Clàudia Pallisé o com sacsejar al personal.

 Era el primer cap de setmana de juny d'aquest 2023, un diumenge solejat que prestava anar a plaça, fer un vermut, saludar gent, veure algun que altre espectacle, donar un cop d'ulls a piles de llibre, tot això acompanyats d'alguns dels autors donant volta entre els stands, era la Fira del Llibre Ebrenc. Entre els saludats uns vells coneguts de Tivissa dels que sempre bé de gust trobar i fer una mica de xerradeta, la seva filla havia escrit un llibre, et quedes pensant, si que se fan grans els fills dels altres, clar el nostre també. Al poc vaig  veure una pila de llibres amb un cognom conegut, vaig mirar al pare i em va confirma que era el de sa filla, al cap d'una estona me'l signava l'autora entre begudes a taula. Imagino aquella sensació que encara et deu sobtar quan et demanen que dediquis un llibre que has escrit tú.

 Estava llegint Surrender de Bono i no el vaig començar, tenia altres llibres per davant i no sabia quan li donaria un temps, no se per que, però a l'acabar la biografia vaig decidir començar amb Aquest cos meu i nostre. 

 Per començar, recordar que llegir en català se'm fa sempre una mica mes complicat que castellà, però es cert que tampoc és un català neutre, sino que està escrit en català actual, amb raïls del territori. Utilitza com un recurs molt recorrent el repetir paraules, lletrejant records de nena petita, parlar de la Cèlia tant en primera persona com des de una visió llunyana al mateix temps que propera, sense arribar a ser tercera, potser la escriptora sap que la qui parla és la mateixa Cèlia com fora del seu cos.

 El llibre el va pautan per diferents part del seu cos, amb tota la importància que tenen al capítol, molt trobats i molt conscients. 

 És molt descriptiva, amb petits detalls, amb grans sensacions desde el fred siberià a la botiga de poble, els que som de poble, sabem (o sabíem. que això de ser de poble cada dia és mes estrany) el món que hi a la plaça, a la botiga on demanes tanda i et miren, on tots saben que has fet la nit abans o qualsevol xafarderia que pot destrossar-te. 

 Qui és la Cèlia? Una noia que es debat entre Barcelona i la Riba del Tormo, entre la filla de la model famosa i perfecta i els pagesos del poble, entre fugir del poble o tornar a refugiar-se, amb dubtes, amb pors, amb incerteses, però que malgrat tot aconsegueix una feina que li agrada, captar moments a través d'ull de la càmera de fotos i estar enamorada d'en Marc, fins que la vida li comença a trencar els plans, un embaràs sobtat que no arriba a sentir com tal fins que s'interromp de sobte. Un viatge de fugida, sense voler un retorn al mig de Siberia,  Vanavara, us deixo el link al google map, us estalvio feina, un retorn a una Barcelona buida sense esperit, trobar-se amb una mare malalta terminal.

 Cèlia de cop se n'adona que s'ha fet gran, que tot son pèrdues i ha de gestionar els dols. Ningú ens prepara dient que les coses poden anar malament, sempre diem allò de "Tot anirà bé" i no és cert la vida acostuma a fotre'ns bufetades amb la mà plena i com la Cèlia tots ho gestionem com podem, millor o pitjor, fugim, plorem, lluitem, aguantem davant la resta, però la resiliència és sols una de les eines que tenim quan el món se'ns ensorra, quan perdem una filla, com veient que la mare, tota poderosa ella (com totes les mares, no cal ser la pubilla de Catalunya)  cau menjada per la malaltia, quan descobreixes que algú que estimes ja l'has deixat d'estimar i estem sols davant aquest dol meu i nostre.

 A banda dels dols de la Cèlia el llibre ens regala petites històries que embolcallen el relat:

- Una nena que te ganes d'aprendre a llegir.

- La vida extrema al mig del no res, però que la gent ha decidit viure envoltants de rens.

- Les dificultats de no poder estimar a qui vulguis en un món rural tancat, ja sigui per diversitat sexual o per estimar tota la vida a un amor prohibit i impossible, entre altres històries.

 Fins aquí tot sembla normal, és molt fàcil pensar que la Cèlia és un altre ego de la Clàudia,i a més ajuden molts detallas de casa, com la recepta de les aulives de la iaia Mercè, ho fica fàcil.... això és part de la seva història personar, però quan et diuen que no, que totes aquestes experiències de vida, de mort de dol, la Clàudia no les ha viscut amb primera persona ni tant sols properament, me quedo sense paraules. Descriu d'una forma molt visceral tot el que ens pasa quan ho vivim o morim vivint.  

Aquest cos meu i nostre no ha estat fàcil de llegir per mi, m'ha disparat massa cops sota la meva línea de flotació. Fa mal, toca, transmet, et sorprèn
.

 

Rendir-se a Bono

 Introducció 

Avui (pel dissabte) he sortit de l'Hospital Comarcal de Móra d'Ebre desprès d'una nit de control rutinaria per una petita infecció, però m'ha servit per acabar de llegir les darreres pàgines de Surrender, un llibre escrit per Bono i que ell va decidir començar a escriure desprès d'un ensurt al Hospital Mount Sinai de Nova York, d'hospital a hospital, és tant  sols una petita coincidencia, però està clar que tots tenim moment trencadors dels quals necessitem mirar endarrere per mirar endavant i que molts d'ells estan vinculats a les estades als hospitals. Ja que hi som, aprofito per donar gràcies a la gent que hi treballa, un tracte genial i molt proper, però he vingut a parlar d'un llibre, no el meu, el de Bono també conegut per Paul David Hewson, per no confondre amb el polític espanyol, per uns un fantasma de la solidaritat o un excèntric messiànic, per altres una estrella.

Quan vaig veure la noticia que havia tret un llibre sobre les 40 cançons de la banda U2, pensava que seria quelcom més tècnic, com explicant cada cançó, com se va compondre, com anava la gira, amb fotos, il·lustracions, dius allò "ah..sembla xulo" i arriba l'aniversari i te'l regalen :)  , quan el tens a les mans dius... "uf.. gairebé 700 pàgines per endavant".

A les pestanyes del llibre ja diu que és una història d'amor amb la seva parella, la Eli que es coneixen desde l'època de l'institut, no sembla lo més normal en una estrella del pop rock mundial.

Bono, el music

 

Aquest llibre em desmonta una mica el Bono que vaig conèixer sent un adolescent que vinculava Sunday Bloody Sunday  a una cançó de militància política en la lluita armada de l'Ulster, lluita de catòlics versus protestants que la colla traslladàvem amb enveja a l'independentisme catalanista. Un punk rock reivindicatiu a cop d'una base rítmica que ha marcat una època. Però res més llunt en el fons era un crit a la pau, cosa que no li va ser fàcil amb el temps.

U2 és una de les grans bandes que he pogut veure en directe, en aquest cas al Vicente Calderón de Madrid, amb The Ramones de convidats sorpresa, però que formava part d'un selectiu grup que els anomeno els disc on el negre predomina: The Joshua Tree i Rattle and Hum, Live in the City of Light, 101, etc. Reconec que els vaig perdre la pista i que em vaig quedar clavat en aquella època i vivim del record en comptes de buscar, arriscar e innovar una cosa que Bono si que ha intentat fer en la seva carrera, tot arrossegant la banda tot buscant el so on vol anar, per acabar reinventant-se tornant a uns nous orígens, potser haure de veure que han continuat fent aquest darrers anys. 

El llibre pas a pas se converteix amb un repàs de l'historia de la música, tots els que surten ho són i si no surts, potser no ets tant important com et penses. Parla amb respecte de tots, de tothom ha après i parla amb respecte i admiració, notes curioses:

- Voler ser com Elvis fent d'Elvis

- El messianisme de Jim Kerr

- Contundència de Ramones

- Que Bruce et justifiqui que contis: 1, 2, 3, 14. 

- L'amistat trencada i l'amic perdut que va ser Michael Hutchence

I sobretot parla dels companys de la banda com els millors musics per poder fer la banda, un grup que és coneixen desde el Mount Temple School i que han aguantat units per 40 anys, amb les seves crisis. I recordeu que és un baríton que volia ser un tenor.

Bono, personatge i activista

Se n'ha fet una mica de mofa de tots els llocs, campanyes, concerts solidaris ONG i similars on sempre apareixia Bono pel mig. Som una societat massa avesada a criticar, ho veiem tot malament i no fem res per canviar. Si un multimilionari dona 1 milió d'euros, és que és poca cosa per ell, però potser nosaltres no donem 1€ ni per casualitat, fem campanya de sofà i postureig o participem en una rifa a veure si ens toca alguna cosa.  Llegint Surrender he descobert amb detall la quantitat d'accions, reunions, trobades, intents per poder deixar un món millor que el que vam trobar i que a vegades les accions venen de gent que no t'ho penses, com els plans activats per l'administració republicana, a la que tots sempre hem criticat, crec que demostra que ni els bons són tant bons, ni els dolents tant dolents, però sobretot que cal que tots aportem el nostre petit gra de sorra per millorar el planeta dels desastres que el sacsegen. 

Ser una estrella mundial del Pop Rock, té alguns avantatges que la majoria de mortals no tenim, amb sort podrem creuar-nos en la nostra vida amb un o dos personatges rellevants a l'historia, però Bono ha tirat d'agenda i ha intercanviant idees, projectes, converses amb líders mundials com Mandela, Gorbachov, Clinton o Bill Gates. Ser un líder no és fàcil, però amb els seus, també se n'aprèn. M'ha semblat curiosa una anècdota, o se parla que en el seu dia Mandela i el seu partit demanaven socialitzar la recol·lecció dels diamants de Sudàfrica, fins que algú va pensar que si tothom podia excavar el preu del diamant cauria en picat degut a la  saturació del mercat i que era millor continuar donant l'explotació a mans privades. A la fi el món es mou per diners i gràcies a molts projectes solidaris, s'ajuda a que el moviment dels llocs mes desafavorits i sobretot Àfrica, el gran continent pobre en diners, però ric en tants coses. 

Bono místic

Bono va néixer a Dublín els anys 60, una època complicada per ser catòlic i irlandés, però ells ja ho tenen això, marcar la seva fe per revindicar el seu nacionalisme enfront als protestants unionistes de l'Úlster, l'etern conflicte amb tants de morts al cementeri. En una època tant convulsa sembla estrany que  U2 amb una mescla de protestants, catòlics i de tot una mica, pugues tirar endavant. però no sols això, fins i tot en part Bono ha pogut arrossegat la banda en el seu camí a la recerca personal de la veritat i la llum. Admiro la capacitat que tenen els anglosaxons de saber versicles de la Biblia, i trobar-li el sentit, amb lo que em costa a mi seguir un sermó. Però Bono no es queda sols amb el cristianisme, també busca en altres religions i troba respostes. Imagino que cal ser irlandès per poder entendre-ho. 

Em quedo amb el comentari sobre el llibre d'Elies i el so del silenci escrit a les parets del metro.

Bono i la familia

Lo normal seria dir que U2 és la familia de Bono i segurament una banda és quelcom similar a una familia, però no parlarem d'ells ara.

Tal i com va explicant, queda clar que és un home marcat per la familia, la pèrdua de la seva mare Iris, que era el seu pilar (si ens fan falta les mares) una relació complexa amb el seu pare, com no un irlandès molt irlandès que no sabia que fer sol amb dos fills adolescents. Ens costa tant revindicar la referencia paterna fins que som pares i entenem llavors moltes coses. Un germà gran en continu conflicte, lo normal.

I per acabar hi ha la familia que tries, i sembla que Bono va fer la millor tria que podia fer el, Ali. Una parella de la que desconeixia completament de la seva existencia i que desprès de uns 40 anys continua al seu costat, en una vida que no és fàcil, on la presència d'una altra (la banda), la fama, els excesos, l'activisme no deu haver estat fàcil. La resta d'humas tenim altres problemes i també aguantem que hi farem.

Conclusió

Doncs  fins aquí aquestos petits comentaris, d'un llibre que m'ha costat força de llegir, no ha estat una lectura fàcil, però que li he anat agafant estima i carregant bateries per escoltar una mica d' U2.

Recomano la lectura pausada, buscant referències, escoltant les cançons, valdrà la pena.

Nota: Ja estic millor de la infecció.

 

El plaer de llegir diferent

Podria dir que al menys per mi el record de El Mago de Oz, en aquest cas El Bruixot d'Oz, (que no Ot)  em transmet a una pel·lícula on la Judy Garland  em feia dormir en un dels grans musicals clàssics del cinema americà, crec que mai havia acabat de veure-la sencera, sabia que també era un clàssic de la literatura infantil americana, però no li havia donat massa atenció, segurament era molt més fàcil llegir un SuperMortadelo que la història d'aquest viatge una mica psicodèlic amb un lleó, un espantaocells, un llenyataire i una nena, que ja no era tan nena, en un món carregat de personatges estranys com ells sols. O sigui que amb la de llibres que tinc per endavant per llegir difícilment em posaria amb un que la pel·lícula se'm feia soporífera. 

..però vet aquí que un dia la comercial de l'editorial Combel de llibres amb la que treballo a la botiga (si..a  Casa la Carreres) em va presentar una col·lecció nova que havien tret de llibres clàssics per petis lectors, la qualitat era molt alta, les il·lustracions prou curioses, en aquest cas de Iban Barrenetxea  i em vaig decidir a comprar, per vendre, està clar, però al mateix temps hi ha moments que sóc botiguer i també client a l'hora i amb un fill en edat per poder llegir el llibre va fer cap a casa.

D'entrada hem d'ubicar el llibre a l'any 1900, pocs anys desprès d'un altre clàssic Alice, i crec que alguna relació en un món fantàstic han de tenir.

Desconeixia completament la figura de L.Frank Baum, però si que va tenir interès en poder crear literatura per nens. Recordem nens de principi del s XX i ho va aconseguir se va convertir en un dels clàssics de la literatura americana. 

La història a aquesta alçada crec que és difícil fer un spoiler, però resumint no deixa de ser una faula on l'autor ens vol dir que dins nostre tenim lo que volem, que no ens cal res mes, però que sempre cal algú que ens ho recordi o ens ho faci veure. I un viatge de recerca on el veritable objectiu és conèixer als companys i els lligams que crea l'amistat.

Però tant me fa l'historia, el cervell, el cor, el coratge o tornar a Kansas, desitjos que es repeteixen en bucle, per que els nens i nenes ho recordin lo millor de tot i que no té preu és poder llegir capítol a capítol al capçalera del llit d'Ot, que estigui preocupat de que Dorothy no pugui tornar a casa, de que es perd tontament un desig amb els micos voladors.

Ha estat un plaer que no te preu, a veure quina nova aventura ens trobem.

 

Primavera gelada

Ja podeu anar al bosc a recollir llenya i espero que a les darreres rebaixes hagueu comprat força roba d'hivern, per que ja queda poc per que l0hivern arribi.

I per rematar la feina un genial intro de la gent dels Simpson inspirat en la mateixa serie, aquí.

Game of Thrones (2 part)

Doncs si.. ja tinc per fi el segon llibre de la saga Juego de tronos de l'escriptor George R.R. Martin (per que els autors de literatura fantàstica sempre tenen noms amb abreviacions?) Choque de Reyes.

Espero i estic convençut que m'encantarà, ara a esperar també la segona temporada de la serie de tv.

Season 2 - Terror Tease

Miquel Esteve

El bloc Alego, m'ho ha posat ben fàcil, penjant el vídeo de la que és la nova novel·la del moranovenc Miquel Esteve, Llinatge; vídeo que aprofito per compartir amb tots vosaltres, ja que el considero prou ben parit, com per fer-ne reso.
Es fa estrany, dir que coneixes a un escriptor, encara que sigui sols per coincidir pels passadissos de l'institut, pels racons dels bars de la comarca i el dia a dia quotidià.
El vídeo:

De fet l'entrada, la volia fer per comentar el llibre "Heydrich i el bordell de Kitty Schmidt" que fa pocs dies he acabat de llegir. Havia llegit bones critiques en titulars, i havia guanyat en el seu dia, el XXV Premi de narrativa ebrenca, però com que les coses de casa no les acaben de valorar com es mereixen, i potser tendim a ser benvolents.
Vaig obrir el llibre, convidat per una portada amb un toc d'erotisme que provoca la estètica relacionada amb el color salmó, les mitges negres i el poder de les SS de la Alemanya nazi. Sabia de l'existència del Saló Kitty per algun pecat de joventut, però el llibre em va dur a una història (no llegeixes mes si vols llegir el llibre), que eren dues, difícilment lligables i que costava endevinar la vinculació amb el famós prostíbul. Les darreres hores del Carnicer de Praga i els darrers dies d'un pobre pagessot català en una residencia per gent gran.
La novel·la és una excusa, les dues històries que van avançant poc a poc, fins i tot massa lentes per lo que em demanava el cos, potser un triller, com anunciava la contra pàgina,o una història d'espionatge,on intentes lligar caps, son dos Macguffins, per portar-nos a un punt que es creuen i on es presenta el veritable objectiu de l'obra: explicar-nos els darrers moments, ja siguin mesos, dies , hores; com la mort ens canvia quan ens ve a buscar, i tots pugem a la mateixa barca, sense seients preferents, els poderosos i els insignificants. L'amor que trobem a les nostres persones mes properes i els petits comiats personals.
No diré que m'ha agradat, que està clar, però si que les darreres pàgines em va fer plorar.
Gràcies Miquel.

Memòries d'Idhun

Havia escoltat parlar a la televisió, sobre Laura Gallego, una jove escriptora valenciana de literatura fantàstica adreçada al jovent, una mena de competència per la J.k. Rowling (la mare de Harry Potter), però no m'havia sentit atret per llegir res d'ella. Va arribar l'aniversari d'un bon amic, que esta perdut per Terrassa, i a la llibreria em van recomanar la tercera part d'un llibre que acavava just d'arribar i que tenia molt bona critica dins el món del fantàstic i em va semblar mes lògic regalar-li la primera que no pas la tercera. Una amiga en comú va veure que potser m'agradava i em va regalar a mi la segona i no em va quedar mes remei que comprar-me la primera i la tercera, de fet m'estaven parlant força be, i fins i tot una emrpesa alemanya de joguines, Simba, havia fet un joc de taula sobre el llibre.
Tenia tes volums davant meu i feien mes impresió que la Triòlogia del Senyor dels Anells, en cristià 3 bons totxos.
Un cop iniciada la lectura, em va semblar que ja havia llegit la històra altres cops, dracs, unicorns, serps alades, bons vs dolents, la Magia, la Religió; sempre amb la sensació de saber que és lo que hi ha darrere la porta, saben a qui matara l'espassa i a qui no, tot molt previsible, però tant fàcil que no vaig poder evitar-ho i vaig seguir llegint, ja que estavem possats i teniem els tres llibres. Reconec que un parell de coses et quedes ups.. que fort, això de que una joveneta s'emboliqui amb tots dos nois de la història amb marros inclòs, nomès els hi faltava provocació d'aquest tipus a aquesta adolescencia que ens puja
És una lectura per gent molt jove, sense massa llibres d'aquest estil a les esquenes, però si serveix per que s'enganxin a llegir ja em sembla be, i si els hi agrada el mon de la màgia, espassa i brujeria tenim generacions de frikis assegurada i si m'ha agradat malgrat.. i sense voler sóc un Idhunita mes, per a mostra: He acabat de llegir el darrer capitol de la triologia el dia 14 d'octubre, i fins avui no he sapigut que aquest és el dia Oficila dels Idhunites, ja que coincideix amb que és el dia que s'han publicat els tres llibres, s'ha de ser tant friki?, no és molt rebuscat?.
Ara resulta que desprès de molt de temps llegint en català, per cert hi ha alguna pifia de les grosses en la traducció de les Memóries (doble sentit de paraules mal adaptades), em passaré a la Lengua del Imperio, ara algun que altre lector del bloc estira pensant en riure's de mi, però abans de res em vull explicar.
Fa molt de temps que li tenia ganes, havia llegit obres sueltes d'ell, però no la seva obra mes famosa, fins i tot vaig veure la pel·licula, i sóc dels que li va agradar, de fet quan vaig arribar a casa del cinema vaig anar com boig per la xarxa buscant mes informació. Al final l'any passat els Reis Mags me'l van regalar, però no un, si no tota la saga, i em queixava de triologies..
Ara li ha tocat el torn, l'obert amb moltes ganes, se que em serà molt fàcil, m'agrada com escriu, i he alucinat que la seva filla amb 13 anys l'ajudes amb la recreació històrica.
Hi ha inicis de llibres que són molt mitics i que tots sabem com aquell que diu:
"En un lugar de la Mancha..." , estic convençut que amb el temps , aquest inici de llibre serà també força conegut i ha de ser aixì com ho haig de llegir:
"No era el hombre más honesto ni el más piadoso, pero era un hombre valiente. Se llamaba..."