, i m'he aturat a veure que feia  aquest home, i es veu que encara continua. El primer viatge va ser merament per passar-ho be i com que va triomfar va cridar l'atenció d'una marca de xiclets que el va patrocinar. I encara continua robant somriures i passos de ball, allà on va. Llastima que a Síria, encara es tinguin que amagar les cares, les ballarines.

Esperant el bus

Uns no sabem fer anar ni el copiar i pegar i altres són prou ingeniosos i ràpids.

Ai Espanya, carinyo

Tenim nova cançó de l'estiu, post Chonis de Castefa?

Record Lego

S'ha de reconeixer que quan hi ha diners per publicitat i un bon producte, l'èxit età garantit. Fa un parell d'anys vaig veure com feien l'anterior record al parc de Legoland a Alemania, però no hi ha color, comparat amb aquest monstre.

Segur que hi jugaríem posant peça sobre peça.

Flors

Ho vam decidir per tu, no et vam deixar triar. Potser per que també són les meves preferides i per que el roig és escandalós com tu havies de ser.
Ahir les vaig veure per primer cop en aquest inici de primavera, van sortir per tu, justament ahir, elles saben per que van sortir just ahir, nosaltres també ho sabem.