dilluns, de novembre 14, 2022

Gundesa

 Si m'arriben a dir fa sis mesos que tornaria a anar a un concert de Gun, no m'ho creuria i encara menys que fos aquí al costat de casa ,a Gandesa. Va ser tota una sorpresa quan Pep Monné va penjar el cartell a Facebook. Gun, encara que tant "sols" eren els teloners dels Rolling Stone a la gira Urban Jungle, l'any 90 van ser el meu primer concert en tot un estadi Olímpic força ple. En aquesta cas el pavelló de Gandesa va ser el lloc triat per trobar-nos fans de la banda i les velles glòries de la zona. 

Al concert del 90 em van sorprendre molt , era un grup just que començava a sonar a les formules radiofòniques, amb el seu primer disc Taking on the world. De fet sempre deia que jo havia anat a veure'ls amb ells, mes que als Stones, que ja eren unes figures en el final de la seva carrera, han passat més de 30 anys i encara hi son, ningú pot amb els Stones. 

Durant la seva trajectòria, Gun ha patit diferents canvis, la marxa del cantant Mark Rankin segurament el mes destacat. Malgrat tot, actualment la banda la lideren els germans Gizzi, Dante com cantant i Giulano a la guitarra.

Lo que em va sorprendre fa 32 anys va ser un directe potent amb molta guitarra. En el seu temps ells deien que eren com els Gun'n roses, però sense roses. Aquesta força no l'han perduda i durant tot el concert les guitarres no es van aturar, amb molts solos  fan service a càrrec de Tommy C Gentry que el públic vam saber gaudir.

L'avantatge de tenir un concert així, amb un públic al voltant de les 400 persones, és que els musics s'apropen molt a la gent, van aconseguir connectar molt fàcilment, i tenir paraules per diferents coneguts que tenien entre el públic, jo mateix tenia a les seves parelles al costat. Crec que van estar molt còmodes en aquest format, inclòs durant els bisos Dante va baixar i es va abraçar i saludar als coneguts entre el públic.

Una nit perfecta, confesso que m'ho vaig passar molt bé i em vaig quedar amb ganes de repetir, no se quan, ja que Gandesa, ni en general les terres de l'Ebre no acostumen a tenir artistes d'aquestes dimensions, ja han passat els temps que a Falset venia un Joe Cocker o a Móra uns The Major Blues Band (banda una mica desconeguda, però carregada de grans musics). Sols puc agrair a la organització la feina que han fet.

Long life Rock'n'Roll !!!


 

divendres, de gener 21, 2022

Tornada

 No prometrem res, com hem fet ja altres cops però en un món que cada cop el llegir se perd, fa dies que li dono voltes a tornar a escriure una mica per aquí, segurament per que quedi en un núvol i ja, però millor allí que enlloc, que ja ho deia el gran filosof Shrek: "mejor fuera que dentro".



divendres, de juny 01, 2018

Nit blava

Estimat lector, si encara entres algun  a visitar-me, buscant les meves paraules sols puc que donar-te les gràcies i pensar que deus ser una mica boig, una mica romàntic i segurament mes tens en millor consideració que jo mateix, disculpem si avui utilitzo un altre cop aquest raconet meu per despertar-me del meu moment somni i escriure, aquest cop un petit conte, un conte que no és per Ot que seria lo mes fàcil a aquestes alçades, ni pet tu, potser tampoc per qui va dirigit i sols és un conte que escric per mi. Deixa que l'escrigui pensant en aquesta persona i que les lletres siguin fàcils per ella. Intentaré tornar mes sovint. En un principi volia que fos una poesia visual, però no sóc l'amo de les meves mans.


En las noches mas azules, podrías sorprender la luna llena iluminando tu ventana. Si te fijases mirando hacia el norte verías atravesando la silueta de la luna a un viejo galeón pirata, como salido de un viejo cuento, esos cuentos que se quedaron abandonados, aguantando como el polvo se acumula sobre ellos en una estantería de una librería cerrada para convertirse en una tienda de roba de una franquicia absurda.
Lo normal seria que te pidiera que abrieras los ojos y te fijases bien en la cubierta del barco, para llevar la contraria te pediré que los ojos los cierres, no quiero que descubras el secreto, no quiero que veas ese momento en el que Hook se deshace de su traje de pirata  para ponerse unas mallas verdes, se retira la mascara de malvado corsario para dejar al aire su cara de niño, toma su garfio lo guarda en un pequeño cofre del que saca una bolsita con un bordado donde se ve una C con una alas decorándola. Hook se queda en el barco mientras Peter vuelve a surcar la noche volando hacía las ventanas abiertas para poder volver a encontrar a su compañera de juegos en la Isla de Nunca Jamas, queriendo ver a Wendy asomada esperándolo para reir, saltar, vivir.
Peter pasaba noche tras noche buscando a Wendy, hay días que regresaba a su barco triste por que no había encontrado  la ventana abierta , otros días Wendy parece triste, preocupada, sin los ojos brillantes que Peter recordaba, algunos tenían un momento para recordar que los unía. 
Esta noche cuando Peter llego a la ventana de Wendy, se fijó que estaba abierta, pero ella no se percato de su presencia, por encima de sus hombros Peter se fijó como Wendy abría un cofre decorado con unas O que se entrelazaban bailando con otras letras, los ojos de él se fijaron que no era como las anteriores cajitas decoradas en colores vistosos que escondían muñecas, detallitos afelpados o cualquier recordatorio de la niña que era Wendy. No le sorprendió lo que apareció dentro del baúl,ni que en un reflejo sobre el metal se reflejará una sonrisa traviesa en los labios de su niña. Esa sonrisa le hizo ver que Wendy ya no era esa niña que conoció en la isla, había cambiado, se alejó pensativo también sonriendo y pensando por que se conocieron cuando decidió ser simplemente  Peter eternamente  y no cuando disfrazado de Hook surcaba los cielos buscando sirenas en las noches azules?.
En la mañana, poco después de despertarse Wendy se fijó en una nota que decía:

Wendy te esperaré siempre, aunque te hagas mayor




divendres, d’agost 21, 2015

El teu somriure s'ho mereix

Han passat gairebé 8 mesos i no he trobat el moment de posar-me al davant d'un ordinador i explicar tot el que sento des de que estàs amb nosaltres. Tampoc sabia que posar, l' auto-exigengia segurament em sobrepassa i no trobo les paraules per explicar-ho tot i be.
Estàs al meu costat, mirant-me des de la teva petita presó. Em mires no se si a mi o buscant la música que faig sonar desde el youtube. Si, ets petit, però ja no tant, ets fort i ens fas dèbil a nosaltres, ens esgotes cada dia però ets la nostra força per seguir endavant, el teu somriure ens ompli, les teves carotes, les poses davant la càmera.
He hagut de patir un petit ensurt de res per venir aquí i dir-te que ets lo mes maco que podré tindré mai. Ets el somriure que ens ajuda a amagar les llàgrimes. T'estimem, t'estimo.

divendres, de desembre 20, 2013

Petit i valent

A hores d'ara, hauries d'estar fent-te gran i fort al teu saquito i no és així, un altre cop una habitació fosca, un silenci trencat per paraules que provoquen ferides que sagnen llagrimes. 
Des de el primer dia vas ser mes petitet de lo que tocava, però ningú s'imagina lo que podies arribar a omplir-nos. Teníem por, no ho escampàvem, però al mateix temps en teníem tantes ganes de fer-ho saber i quan tot semblava que podria començar a ser mes tranquil, ho va deixar de ser,, brusc i dolorós. 
Eres presumit i et van fer tot un book de fotos, en blanc i negre és clar per sortir encara mes afavorit, guapet és poc, però sobretot eres molt obedient agafant-te fort i mes fort, lluitant per continuar com et deia la mama.
Encara no fa un mes i ja tenim massa aprop unes altres dates a la que ens havies d'ajudar a defensar-nos i no podràs fer-ho, haurem de ser nosaltres ara els valents, ha sigut, és i serà massa difícil, però moltes gràcies carinyo per intentar ajudar-nos.

divendres, de novembre 01, 2013

La importància del nom

Avui és tot sants, els sants donen nom a la gent. Escollir un nom no és pas una eina fàcil, abans s'acostumava a posar el nom dels iaios, padrins, patrons locals o nacionals,bíblics, sant del dia (quina sort vaig tenir que es van equivocar de dia)  i altres. Amb el temps s'ha perdut aquestes costums i es va començar amb noms de tots els estils: Cantants, actors, esportistes etc, però ja és casualitat que es donin aquestes coincidències, com a la lliga de segona brasilera, en un canvi de l'Atlecico Goianiense.





dissabte, d’octubre 26, 2013

Una mica d'estil

Ja tocava una entrada xorra. Un dels ganxos que tenen els anuncis és una cançó que hagi sigut un èxit o que se't quedi al cap, en aquest cas es la cançó que ves va sonar l'any passat i que segurament tots en un moment o altre hem versionat, si no ho has fet és que el teu grau d'alcohol en sang era massa alt i no et recordes. Bé, si a la música li acompanyen unes quantes lolites, en aquest cas resulta que les Mocha Girls són filipines, però podrien ser japos, xines o coreanes, i el factor ment bruta que la majoria de vosaltres teniu i tenim una campana que pot funcionar, similar a aquella de pontelo, ponselo, però al segle XXI.

Flama de germanor

Ahir dissabte al consell comarcal de la Ribera d'Ebre dins dels actes del 75è Aniversari de la Batalla de l'Ebre, vaig assistir (encara que una mica tard, per coses de feina) a la rebuda de la Flama de Germanor. Aquesta Flama recorre les quatre capitals ebrenques i terminarà el seu viatge el proper 16 de novembre a Corbera en un acte d'homenatge als supervivents de la Batalla de l'Ebre.
Són petits gestos per recordar aquells que durant 115 dies van participar en una de les batalles, o carnisseries, mes importants que han tingut lloc al país en l'època moderna.


També us deixo un vídeo de Xeic que es diu, Biberons de combat,:


He trobat gent a faltar a l'acte, ho sento.