Rendir-se a Bono

 Introducció 

Avui (pel dissabte) he sortit de l'Hospital Comarcal de Móra d'Ebre desprès d'una nit de control rutinaria per una petita infecció, però m'ha servit per acabar de llegir les darreres pàgines de Surrender, un llibre escrit per Bono i que ell va decidir començar a escriure desprès d'un ensurt al Hospital Mount Sinai de Nova York, d'hospital a hospital, és tant  sols una petita coincidencia, però està clar que tots tenim moment trencadors dels quals necessitem mirar endarrere per mirar endavant i que molts d'ells estan vinculats a les estades als hospitals. Ja que hi som, aprofito per donar gràcies a la gent que hi treballa, un tracte genial i molt proper, però he vingut a parlar d'un llibre, no el meu, el de Bono també conegut per Paul David Hewson, per no confondre amb el polític espanyol, per uns un fantasma de la solidaritat o un excèntric messiànic, per altres una estrella.

Quan vaig veure la noticia que havia tret un llibre sobre les 40 cançons de la banda U2, pensava que seria quelcom més tècnic, com explicant cada cançó, com se va compondre, com anava la gira, amb fotos, il·lustracions, dius allò "ah..sembla xulo" i arriba l'aniversari i te'l regalen :)  , quan el tens a les mans dius... "uf.. gairebé 700 pàgines per endavant".

A les pestanyes del llibre ja diu que és una història d'amor amb la seva parella, la Eli que es coneixen desde l'època de l'institut, no sembla lo més normal en una estrella del pop rock mundial.

Bono, el music

 

Aquest llibre em desmonta una mica el Bono que vaig conèixer sent un adolescent que vinculava Sunday Bloody Sunday  a una cançó de militància política en la lluita armada de l'Ulster, lluita de catòlics versus protestants que la colla traslladàvem amb enveja a l'independentisme catalanista. Un punk rock reivindicatiu a cop d'una base rítmica que ha marcat una època. Però res més llunt en el fons era un crit a la pau, cosa que no li va ser fàcil amb el temps.

U2 és una de les grans bandes que he pogut veure en directe, en aquest cas al Vicente Calderón de Madrid, amb The Ramones de convidats sorpresa, però que formava part d'un selectiu grup que els anomeno els disc on el negre predomina: The Joshua Tree i Rattle and Hum, Live in the City of Light, 101, etc. Reconec que els vaig perdre la pista i que em vaig quedar clavat en aquella època i vivim del record en comptes de buscar, arriscar e innovar una cosa que Bono si que ha intentat fer en la seva carrera, tot arrossegant la banda tot buscant el so on vol anar, per acabar reinventant-se tornant a uns nous orígens, potser haure de veure que han continuat fent aquest darrers anys. 

El llibre pas a pas se converteix amb un repàs de l'historia de la música, tots els que surten ho són i si no surts, potser no ets tant important com et penses. Parla amb respecte de tots, de tothom ha après i parla amb respecte i admiració, notes curioses:

- Voler ser com Elvis fent d'Elvis

- El messianisme de Jim Kerr

- Contundència de Ramones

- Que Bruce et justifiqui que contis: 1, 2, 3, 14. 

- L'amistat trencada i l'amic perdut que va ser Michael Hutchence

I sobretot parla dels companys de la banda com els millors musics per poder fer la banda, un grup que és coneixen desde el Mount Temple School i que han aguantat units per 40 anys, amb les seves crisis. I recordeu que és un baríton que volia ser un tenor.

Bono, personatge i activista

Se n'ha fet una mica de mofa de tots els llocs, campanyes, concerts solidaris ONG i similars on sempre apareixia Bono pel mig. Som una societat massa avesada a criticar, ho veiem tot malament i no fem res per canviar. Si un multimilionari dona 1 milió d'euros, és que és poca cosa per ell, però potser nosaltres no donem 1€ ni per casualitat, fem campanya de sofà i postureig o participem en una rifa a veure si ens toca alguna cosa.  Llegint Surrender he descobert amb detall la quantitat d'accions, reunions, trobades, intents per poder deixar un món millor que el que vam trobar i que a vegades les accions venen de gent que no t'ho penses, com els plans activats per l'administració republicana, a la que tots sempre hem criticat, crec que demostra que ni els bons són tant bons, ni els dolents tant dolents, però sobretot que cal que tots aportem el nostre petit gra de sorra per millorar el planeta dels desastres que el sacsegen. 

Ser una estrella mundial del Pop Rock, té alguns avantatges que la majoria de mortals no tenim, amb sort podrem creuar-nos en la nostra vida amb un o dos personatges rellevants a l'historia, però Bono ha tirat d'agenda i ha intercanviant idees, projectes, converses amb líders mundials com Mandela, Gorbachov, Clinton o Bill Gates. Ser un líder no és fàcil, però amb els seus, també se n'aprèn. M'ha semblat curiosa una anècdota, o se parla que en el seu dia Mandela i el seu partit demanaven socialitzar la recol·lecció dels diamants de Sudàfrica, fins que algú va pensar que si tothom podia excavar el preu del diamant cauria en picat degut a la  saturació del mercat i que era millor continuar donant l'explotació a mans privades. A la fi el món es mou per diners i gràcies a molts projectes solidaris, s'ajuda a que el moviment dels llocs mes desafavorits i sobretot Àfrica, el gran continent pobre en diners, però ric en tants coses. 

Bono místic

Bono va néixer a Dublín els anys 60, una època complicada per ser catòlic i irlandés, però ells ja ho tenen això, marcar la seva fe per revindicar el seu nacionalisme enfront als protestants unionistes de l'Úlster, l'etern conflicte amb tants de morts al cementeri. En una època tant convulsa sembla estrany que  U2 amb una mescla de protestants, catòlics i de tot una mica, pugues tirar endavant. però no sols això, fins i tot en part Bono ha pogut arrossegat la banda en el seu camí a la recerca personal de la veritat i la llum. Admiro la capacitat que tenen els anglosaxons de saber versicles de la Biblia, i trobar-li el sentit, amb lo que em costa a mi seguir un sermó. Però Bono no es queda sols amb el cristianisme, també busca en altres religions i troba respostes. Imagino que cal ser irlandès per poder entendre-ho. 

Em quedo amb el comentari sobre el llibre d'Elies i el so del silenci escrit a les parets del metro.

Bono i la familia

Lo normal seria dir que U2 és la familia de Bono i segurament una banda és quelcom similar a una familia, però no parlarem d'ells ara.

Tal i com va explicant, queda clar que és un home marcat per la familia, la pèrdua de la seva mare Iris, que era el seu pilar (si ens fan falta les mares) una relació complexa amb el seu pare, com no un irlandès molt irlandès que no sabia que fer sol amb dos fills adolescents. Ens costa tant revindicar la referencia paterna fins que som pares i entenem llavors moltes coses. Un germà gran en continu conflicte, lo normal.

I per acabar hi ha la familia que tries, i sembla que Bono va fer la millor tria que podia fer el, Ali. Una parella de la que desconeixia completament de la seva existencia i que desprès de uns 40 anys continua al seu costat, en una vida que no és fàcil, on la presència d'una altra (la banda), la fama, els excesos, l'activisme no deu haver estat fàcil. La resta d'humas tenim altres problemes i també aguantem que hi farem.

Conclusió

Doncs  fins aquí aquestos petits comentaris, d'un llibre que m'ha costat força de llegir, no ha estat una lectura fàcil, però que li he anat agafant estima i carregant bateries per escoltar una mica d' U2.

Recomano la lectura pausada, buscant referències, escoltant les cançons, valdrà la pena.

Nota: Ja estic millor de la infecció.

 

El plaer de llegir diferent

Podria dir que al menys per mi el record de El Mago de Oz, en aquest cas El Bruixot d'Oz, (que no Ot)  em transmet a una pel·lícula on la Judy Garland  em feia dormir en un dels grans musicals clàssics del cinema americà, crec que mai havia acabat de veure-la sencera, sabia que també era un clàssic de la literatura infantil americana, però no li havia donat massa atenció, segurament era molt més fàcil llegir un SuperMortadelo que la història d'aquest viatge una mica psicodèlic amb un lleó, un espantaocells, un llenyataire i una nena, que ja no era tan nena, en un món carregat de personatges estranys com ells sols. O sigui que amb la de llibres que tinc per endavant per llegir difícilment em posaria amb un que la pel·lícula se'm feia soporífera. 

..però vet aquí que un dia la comercial de l'editorial Combel de llibres amb la que treballo a la botiga (si..a  Casa la Carreres) em va presentar una col·lecció nova que havien tret de llibres clàssics per petis lectors, la qualitat era molt alta, les il·lustracions prou curioses, en aquest cas de Iban Barrenetxea  i em vaig decidir a comprar, per vendre, està clar, però al mateix temps hi ha moments que sóc botiguer i també client a l'hora i amb un fill en edat per poder llegir el llibre va fer cap a casa.

D'entrada hem d'ubicar el llibre a l'any 1900, pocs anys desprès d'un altre clàssic Alice, i crec que alguna relació en un món fantàstic han de tenir.

Desconeixia completament la figura de L.Frank Baum, però si que va tenir interès en poder crear literatura per nens. Recordem nens de principi del s XX i ho va aconseguir se va convertir en un dels clàssics de la literatura americana. 

La història a aquesta alçada crec que és difícil fer un spoiler, però resumint no deixa de ser una faula on l'autor ens vol dir que dins nostre tenim lo que volem, que no ens cal res mes, però que sempre cal algú que ens ho recordi o ens ho faci veure. I un viatge de recerca on el veritable objectiu és conèixer als companys i els lligams que crea l'amistat.

Però tant me fa l'historia, el cervell, el cor, el coratge o tornar a Kansas, desitjos que es repeteixen en bucle, per que els nens i nenes ho recordin lo millor de tot i que no té preu és poder llegir capítol a capítol al capçalera del llit d'Ot, que estigui preocupat de que Dorothy no pugui tornar a casa, de que es perd tontament un desig amb els micos voladors.

Ha estat un plaer que no te preu, a veure quina nova aventura ens trobem.

 

Acomiadar-se d'un somriure

 Ahir va ser un dia estrany, dur. Vam arribar a casa  carregats de llàgrimes, somriures, abraçades i amb un buit immens. Havíem anat a acomiadar-nos d'una amiga, aquell tipus de persona que no la coneixes i et conquereix amb el seu somriure, la seva mirada i els seus cabells esbojarrats, et guanyava amb un simple "Hola". 

 Hem coincidit un grapat de cops, no és aquell tipus d'amistats que tens de petits, ni l'amic de la colla de cada cap setmana,  però es feia estimar com ningú. Et portava al seu terreny, t'acollia i ja no podies despegar-te d'ella. 

 Vermell, violeta i groc, no son sols colors polítics que la definien són també colors de vida, foc i alegria. 

 Hem de ser "disfrutoneros" per que ella ho voldria així.

 

Otel

 

Gairebé encara no havia tancat la porta del vehicle que el taxi ja havia arrancat , esquitxant a la vorera restes d’aigua de tot un vespre plovent. Es quedà mirant el cartell de neó on sols se llegia la paraula otel, mentrestant al seu cap repetia les paraules que el conductor amb un marcat accent estranger li havia dit: «senyoreta, crec que aquest no és un bon lloc per passar-hi la nit». A la seva cara es dibuixà un somriure.

La recepció no li va decebre: poc il·luminada, una moqueta carregada de pols, plantes de plàstic i darrere el vidre el reflex d’una televisió amb el volum exageradament alt. El personatge darrere la finestrella també complia amb tots els tòpics i no hagues pogut dir que li feia mes repuls si el seu físic, la seva vestimenta o el to de veu amb el que si hi dirigí: «ja l’estan esperant» al mateix temps que li allargava un clauer de fusta amb el número 15. «Pujant al primer pis a la dreta» , però ella ja havia començat a pujar les escales.

Els graons de fusta anaven cruixint sota el seu peus, va anar avançant amb presa pel passadís, esquivant alguna taca al terra sospitosa, no va poder fer lo mateix amb les olors, així va plantar-se davant de la porta amb el número 15, introduí la clau lentament, obri la porta i accedí dins la cambra. La porta del lavabo estava mig oberta, la llum encesa i el soroll de l’aigua de la dutxa caient. Va entrar poc a poc, l’habitació estava plena de vapor d’aigua, sota l’aigua es veia un cos d’home, nu, alt, fort una esquena molt ampla amb un tatuatge d’un gran drac vermell amb les ales obertes, escopint foc per damunt l’espatlla, el cabell curt i platejat.

L’aigua va deixar de cauré, l’home havia tancat l’aixeta, però continuava d’esquenes a la porta ,es va fer un silenci que ell va trencar amb les seves paraules: «sempre he sabut que vindries a buscar-me, t’esperava fa estona, potser dies, inclòs anys però al final aquí estàs, a que has vingut?». Es va fer una petita pausa, ella buscava amb recel qualsevol imprevist que pogués sorgir i trenques les seves intencions, la seva ma va buscar sota la roba una pistola petita, la va agafar amb fermesa i apuntant a aquella esquena decorada amb el drac li va dir «ja saps a que he vingut», la seva veu va sonar forta, clara i nítida com el clic de l’arma al moment de ser muntada, va respirar, dos cops profundament, va col·locar el dit al gatell i li digué «he vingut a matar-te», de sobte l’home va girar-se, ella li va poder veure una cara, on uns ulls vermells com el foc li miraven fixament i li deien «n'estàs segura?»

Bona dia Sant Jordi, 2023

Gundesa

 Si m'arriben a dir fa sis mesos que tornaria a anar a un concert de Gun, no m'ho creuria i encara menys que fos aquí al costat de casa ,a Gandesa. Va ser tota una sorpresa quan Pep Monné va penjar el cartell a Facebook. Gun, encara que tant "sols" eren els teloners dels Rolling Stone a la gira Urban Jungle, l'any 90 van ser el meu primer concert en tot un estadi Olímpic força ple. En aquesta cas el pavelló de Gandesa va ser el lloc triat per trobar-nos fans de la banda i les velles glòries de la zona. 

Al concert del 90 em van sorprendre molt , era un grup just que començava a sonar a les formules radiofòniques, amb el seu primer disc Taking on the world. De fet sempre deia que jo havia anat a veure'ls amb ells, mes que als Stones, que ja eren unes figures en el final de la seva carrera, han passat més de 30 anys i encara hi son, ningú pot amb els Stones. 

Durant la seva trajectòria, Gun ha patit diferents canvis, la marxa del cantant Mark Rankin segurament el mes destacat. Malgrat tot, actualment la banda la lideren els germans Gizzi, Dante com cantant i Giulano a la guitarra.

Lo que em va sorprendre fa 32 anys va ser un directe potent amb molta guitarra. En el seu temps ells deien que eren com els Gun'n roses, però sense roses. Aquesta força no l'han perduda i durant tot el concert les guitarres no es van aturar, amb molts solos  fan service a càrrec de Tommy C Gentry que el públic vam saber gaudir.

L'avantatge de tenir un concert així, amb un públic al voltant de les 400 persones, és que els musics s'apropen molt a la gent, van aconseguir connectar molt fàcilment, i tenir paraules per diferents coneguts que tenien entre el públic, jo mateix tenia a les seves parelles al costat. Crec que van estar molt còmodes en aquest format, inclòs durant els bisos Dante va baixar i es va abraçar i saludar als coneguts entre el públic.

Una nit perfecta, confesso que m'ho vaig passar molt bé i em vaig quedar amb ganes de repetir, no se quan, ja que Gandesa, ni en general les terres de l'Ebre no acostumen a tenir artistes d'aquestes dimensions, ja han passat els temps que a Falset venia un Joe Cocker o a Móra uns The Major Blues Band (banda una mica desconeguda, però carregada de grans musics). Sols puc agrair a la organització la feina que han fet.

Long life Rock'n'Roll !!!

 

Tornada

 No prometrem res, com hem fet ja altres cops però en un món que cada cop el llegir se perd, fa dies que li dono voltes a tornar a escriure una mica per aquí, segurament per que quedi en un núvol i ja, però millor allí que enlloc, que ja ho deia el gran filosof Shrek: "mejor fuera que dentro".

Nit blava

Estimat lector, si encara entres algun  a visitar-me, buscant les meves paraules sols puc que donar-te les gràcies i pensar que deus ser una mica boig, una mica romàntic i segurament mes tens en millor consideració que jo mateix, disculpem si avui utilitzo un altre cop aquest raconet meu per despertar-me del meu moment somni i escriure, aquest cop un petit conte, un conte que no és per Ot que seria lo mes fàcil a aquestes alçades, ni pet tu, potser tampoc per qui va dirigit i sols és un conte que escric per mi. Deixa que l'escrigui pensant en aquesta persona i que les lletres siguin fàcils per ella. Intentaré tornar mes sovint. En un principi volia que fos una poesia visual, però no sóc l'amo de les meves mans.


En las noches mas azules, podrías sorprender la luna llena iluminando tu ventana. Si te fijases mirando hacia el norte verías atravesando la silueta de la luna a un viejo galeón pirata, como salido de un viejo cuento, esos cuentos que se quedaron abandonados, aguantando como el polvo se acumula sobre ellos en una estantería de una librería cerrada para convertirse en una tienda de roba de una franquicia absurda.
Lo normal seria que te pidiera que abrieras los ojos y te fijases bien en la cubierta del barco, para llevar la contraria te pediré que los ojos los cierres, no quiero que descubras el secreto, no quiero que veas ese momento en el que Hook se deshace de su traje de pirata  para ponerse unas mallas verdes, se retira la mascara de malvado corsario para dejar al aire su cara de niño, toma su garfio lo guarda en un pequeño cofre del que saca una bolsita con un bordado donde se ve una C con una alas decorándola. Hook se queda en el barco mientras Peter vuelve a surcar la noche volando hacía las ventanas abiertas para poder volver a encontrar a su compañera de juegos en la Isla de Nunca Jamas, queriendo ver a Wendy asomada esperándolo para reir, saltar, vivir.
Peter pasaba noche tras noche buscando a Wendy, hay días que regresaba a su barco triste por que no había encontrado  la ventana abierta , otros días Wendy parece triste, preocupada, sin los ojos brillantes que Peter recordaba, algunos tenían un momento para recordar que los unía. 
Esta noche cuando Peter llego a la ventana de Wendy, se fijó que estaba abierta, pero ella no se percato de su presencia, por encima de sus hombros Peter se fijó como Wendy abría un cofre decorado con unas O que se entrelazaban bailando con otras letras, los ojos de él se fijaron que no era como las anteriores cajitas decoradas en colores vistosos que escondían muñecas, detallitos afelpados o cualquier recordatorio de la niña que era Wendy. No le sorprendió lo que apareció dentro del baúl,ni que en un reflejo sobre el metal se reflejará una sonrisa traviesa en los labios de su niña. Esa sonrisa le hizo ver que Wendy ya no era esa niña que conoció en la isla, había cambiado, se alejó pensativo también sonriendo y pensando por que se conocieron cuando decidió ser simplemente  Peter eternamente  y no cuando disfrazado de Hook surcaba los cielos buscando sirenas en las noches azules?.
En la mañana, poco después de despertarse Wendy se fijó en una nota que decía:

Wendy te esperaré siempre, aunque te hagas mayor.