De 4 en 4

Com que els tenia ganes de penjar i em feia una mica de mandra, fer quatre entrades els pujaré tots quatre de cop per així fem feina, i no sumarem visites sense to ni so, per cert ja son mes de 15 mil que tampoc està tant malament, i aquest any he arribat a fer mes entrades que en tot l'any anterior... estic que em surto. (posar aquí cara de tonto)

Vinga el primer vídeo es un Lipdub fet per la Universita de Vic. Que és un Lipdub? No és la nova edició digital de la mítica revista porno Lib, ni un nou pintamorros. És una vídeo gravat en forma de tràveling, on la gent fa un playback, sense ser famosos, i on es sol mostrar el lloc de feina o d'estudi. La gracia és que surti molta gent fent lo que li roti a veure qui fa la parida mes gran, o els que s'ho curren millor M'atreviria a dir que el vídeo dels U2 Sweetest Thing n'és una mostra, però en el camp amateur el mes famós crec que es va fer a Montreal, però aquest gravat a Vic, te coses força interessants i que tampoc està tant malament lo que es fa a casa.

El segon és lligant amb l'entrada anterior, sobre la cervesa. El vaig trobar donant un click a veure el bloc següent i em va portar a Plugim Constant (aprofito per fer la falca de torn). És l'anunci de la marca mes "Codorniu" de les cerveses catalanes, l'altra li dona mes aviat per fer vídeos amb portes de futbol de la lliga anglesa. L'anunci no deixa de ser la versió light de l'anunci de l'any passat, canviat Formentera per Menorca, i els trios per parelles ben bufones. Ens presenta unes platges de postal, semblen mes de la peli de "the beach" que no de les illes, la pasta que te la gent per anar amb el seu veler, uns estius de somnis perduts al mig de la Mediterrània, molt bonics, molt utòpics, i no pot haver anunci sense cançó que aspira a ser cançoneta de l'estiu pijillu. Fa ràbia de tant bonic que es tot.... però be ens cal una banda australiana per posar-hi la musica.
Aquí el màrqueting ha fet que aquesta banda en la seva pàgina d'entrada utilitzi l'anglès, el castellà i el català. Per desgracia la marca Damm se n'oblida dels seus orígens, en l'etiquetatge i en la presència al mercat.
Lo que hem dit ràbia però potito:

Vinga un altre vídeo, aquest l'he vist al blog de La Llumenera, és un anunci, però curradet, que costa fins i tot saber que anuncien.

I per acabar un toc de somnis, de ràbia i de que amb poques paraules es poden dir moltes coses, malgrat que n'hi ha que no ens volen escoltar. (per cert a la web d'Omnium hi ha penjada un altra versió del mateix vídeo).

Ja no caldrà

Creieu les noticies d'ahir
tanqueu els ulls que no desapareixeran
ja no caldrà que torneu a cantar aquesta cançó
les botelles es trenquen en brindis d'alegria
els carrers plens de gent que senten com s'ha fet justícia
ahir va ser un dimarts de justícia
la justícia que va faltar en un dilluns de sang

"Subidon"

Volia parla de moltes coses...si ja se que això ho acostumo fer molt sovint, quedar-me en blanc i de cop soltar una parrafada, però acabo de veure una d'aquelles pelis que m'agraden i que costa de veure a la tele, i que acaba d'una manera genial, així que no puc evitar-ho i us deixo una miqueta de musica per animar la nit... aneu en compte de que en una cantonada surti un Lestat que us vulgui mossegar el coll.

Perdó

Perdó en la darrera entrada vaig penjar un vídeo, sense escoltar-lo abans, donant per suposat lo que no era lo que era. No tinc ni idea qui ha fet aquella versió...us deixo l'original, que diria que sona millor

Preguem

Degut a la darrera visita de Zapatero als Estats Units, volia escriure alguna cosa, però he anat tenint massa idees, i ja no se com ordenar-les, per fer una entrada mes o menys coherent.
Que és el "The Prayer Breakfast"? Una reunió d'un grup mig secret, lobby, colla de republicans canosos, gent amb mala idea i pitjors idees, que creuen en un Deu fet a la seva mida, un Deu blanc, amb barba canosa, omnipresent que castiga als dolents, sobretot si és de color negre o no parla angles. Darrerament aquest grupillo s'ha caracteritzat per que ja no sabien a qui portar, en el seu dia van convidar a Teresa de Calcuta, ara fa menys a Bono (suposo que el fet de ser irlandès era prou motiu per pensar en el seu grau d'espiritualitat), però aquest any o se'ls va perdre l'agenda o ja no tenien idees, o l'encarregat dels convidats és un catxondo de 3/4, van i conviden a un president d'Espanya, país sempre reconegut per tenir grans personatges místics i on la església (catòlica) ha sigut pal de paller del país i certs corrents molt poderosos (massa pel gust de molts). Però si alguna vegada Espanya ha tingut un president menys creient, ha sigut ara ja que Zapatero ha fet sempre bandera de la seva laïcitat i progressisme. (ecologista, igualitari, no discriminatori amb gais i lesbianes i transsexuals, bisexuals, i...etc). Alguna cosa ha fallat.
En fi arriba el dia i una cosa si que sabien de Zapa: esmortzar amb Obama be val una missa, o faig lo que sigui con tal de un altra foto amb l'Obama, ja que la que sortien les xiquetes no va quedar prou lluïda. (Sonsoles: mira que te avise, que no vayan de Miercoles, leñe!!!). Zapa fa els seus contactes, i algun assessor seu, que va ser educar en col·legi religiós, es curra unes quantes cites del Deuteronomi, on es parla de treball, immigració il·legal, i de que Espanya no està en crisis, ah .. i que no se on també es diu que visca l'amor lliure, desprès d'això i de que l'encarregat de llegir el Parenostre li va sonar el mòbil, just al moment d'iniciar la pregaria, crec que trigaran segles en convidar a cap lider mes vingut d'Espanya... (Ho sento Josep Lluís que se que volies ser el següent).
Resumint Zapatero se'n va a resar als Estats Units, i se n'olvida d'allò de: "A Dios rezando, pero con el mazo dando".
I calia tant per menjar-se uns croissants i un suc de taronja?
Si heu arribat fins aquí teniu premi, us deixo una mítica cançó de Simple Minds que va servir de banda sonora per The Breakfast Club.

Dibuix:J.L. Martin ("El jueves")

Un bourbon a la teva salud Willy

Segurament va ser un error que Willy Deville neixes a Stamford, (Connecticut), si existeix una ciutat que encarna el seu estil, la seva manera de viure ha de ser Nova Orleans; De Ville tenia un toc mestís, canalla, romàntic, uns vestits trets d'un armari d'un altra època, uns micròfons que servien de suport per rosers trepadors a la recerca de donar un altre perfum a la seva veu, un toc de guitarra trencat i una veu bruta amb sons de tabac i licor.
Per la majoria de nosaltres va ser un hit , "Demasiado Corasón", el que ens va acostar aquest personatge a les nostres vides. Una cançó, un èxit ,un estiu, i un record. Impulsat per la febre compradora va arribar a les meves mans el Live de 1993 i em va deixar descobrir un bon grapat de cançons, fàcils d'escoltar i que fàcilment et donen ganes de gaudir.
Ara, com han dit des de la seva discogràfica Willy s'ha anat amb Edith Piaf, Jack Nitzsche i Johnny Thunders; segurament la festa serà de les que fan història.

..i per que no?

Doncs fent zapping pel YOUTUBE, m'he trobat això i per que no compartir-ho?:

Escalona

Segurament que molts dels que seguiu llegint aquest bloc, (malgrat lo descuidat que us tinc), us sorprendrà que pengi un vídeo de sobte desprès de molts dies sense dir res, oi que si?...ja sabia que dirieu que NO. I va i resulta que és d'un paio que segurament ni coneixeu, us faré una mica d'explicació, no se si recordareu un tal Carlos Vives i la seva "Gota Fria", doncs a través d'ell vaig conèixer un mite de la música Ballenata, que resulta que es Vallenata (del Valle...ignoranant que és un). Doncs aquest colombia va fer els seus pinitos com actor en una serie sobre la vida de Rafael Escalona, que és el gran creador d'aquesta música, seria una mica el Peret de la Rumba Catalana. Avui parlant amb una amiga colombiana he tret una mica els meus conèixements de vallenato i m'ha fet saber que resulta que el pobre Escalona va morir el passat 13 de maig, i jo que el feia mort des de fa anys i panys, pobre home. Doncs com que ja m'he embolicat prou per que no sembli sols una entrada de vídeo, fins aquí us deixo.

Sofia.... ; Por que no te callas?

Doncs es veu que com ser reina ha de ser molt avorrit, es va decidir a convidar a casa seva a una pseudo periodista, a cafè i pastes, per anar fent la xerrada i fer un llibre dels seus pensaments (eing?), i la dona s'ha cobert de gloria amb unes declaracions amb un caràcter polític que millor se les hagués guardat.
Tots som lliures de pensar lo que vulguem, però si hem de dir alguna cosa, potser millor pensar-la abans i no dir segons que, i mes quan ets algú, en aquest cas la dona del cap d'Estat. Per cert si el rei és el cap ella que és de l'estat?.
Per riure una mica us deixo un altra versió d'un vídeo que ja vaig posar en el seu dia, quan allò de la portada de El Jueves (crec). Salut i República.

Des de Malaga

Doncs mira avui una entrada així sense pensar massa, un vídeo de Ciudad Jardin, per que pugueu ballar i beure a gustet, i si teniu temps mireu els dibuixos que hi ha algun de curradet.

Fugint de mases i recuperant el temps

Quan és pot dir que encara no eren ningú, els Sopa de cabra, van venir a tocar al poble, en la ja desapareguda, com gairebé totes, discoteca La Factoria, (una disco que al principi tenies que tenir el passe VIP, per poder accedir-hi i que el meu esperit no em permetia tenir-lo, o potser és que tenia por que no me'l donegessin), no sabia qui eren i vaig passar d'anar-hi. Poc desprès va caure a les meves mans, i gràcies al Ramonet, una cinta d'un grup que també cantava en català, cosa molt rara per aquella època ( i per aquesta), de fet en català crec que a banda dels cantautors històrics nomès em sonava una cançó del Loquillo, una de la Eva Cobo com a BSO d'una peli (si erem de moderns els catalans), i els Duble Buble . Sonaven divertits, picants, punyents, era la maqueta de Els Pets, una peça de col·leccionista a aquestes alçades de la història.

Amb el temps i el suport de la Generalitat la cosa va créixer i es va afegir un grup de tendència mes heavy com podria ser els Sangtraït i una cosa mes pop com els Sau, per cert fa uns dies el Pep Sala va tocar a Móra i no em va decebre, tot el contrari em va agradar força, si que vaig arribar tard i només vaig estar als grans hits, però era un concert amb fins benèfics i la cosa va anar com va anar.

Recordo que tota la gent havíem descobert de cop els grups en català, malgrat que molts eren de qualitat, al menys discutible però per alguna cosa vam començar a arrossegar-nos d'una banda a altra de la geografia catalana seguint a uns i altres, cridant, bevent, creant himnes generacionals (teníem que menjar-nos el món i de pas canviar-lo una mica)saltant una festa continua, que segurament a nivell del país va tenir el seu zenit amb el concert al Palau San Jordi, però que personalment va ser amb les Festes de la Candelera de Valls del 91, ja que van ser dos concerts en dilluns, però que estava el pavelló a rebentar de gent. D'aquells concerts sobretot em va fer gràcia un grupet gairebé novell que venien de El Vendrell, que havien tret un disc i que una antiga professora de l'institut els havia portat a judici per una cançó, el jutge va fer retirar del mercat el disc (un altra peça de mini col·lecció) i els hi va prohibir tornar-la a cantar, que no tocar, així que la van interpretar i el public la vam cantar.

Be la història de tots aquest grups, mes o menys la heu anat seguint, s'han fet documentals al 33, concerts d'aniversari, DVD, etc , però hi ha algun que altre grup d'aquell moment que malgrat semblar una segona fornada, que aportaven mes qualitat i diversitat no van saber arribar al gran públic, potser també per que no eren pel gran públic. Corria l'any del Cobi (continuavem sent moderns), i malgrat continuar seguint els grupets catalans, em vaig deixar seduir per un altre estil de música, un altra estètica (que no vaig acabar d'adaptar),escoltava grups de l'estil The Mission, Jesus and Mary Chain, The Cure el negre augmentava en el meu fons d'armari, però no mes enllà dels texans i les samarretes, reconec que m'hagués agradat donar el pas i trencar els motlles, però un té moments que s'acovardeix. En tot aquell canvi va ser quan vaig descobrir un grup català diferent, contuntent, trencador i que fins i tot sonava fora de Catalunya, ja que aquell mes de juny havien actuat a Moscow (així els vaig descobrir), eren els Kitsch,un grup de Banyoles, per desgracia els vaig perdre la pista, i no vaig poder ni veure'ls en directe, però van deixar un llegat de cançons, videos, i que per gracies a Google i Youtube podem recuperar.

Així per començar hi ha el video d'Oració que segurament és lo que millor engloba la seva manera de ser, encara que a data d'avui la seva lletra no és massa políticament correcta:

Deixeu que els nens vinguin a mi,
deixeu-me sentir la seva pell a prop,
l'escalfor de cossos menuts i fràgils.

Deixeu-me divertir amb els tendres infants,
destrossar la seva innocència d'àngels,
tacar de sang les meves mans infames.

El seu infern serà el meu rosari,
jo necessito d'ells, jo necessito estar-hi.

Deixeu-me tastar el seu encant,
deixeu-me destrossar els tendres infants,
tacar de sang les meves mans infames.

Deixeu que els nens vinguin a mi.

No sóc cap critic musical ni res, sols he volgut deixar una petita ressenya sobre una època, i un grup, si vols saber una miqueta mes et deixo alguns bloc que en parlen:

Kitsch (pàgina oficial)

Historia d'una obsesio (molt personal i si busques també parla de La Dama se Esconde, un altre grup també poc conegut que algun dia hauré de parlar d'ells)

desPensaments

Malgrat sembla que havien desaparegut, Kitsch continua viu, fan concerts, fan anys, treuen discos amb portades que donen sentit al seu nom, i algun dia se'ls reconeixerà la seva feina per un rock en català en qualitat, potser els seus inicis van ser millor que la seva continuació, però això ja sol pasar.

Per desgracia crec que fan falta molts aires nous en el panorama actual, i si aquell moment vam sobreviure a lo que serien comarques, ara sobrevivim gràcies a les Illes o al País València.

I clar...tenia que possar un clip Oració, malgrat la possible polemica...crec que visualment i musicalment és el millor clip que tenen: