La estrella de la niebla (Part 2)

Continuo amb la narració l'aventura de Senyor dels anells que jugo amb els companys de Hotel Vader. amb regles de 5ª de D&D

Al subir por las escaleras, nuestros ojos no daban credibilidad a lo que veían, una gigantesca sala con la bóveda semiderruida, pero las paredes eran las más bellas que había visto, en un trabajo que no fuese élfico, seguramente una de las grandes obras maestras del arte enano, pero desgastado por el exceso de humedad y la dejadez del tiempo. Entre las rocas caídas de la bóveda, pude distinguir lo que parecía una enorme necrópolis, cantidades sin fin de sepulcros llenaban la sala, rodeando un posición elevada donde destacaban dos tumbas, que ya desde la distancia se distinguían por encima de las demás, por su delicada forma. Nos adentramos en la sala atravesando por las tumbas, ante mi sorpresa, no pertenecían a enanos, eran figuras humanas las que descansaban sobre las lapidas, iba buscando en mi mente, leyendas e historias antiguas que me hicieran recordar en que sitio estábamos, al llegar a los sarcófagos centrales tenia cada vez más claro que estábamos delante de lo que podría haber sido el reino de Hadirion que había desaparecido sin dejar noticias sobre su fin, alguna canción  recordaba un fabuloso reino levantado por humanos en una antigua ciudad enana abandonada.  La luz de mi antorcha ilumino las dos tumbas, cada una de ella con una figura, acostados adornados majestuosamente como auténticos reyes. Las figuras rivalizaban en belleza y delicadeza, mi instinto de cazador de tesoros esperaba encontrar el descubrimiento de mi vida, aunque al ver que la losa estaba levemente desplazada empecé a temer lo peor. Pedí ayuda a mis compañeros, Bigradin y Keyran desplazaron toda la tapa del sarcófago para descubrir que estaba completamente vacío, aunque no parecía obra de saqueadores el cuerpo no estaba en el interior. En ese mismo instante una fría corriente de aire nos estremeció y a la vez nos puso en alerta , nos dio tiempo para preparar nuestras armas, dejé la antorcha sobre la tumba y vi como dos extrañas criaturas salían del agua dirigiéndose cada una a uno de mis compañeros, tense el arco y una certera flecha atravso el hombro del más cercano a Keyran, causándole gran dolor, pero no pude evitar que saltara con sus garras y sus afiliados dientes sobre mi compañero que no pudo evitar ser ligeramente mordido en su cuello y sufrir diversos arañazos. Bigardin estaba esperando con su lanza, pero esas bestias eran muy agiles y habían atacado antes  de estar del todo preparados, oí como BIgardin se quejaba de alguna herida que parecía más profunda que la sufirada por Keyran, aunque su lanza si que consiguió herir al pequeño monstruo., mientras esté se preparaba para un segundo salto sobre mi compañero, otra de mis flechas fue certera con su segundo objetivo causándole una herida cerca del cuello y unos instantes de duda. Bigardin herido e imagino avergonzado del fallo inicial, ciego de dolor se volvió loco y se lanzó contra su rival atravesándole salvajemente con su lanza a la vez que gritaba en su lengua, cosas de difícil traducción. En el otro flanco Keyran  de un sablazo mato a su enemigo, y a pesar de saber que estaba muerto cuando caía entre las aguas, Bigardin se había lanzado también ciego de furia sobre él.  Una vez muertos pude ver que eran unos seres anfibios, que desprendían un olor mugriento, de sangre verdosa, tamaño parecido a un goblin, pero sus pies eran de forma de membrana y acabadas en garras.

Mientras mis compañeros se intentaban limpiar de las heridas y rasguños varios, a la vez que Keyran presumía de que gracias a su excesivo equipamiento ahora podían curarse con suficiente solvencia, fui mirando las diversas tumbas de mi alrededor, algunas de ellas aún tapadas otras abiertas completamente, hasta que en una pude encontrar un viejo libro, con mucha delicadeza lo tome entre mis dedos, la humedad había hecho estragos en él, pero era lo único que parecía valioso de toda la sala, faltaban hojas, pero en ellas se leía: Libro del Senescal de la Casa de Hadirión. Abrí con extremo cuidado las hojas, buscando las últimas escritas e inicie la lectura:

«Aquí se registra la caída de la Casa de Hadirion y su esposa Elwen. Yo, Angnir, senescal y capitán de la guardia, escribo este registro para preservar su memoria. Fue en la época de... ¿Porque no estaba conclusa esta parte?

Construyeron un asiento de madera, a modo de trono, a la vista de los muros del castillo. Luego ataron a nuestro señor Hadirion a él, para atormentarlo y ridiculizarlo. Lo torturaron durante horas... Cuando los orcos le clavaron una corona de hierro en la cabeza, aclamando a Hadirion como el legítimo gobernante de estas tierras, la dama Elwen me convoco y me pidió que demostrara mi reputación como mejor arquero de Arthedain. Elegí una flecha de las que recibí de mi padre, y él de su padre anteriormente. Un dardo blanco emplumado y esbelto.
Tensé el arco con todas mis fuerzas y la flecha voló recta, atravesando la mano de un enorme orco que atormentaba a Hadirion y enterrándose profundamente en el pecho de mi señor. Rompí mi arco después de tal hazaña...

El resto de los registros relatan la caída del castillo en diversos fragmentos: enanos traidores permitieron que los enemigos entraran en el castillo sin ser detectados. Quienes sobrevivieron al ataque huyeron bajo tierra y quedaron atrapados, y la dama Elwen desapareció».

Éramos testigos del fin de una era, seguramente gloriosa y en mis manos tenía el testimonio acusador de la enésima traición de los enanos. El mal había inundado esa ciudad. ¿Quedarían más rastros de él en algún rincón de la ciudad? ¿Dónde estaban los restos, los tesoros?, mil dudas me inundaban, pero habíamos de informar a Elrond lo más rápido posible. Me arrepiento de haber enterrado el cuerpo de ese maldito enano que acompañaba a mi hermano, seguro que él era conocedor de lo que había sucedido allí tiempo atrás

La estrella de la niebla (part 1)

Com la primera part de l'aventura va acabar abans de temps, vam redissenyar els personatges, pujant el seu nivell una mica i vam tornar a començar l'aventura, però li vam donar un cert aire de complicitat. Aquesta seria la primera part de la segona  versió. Recordeu és El senyor dels anells, amb regles de 5ª de D&D  

Notas del libro de viaje de Eldardeil del Bosque Negro.

Aún no hacia un ciclo de luna que mi amado hermano Elfornil, había partido por orden de nuestro señor Elron junto con otros aventureros para averiguar que estaba sucediendo mas allá de Ered Luin, donde una luz espeluznante de color azul, solo hacía preveer que el mal siempre estaba presente y continua tramando la conquista de nuestro mundo.  Nuestra gente siempre está alerta, no como los humanos que viven sin preocupaciones, ni los enanos que se esconden bajo tierra creyendo que no les afectará, pero el fin de nuestros días está cada día más cercano y no tardaremos en partir a los Puertos Grises.

Me encontraba descansando, aprovechando la hospitabilidad de Rivendell, cuando la noticia corrió rápidamente por todo los rincones la elfa MithKith había sido heralda de las peores noticias posibles, cuando el guardia personal de Elron me llamó para que le acompañase, la noticia da la muerte de mi joven hermano menor había ennegrecido mi corazón. Al llegar ante la presencia de Elron pude comprobar que también estaba presente Bigardin, su aspecto aún más si cabe  ere mas gigantesco, salvaje que el de su propio padre Bigordin, estaba prácticamente desnudo y armado con una lanza tan imponente como tosca, todo él chocaba con la delicada ornamentación de la sala principal.

Antes de que Elron hablase ya sabía cuales serian las palabras que saldrían de su boca y las ordenes que no necesitábamos para salir prestos en busca de los criminales asesinos. Mi interior solo necesitaba venganza y en los ojos de Bigardin brillaba la sangre. A pesar de su aspecto me alegró saber que sería mi compañero, estos hombres salvajes aunque son fáciles de corromper por el poder del Mal, son bravos guerreros, y acostumbrados a la dureza del  camino, son agiles y seguro que más rápido que alguno de esos taimados enanos. 

Con las indicaciones que tenia del libro de viaje de mi hermano que Mithkith había podido rescatar, nos fue muy fácil llegar rápidos al vado de Sarn, tal y como nos fuimos acercando aumentamos nuestra vigilancia y notaba cada vez que la tristeza me llenaba, no sabía cómo mi corazón reaccionaria al encontrar el cadáver de mi hermano, pero tampoco imaginaba que temor había hecho marchar del lugar tan rápidamente a Mithkith y sus compañeros, para abandonar sin dar descanso a sus cuerpos. Al llegar al vado, la escena mostraba la crueldad y el ensañamiento que habían tenido con todo el grupo. Lloré sin dejar salir una gota de agua de mis ojos sobre el desnudo cuerpo inerte, y mancillado del bello Elfornil. No tenía tiempo para ceremonias, así que decidí quizás erróneamente que la mejor opción sería hacer una pequeña pira donde depositar el cuerpo y que el fuego se llevará los restos carnales de mi hermano. Por su parte vi que Bigardin entre gritos de rabia con su lanza y sus manos estaba haciendo un agujero para colocar el cuerpo de su padre, no pude verlo bien, pero creo que había hecho un corte en el cadáver y arrancado alguna de sus entrañas para comérselas, sin duda alguna de esas tradiciones salvajes  de su pueblo. Cuando acabo su macabra ceremonia arrago una de las teas ardientes de la pira para prender fuego al cuerpo del enano. Mientras tanto ya había iniciado la exploración del lugar, había una cantidad enorme de huellas, la mayoría humanas, los restos de señales del combate, parecía que habían salido de la nada, cuando pude ver que entre las zaras un jirón de tela élfica que por el trabajado bordado supe había sido parte de la capa de mi hermano, se abría un sinuoso camino que llevaba a una pequeña explanada rodeada de rocas, donde los restos de un campamento abandonado eran más que evidentes, tres o cuatro humanos habían estado allí, pero pocas más pistas teníamos de los asesinos. Entre la rocas medio oculta, una entra a lo que parecía una cueva , abrió nuestra curiosidad. Prendimos fuego a una antorcha que hice con parte de la escasa ropa que llevaba Bigordin, cosa que no pareció preocuparle.

Nos adentramos en la cueva, y poco a poco nos fuimos dando cuenta de que antaño la raza de los enanos había estado allí y que esa podría ser una de sus entradas secretas a una ciudad enana. Avanzamos sigilosos, por el camino hasta encontrar un puente en un estado ruinoso, con un agujero cubierto por unas tablas. En la profundidad apenas podíamos percibir como un torrente de agua buscaba su camino en la montaña. Tras probar la consistencia de las tablas atravesé cuidadosamente por ellas, con menos problemas de los previstos, lo que animo a Bigardin a pasar más rudamente tampoco sin peligro. Delante nuestro la luz de la antorcha nos mostró  un enorme arco de cuidadosa elaboración enana, adornado de las runas típicas de sus artesanos, mis conocimientos en ese idioma nunca han sido los que me hubiese agradado tener. Tras el arco una sala, húmeda, oscura, con olor de humo impregnado en las paredes, una paredes decoradas con murales donde a pesar del deterioro se intuían decoradas por los enanos. Como dijo Bigardin olía o más bien apestaba a humanos, estábamos en lo que había sido un refugio seguramente de los mismos que estábamos buscando, pero sin más pistas, tampoco. Bigardin se adentro en una pequeña sala adyacente parecía una pequeña despensa, con restos de porcelana, fajos de madera y con su lanza hizo un barrido en un nicho  profundo que le sirvió para acercarse una pequeña bolsa de piel tosca, que por el ruido parecía conener alguna pieza de metal en su interior. Pude ver la codicia en sus ojos al pesar que seguramente sería oro y así fue pero mucho menos de lo que se pensaba, tres simples monedas fruto de algún hurto de los malhechores., me miro como queriendo compartir esa pequeña recompensa, lo cual negué con un simple gesto, no estábamos aquí por miserias, yo quería vengar a mi hermano, pero también seguir explorando lo que parecía una ciudad enana abandona y donde quizás mejores tesoros nos esperaban. Bigardin agarró las monedas en sus manos y algo noté, un extraño frio inundo la sala por un breve instante, Bigardin miró a su alrededor como víctima de un pequeño mareo, pero tan breve que no le di más importancia, quizás por las ganas de encontrar más bolsas como esa, se lanzó hacía un acceso a una sala aún mas enorme que estaba al fondo de la sala.

Delante nuestro una sala más grande que la anterior, pero apestaba a humedad, el suelo estaba inundado por agua estancada, el hedor se hacía difícil de soportar , cuando un ruido nos puso en alerta, detrás nuestro apareció proveniente del puente, la figura de un montaraz, pude reconocer a Keyran por haber coincidido con él cuando estaba en Rivendell, lo que si que me sorprendió casi más que su presencia era lo cargado que iba, pensaba que los montaraces ago habrían aprendido de los elfos para viajar, pero estaba claro que Keyran, era un hombre en exceso previsor, creo que mi cara aún mostró mas asombro cuando me dijo que parte de su equipo se había quedado fuera con su caballo. Le puse en antecedentes mientras por su parte Bigardin de un prodigioso salto atravesaba la sala sin rozar el agua para llegar a unas escaleras que quedaban al otro extremo  Keyran y yo optamos por mojarnos hasta la cintura e impregnarnos del horrible olor que parecía que no nos abandonaría.

Elfornil "el viatjer"

Sempre he trobat que és una llàstima que les partides de rol es perdin un cop jugades, cert que hi ha gent que les narra i actualment amb les partides gravades això ja no és problema. Però malgrat tot sempre m'ha costat posar-me, però mira avui m'he posat a veure que sortia. Això seria una petita narració de la partida que vam estar jugant ahir amb els companys del grup de telegram de Hotel Vader. Està en castellà per que la partida la vam jugar en aquesta llengua, ja que teníem castellano parlants. A veure que us sembla.

Mi señor Elrond, discúlpenme, - uno de los guardias personales se le había acercado hasta una distancia prudente, donde esperaba que un Elrond pensativo y con la mirada perdida en la vistas que le ofrecía el balcón de sus dependencias privadas, se girara hacia él y con un pequeño ademán le diera permiso para hablar- ha llegado a las puertas de Rivendell una de las elfas que partieron en la misiones secretas, continuó el guardia.

Elrond frunció el ceño sorprendido, no esperaba tener noticias tan pronto, hacía solo un par de días que habrían partido diversos grupos en todas direcciones de la Tierra Media en búsqueda de alguna señal de ese peligro que é percibía pero no sabia definir ni predecir donde aparecería. Hazla pasar sin demora, dijo el señor de Rivendell.

El guardia retrocedió saludando respetuosamente en busca de la elfa. Volvió en un corto espacio de tiempo, acompañado de una joven elfa, su cara la delataba nerviosa, cansada, para nada era el rostro normal de una elfa. De su hombro colgaba un mochila de viaje que parecía mas un harrapo de cuero que otra cosa.

Elrond la invitó a sentarse, bienvenida MithKith, aunque por tu apariencia creo que eres heraldo de malas nuevas, esa no era la mochila de Elfornil el Viajero del Bosque Negro? No habías salido con él con el encargo de ir a averiguar que era esa luz que se venia en poniente?.

- Si mi señor, discúlpeme, efectivamente tenia que haber salido con Elfornil y sus compañeros pero un pequeño grupo sufrimos unos pequeños inconvenientes y demoramos nuestra partida un día mas. Salimos en otra embarcación rio abajo siguiendo sus pasos, esperando poder alcanzarles en pocas jornadas. Por desgracia, su voz empezo a temblar y entrecortarse. Encotramos al grupo que acompañaba a Elfonil en un estrecho desfiladero al sur de Amon Sûl, pero habíamos llegado demasiado tarde, los tres cuerpos estaban mancillados, marcaban multiples heridas, el pecho del enano conocido como Zari había sido aplastado con una fuerza increíble, seguramente eso había sido la causa de su muerte, Bigarden tenia varias heridas de hachas, por mis conocimientos, creo que varias de ellas se habían producido mientras ya estaría moribundo. Pero mi señor, ninguna de esas muertes aunque tristes son comparables a nuestro amado Elfornil, su cuerpo estaba atravesado por una lanza a la altura del corazón, pero ademas, una pausa terrible, tomó un poco de aire para continuar, su bella cara la habían surcado con unas extrañas marcas que no supé descifrar.

Elrond escuchaba atento, pero su cara cada vez marcaba una preocupación creciente.

MithKith continuó: Hicimos una pequeña pira funeraria para rendirles nuestro pequeño homenaje. Intentamos buscar alguna pista, pero había muchas huellas que se mezclaban entre ellas, restos de un campamento abandonado, pero fue imposible poder averiguar quien atacó a nuestros compañeros. Sus posesiones estaban esparcidas, pero los asesinos no habían dejado nada de valor, excepto quizás este libro de notas de Elfornil, del interior de la mochila, extrajo un libro de notas y se lo ofreció a Elrond. Este lo tomo en sus manos, alzó la vista y mirando a MithKith, le dijó: Gracias, por favor toma un descanso y parte presta otra vez para cumplirtu misión, ten cuidado ya has visto que el peligro nos está acechando.

La joven elfa, se retiró dejando al señor elfo en sus pensamientos. Elrond abrió el libro, estaba lleno de dibujos, anotaciones, mapas, realmente la fama de Elfondril estaba justificada, era un joven elfo curioso, viajero y vistas las anotaciones, muy observador. Fue pasando paginas hasta llegar a las últimas, leyó la emoción de haber estado en Rivendel, y su recorrido desde que dejó la ciudad élfica. En la úlitmas notas Elfondril había anotado que no quería preocupar a sus compañeros pero habían encontrado un campamento de hacía pocos días. Pero que su instinto le decía que no era de unos viajeros mas, percibía un extraño mal a su alrededor.

Elrond cerró el libro, en su mente solo había un pensamiento, intentar averiguar como detener este mal que él también presentía.

La cursa

Havies decidit descansar un breu moment recolzant la teva esquena en una de les columnes del pont d'aquest encreuament d'autopistes. Necessitaves silenciar els batecs del teu cor que compartien el ritme amb una respiració esgotada. Et calia prendre aire i recuperar forces per poder fer almenys una carrera més, les mans van buscar les teves cuixes amagades sota una faldilla massa estreta per córrer, maleint una i mil vegades l'haver triat aquest outfit, per anar a una trobada que sàvies des d'un inici que no sortiria bé i que en l'últim instant vas decidir cancelar. Semblava que la teva respiració havia començat a normalitzar-se, respiraves profundament, un parell de vegades, els teus dits es van barrejar pel teu pèl i vas aprofitar per fer-te una cua amb la teva melena gairebé albina.

Mirant cap als carrers que tenies davant teu, semblava un barri industrial, magatzems tancats alguns per les altes hores de la nit, altres abandonats des de temps que van ser millors a la zona, el trànsit es reduïa a algun escàs cotxe circulant amb pressa segurament per arribar a casa i sense cap mirament per esquitxar un asfalt inundat de tants sots com tolls.

Vas fer més exercicis de respiració, per calmar-te alhora que reposaves, van passar segons, necessitaves pensar, creure que ja havia passat el perill. Buscant la teva calma per trobar el silenci de la nit, diverses mirades al teu voltant buscant el teu perseguidor que semblava haver desaparegut per fi després de l'últim tram de la carrera, de sobte o al teu costat dret un petit soroll que et va sobresaltar, només era una rata de la mida d'un gat

que s'escorria entre restes d'ampolles, cartrons i ferralla apilats seguint una tanca oxidada, desunida i amb més forats que les teves mitges. Després del petit ensurt que et va provocar l'enorme rosegador vas decidir abandonar el refugi que et proporcionava la columna. Just en aquell instant vas notar com el teu braç esquerre et cremava i un raig calent de sang sortia d'una ferida, alhora escoltaves la bala, pel teu cap vas pensar allò de que si l'escoltes no és la que t'ha matat i vas començar a córrer cap l'altre costat del carrer amb totes les teves forces, al teu voltant van xiuxiuejar almenys un parell de bales, corries sense parar, sense mirar creuant el carrer de doble carril, escoltant com un cotxe et pitava i segurament maleïa, alhora que et queia una tromba d'aigua a sobre, corries, només podies córrer, quan un soroll estremidor d'un cop i un parell de frenades et van obligar a girar el cap, assolint a veure un cos inert sobre el terra i un cotxe creuat en meitat de la calçada, més sorolls de frenades dels cotxes es van acumular, clàxons sonant, malediccions, crits demanaven que algú truques a una ambulància. Vas deixar de córrer, just en doblegar un parell de carrers, sense rumb fix, unes sirenes s'escoltaven ja a la llunyania, estaves esgotada, el braç començava a doldre't un horror, necessitaves arribar a algun lloc, però el carrer estava completament desert, cap senyal de vida en aquell polígon, al lluny et va semblar veure el camió de les escombraries com anava carregant la brossa dels diferents contenidors. El cansament t'anava omplint el teu cos i vas buscar acostar-te a una zona de contenidors propera, esperant que els escombriaires et recollissin com un rebuig més després d'una nit infernal. Els teus ulls mig tancats van veure que al voltant dels contenidors havien deixat acumulats diversos mobles d'oficina, cadires i taules acumulades, t'aniria bé asseure't vas pensar. En aquell instant va ser quan se’t va creuar la mirada d'uns ulls vermellosos que s'alçaven davant teu deixant veure un tors d'un home nu amb un drac gegant que l'embolicava i et deia "has trigat però ja estas aquí".

Foto : IA

Clàudia Pallisé o com sacsejar al personal.

 Era el primer cap de setmana de juny d'aquest 2023, un diumenge solejat que prestava anar a plaça, fer un vermut, saludar gent, veure algun que altre espectacle, donar un cop d'ulls a piles de llibre, tot això acompanyats d'alguns dels autors donant volta entre els stands, era la Fira del Llibre Ebrenc. Entre els saludats uns vells coneguts de Tivissa dels que sempre bé de gust trobar i fer una mica de xerradeta, la seva filla havia escrit un llibre, et quedes pensant, si que se fan grans els fills dels altres, clar el nostre també. Al poc vaig  veure una pila de llibres amb un cognom conegut, vaig mirar al pare i em va confirma que era el de sa filla, al cap d'una estona me'l signava l'autora entre begudes a taula. Imagino aquella sensació que encara et deu sobtar quan et demanen que dediquis un llibre que has escrit tú.

 Estava llegint Surrender de Bono i no el vaig començar, tenia altres llibres per davant i no sabia quan li donaria un temps, no se per que, però a l'acabar la biografia vaig decidir començar amb Aquest cos meu i nostre. 

 Per començar, recordar que llegir en català se'm fa sempre una mica mes complicat que castellà, però es cert que tampoc és un català neutre, sino que està escrit en català actual, amb raïls del territori. Utilitza com un recurs molt recorrent el repetir paraules, lletrejant records de nena petita, parlar de la Cèlia tant en primera persona com des de una visió llunyana al mateix temps que propera, sense arribar a ser tercera, potser la escriptora sap que la qui parla és la mateixa Cèlia com fora del seu cos.

 El llibre el va pautan per diferents part del seu cos, amb tota la importància que tenen al capítol, molt trobats i molt conscients. 

 És molt descriptiva, amb petits detalls, amb grans sensacions desde el fred siberià a la botiga de poble, els que som de poble, sabem (o sabíem. que això de ser de poble cada dia és mes estrany) el món que hi a la plaça, a la botiga on demanes tanda i et miren, on tots saben que has fet la nit abans o qualsevol xafarderia que pot destrossar-te. 

 Qui és la Cèlia? Una noia que es debat entre Barcelona i la Riba del Tormo, entre la filla de la model famosa i perfecta i els pagesos del poble, entre fugir del poble o tornar a refugiar-se, amb dubtes, amb pors, amb incerteses, però que malgrat tot aconsegueix una feina que li agrada, captar moments a través d'ull de la càmera de fotos i estar enamorada d'en Marc, fins que la vida li comença a trencar els plans, un embaràs sobtat que no arriba a sentir com tal fins que s'interromp de sobte. Un viatge de fugida, sense voler un retorn al mig de Siberia,  Vanavara, us deixo el link al google map, us estalvio feina, un retorn a una Barcelona buida sense esperit, trobar-se amb una mare malalta terminal.

 Cèlia de cop se n'adona que s'ha fet gran, que tot son pèrdues i ha de gestionar els dols. Ningú ens prepara dient que les coses poden anar malament, sempre diem allò de "Tot anirà bé" i no és cert la vida acostuma a fotre'ns bufetades amb la mà plena i com la Cèlia tots ho gestionem com podem, millor o pitjor, fugim, plorem, lluitem, aguantem davant la resta, però la resiliència és sols una de les eines que tenim quan el món se'ns ensorra, quan perdem una filla, com veient que la mare, tota poderosa ella (com totes les mares, no cal ser la pubilla de Catalunya)  cau menjada per la malaltia, quan descobreixes que algú que estimes ja l'has deixat d'estimar i estem sols davant aquest dol meu i nostre.

 A banda dels dols de la Cèlia el llibre ens regala petites històries que embolcallen el relat:

- Una nena que te ganes d'aprendre a llegir.

- La vida extrema al mig del no res, però que la gent ha decidit viure envoltants de rens.

- Les dificultats de no poder estimar a qui vulguis en un món rural tancat, ja sigui per diversitat sexual o per estimar tota la vida a un amor prohibit i impossible, entre altres històries.

 Fins aquí tot sembla normal, és molt fàcil pensar que la Cèlia és un altre ego de la Clàudia,i a més ajuden molts detallas de casa, com la recepta de les aulives de la iaia Mercè, ho fica fàcil.... això és part de la seva història personar, però quan et diuen que no, que totes aquestes experiències de vida, de mort de dol, la Clàudia no les ha viscut amb primera persona ni tant sols properament, me quedo sense paraules. Descriu d'una forma molt visceral tot el que ens pasa quan ho vivim o morim vivint.  

Aquest cos meu i nostre no ha estat fàcil de llegir per mi, m'ha disparat massa cops sota la meva línea de flotació. Fa mal, toca, transmet, et sorprèn
.

 

Rendir-se a Bono

 Introducció 

Avui (pel dissabte) he sortit de l'Hospital Comarcal de Móra d'Ebre desprès d'una nit de control rutinaria per una petita infecció, però m'ha servit per acabar de llegir les darreres pàgines de Surrender, un llibre escrit per Bono i que ell va decidir començar a escriure desprès d'un ensurt al Hospital Mount Sinai de Nova York, d'hospital a hospital, és tant  sols una petita coincidencia, però està clar que tots tenim moment trencadors dels quals necessitem mirar endarrere per mirar endavant i que molts d'ells estan vinculats a les estades als hospitals. Ja que hi som, aprofito per donar gràcies a la gent que hi treballa, un tracte genial i molt proper, però he vingut a parlar d'un llibre, no el meu, el de Bono també conegut per Paul David Hewson, per no confondre amb el polític espanyol, per uns un fantasma de la solidaritat o un excèntric messiànic, per altres una estrella.

Quan vaig veure la noticia que havia tret un llibre sobre les 40 cançons de la banda U2, pensava que seria quelcom més tècnic, com explicant cada cançó, com se va compondre, com anava la gira, amb fotos, il·lustracions, dius allò "ah..sembla xulo" i arriba l'aniversari i te'l regalen :)  , quan el tens a les mans dius... "uf.. gairebé 700 pàgines per endavant".

A les pestanyes del llibre ja diu que és una història d'amor amb la seva parella, la Eli que es coneixen desde l'època de l'institut, no sembla lo més normal en una estrella del pop rock mundial.

Bono, el music

 

Aquest llibre em desmonta una mica el Bono que vaig conèixer sent un adolescent que vinculava Sunday Bloody Sunday  a una cançó de militància política en la lluita armada de l'Ulster, lluita de catòlics versus protestants que la colla traslladàvem amb enveja a l'independentisme catalanista. Un punk rock reivindicatiu a cop d'una base rítmica que ha marcat una època. Però res més llunt en el fons era un crit a la pau, cosa que no li va ser fàcil amb el temps.

U2 és una de les grans bandes que he pogut veure en directe, en aquest cas al Vicente Calderón de Madrid, amb The Ramones de convidats sorpresa, però que formava part d'un selectiu grup que els anomeno els disc on el negre predomina: The Joshua Tree i Rattle and Hum, Live in the City of Light, 101, etc. Reconec que els vaig perdre la pista i que em vaig quedar clavat en aquella època i vivim del record en comptes de buscar, arriscar e innovar una cosa que Bono si que ha intentat fer en la seva carrera, tot arrossegant la banda tot buscant el so on vol anar, per acabar reinventant-se tornant a uns nous orígens, potser haure de veure que han continuat fent aquest darrers anys. 

El llibre pas a pas se converteix amb un repàs de l'historia de la música, tots els que surten ho són i si no surts, potser no ets tant important com et penses. Parla amb respecte de tots, de tothom ha après i parla amb respecte i admiració, notes curioses:

- Voler ser com Elvis fent d'Elvis

- El messianisme de Jim Kerr

- Contundència de Ramones

- Que Bruce et justifiqui que contis: 1, 2, 3, 14. 

- L'amistat trencada i l'amic perdut que va ser Michael Hutchence

I sobretot parla dels companys de la banda com els millors musics per poder fer la banda, un grup que és coneixen desde el Mount Temple School i que han aguantat units per 40 anys, amb les seves crisis. I recordeu que és un baríton que volia ser un tenor.

Bono, personatge i activista

Se n'ha fet una mica de mofa de tots els llocs, campanyes, concerts solidaris ONG i similars on sempre apareixia Bono pel mig. Som una societat massa avesada a criticar, ho veiem tot malament i no fem res per canviar. Si un multimilionari dona 1 milió d'euros, és que és poca cosa per ell, però potser nosaltres no donem 1€ ni per casualitat, fem campanya de sofà i postureig o participem en una rifa a veure si ens toca alguna cosa.  Llegint Surrender he descobert amb detall la quantitat d'accions, reunions, trobades, intents per poder deixar un món millor que el que vam trobar i que a vegades les accions venen de gent que no t'ho penses, com els plans activats per l'administració republicana, a la que tots sempre hem criticat, crec que demostra que ni els bons són tant bons, ni els dolents tant dolents, però sobretot que cal que tots aportem el nostre petit gra de sorra per millorar el planeta dels desastres que el sacsegen. 

Ser una estrella mundial del Pop Rock, té alguns avantatges que la majoria de mortals no tenim, amb sort podrem creuar-nos en la nostra vida amb un o dos personatges rellevants a l'historia, però Bono ha tirat d'agenda i ha intercanviant idees, projectes, converses amb líders mundials com Mandela, Gorbachov, Clinton o Bill Gates. Ser un líder no és fàcil, però amb els seus, també se n'aprèn. M'ha semblat curiosa una anècdota, o se parla que en el seu dia Mandela i el seu partit demanaven socialitzar la recol·lecció dels diamants de Sudàfrica, fins que algú va pensar que si tothom podia excavar el preu del diamant cauria en picat degut a la  saturació del mercat i que era millor continuar donant l'explotació a mans privades. A la fi el món es mou per diners i gràcies a molts projectes solidaris, s'ajuda a que el moviment dels llocs mes desafavorits i sobretot Àfrica, el gran continent pobre en diners, però ric en tants coses. 

Bono místic

Bono va néixer a Dublín els anys 60, una època complicada per ser catòlic i irlandés, però ells ja ho tenen això, marcar la seva fe per revindicar el seu nacionalisme enfront als protestants unionistes de l'Úlster, l'etern conflicte amb tants de morts al cementeri. En una època tant convulsa sembla estrany que  U2 amb una mescla de protestants, catòlics i de tot una mica, pugues tirar endavant. però no sols això, fins i tot en part Bono ha pogut arrossegat la banda en el seu camí a la recerca personal de la veritat i la llum. Admiro la capacitat que tenen els anglosaxons de saber versicles de la Biblia, i trobar-li el sentit, amb lo que em costa a mi seguir un sermó. Però Bono no es queda sols amb el cristianisme, també busca en altres religions i troba respostes. Imagino que cal ser irlandès per poder entendre-ho. 

Em quedo amb el comentari sobre el llibre d'Elies i el so del silenci escrit a les parets del metro.

Bono i la familia

Lo normal seria dir que U2 és la familia de Bono i segurament una banda és quelcom similar a una familia, però no parlarem d'ells ara.

Tal i com va explicant, queda clar que és un home marcat per la familia, la pèrdua de la seva mare Iris, que era el seu pilar (si ens fan falta les mares) una relació complexa amb el seu pare, com no un irlandès molt irlandès que no sabia que fer sol amb dos fills adolescents. Ens costa tant revindicar la referencia paterna fins que som pares i entenem llavors moltes coses. Un germà gran en continu conflicte, lo normal.

I per acabar hi ha la familia que tries, i sembla que Bono va fer la millor tria que podia fer el, Ali. Una parella de la que desconeixia completament de la seva existencia i que desprès de uns 40 anys continua al seu costat, en una vida que no és fàcil, on la presència d'una altra (la banda), la fama, els excesos, l'activisme no deu haver estat fàcil. La resta d'humas tenim altres problemes i també aguantem que hi farem.

Conclusió

Doncs  fins aquí aquestos petits comentaris, d'un llibre que m'ha costat força de llegir, no ha estat una lectura fàcil, però que li he anat agafant estima i carregant bateries per escoltar una mica d' U2.

Recomano la lectura pausada, buscant referències, escoltant les cançons, valdrà la pena.

Nota: Ja estic millor de la infecció.

 

El plaer de llegir diferent

Podria dir que al menys per mi el record de El Mago de Oz, en aquest cas El Bruixot d'Oz, (que no Ot)  em transmet a una pel·lícula on la Judy Garland  em feia dormir en un dels grans musicals clàssics del cinema americà, crec que mai havia acabat de veure-la sencera, sabia que també era un clàssic de la literatura infantil americana, però no li havia donat massa atenció, segurament era molt més fàcil llegir un SuperMortadelo que la història d'aquest viatge una mica psicodèlic amb un lleó, un espantaocells, un llenyataire i una nena, que ja no era tan nena, en un món carregat de personatges estranys com ells sols. O sigui que amb la de llibres que tinc per endavant per llegir difícilment em posaria amb un que la pel·lícula se'm feia soporífera. 

..però vet aquí que un dia la comercial de l'editorial Combel de llibres amb la que treballo a la botiga (si..a  Casa la Carreres) em va presentar una col·lecció nova que havien tret de llibres clàssics per petis lectors, la qualitat era molt alta, les il·lustracions prou curioses, en aquest cas de Iban Barrenetxea  i em vaig decidir a comprar, per vendre, està clar, però al mateix temps hi ha moments que sóc botiguer i també client a l'hora i amb un fill en edat per poder llegir el llibre va fer cap a casa.

D'entrada hem d'ubicar el llibre a l'any 1900, pocs anys desprès d'un altre clàssic Alice, i crec que alguna relació en un món fantàstic han de tenir.

Desconeixia completament la figura de L.Frank Baum, però si que va tenir interès en poder crear literatura per nens. Recordem nens de principi del s XX i ho va aconseguir se va convertir en un dels clàssics de la literatura americana. 

La història a aquesta alçada crec que és difícil fer un spoiler, però resumint no deixa de ser una faula on l'autor ens vol dir que dins nostre tenim lo que volem, que no ens cal res mes, però que sempre cal algú que ens ho recordi o ens ho faci veure. I un viatge de recerca on el veritable objectiu és conèixer als companys i els lligams que crea l'amistat.

Però tant me fa l'historia, el cervell, el cor, el coratge o tornar a Kansas, desitjos que es repeteixen en bucle, per que els nens i nenes ho recordin lo millor de tot i que no té preu és poder llegir capítol a capítol al capçalera del llit d'Ot, que estigui preocupat de que Dorothy no pugui tornar a casa, de que es perd tontament un desig amb els micos voladors.

Ha estat un plaer que no te preu, a veure quina nova aventura ens trobem.

 

Acomiadar-se d'un somriure

 Ahir va ser un dia estrany, dur. Vam arribar a casa  carregats de llàgrimes, somriures, abraçades i amb un buit immens. Havíem anat a acomiadar-nos d'una amiga, aquell tipus de persona que no la coneixes i et conquereix amb el seu somriure, la seva mirada i els seus cabells esbojarrats, et guanyava amb un simple "Hola". 

 Hem coincidit un grapat de cops, no és aquell tipus d'amistats que tens de petits, ni l'amic de la colla de cada cap setmana,  però es feia estimar com ningú. Et portava al seu terreny, t'acollia i ja no podies despegar-te d'ella. 

 Vermell, violeta i groc, no son sols colors polítics que la definien són també colors de vida, foc i alegria. 

 Hem de ser "disfrutoneros" per que ella ho voldria així.