Acomiadar-se d'un somriure

 Ahir va ser un dia estrany, dur. Vam arribar a casa  carregats de llàgrimes, somriures, abraçades i amb un buit immens. Havíem anat a acomiadar-nos d'una amiga, aquell tipus de persona que no la coneixes i et conquereix amb el seu somriure, la seva mirada i els seus cabells esbojarrats, et guanyava amb un simple "Hola". 

 Hem coincidit un grapat de cops, no és aquell tipus d'amistats que tens de petits, ni l'amic de la colla de cada cap setmana,  però es feia estimar com ningú. Et portava al seu terreny, t'acollia i ja no podies despegar-te d'ella. 

 Vermell, violeta i groc, no son sols colors polítics que la definien són també colors de vida, foc i alegria. 

 Hem de ser "disfrutoneros" per que ella ho voldria així.

 

Ens queden els concerts, ens queden les gravacions

Bruce, sempre serà The Boss, ja vagi sol o acompanyat és el jefe, però des de el meu petit punt de vista el millor Bruce, com a rocker, sempre ha sonat embolicat amb els acords de la E-Street Band. Hi ha altres Bruces, que no li vull treure cap merit, però el so de banda de rock m'arriba. Ara ha marxat en Danny Feredici, la banda ja no serà la mateixa, però ens queda el record i la gratitud a tants moments bons. El public aplaudeix i la banda s'acomiada, un altra!, un altra!