Estava llegint Surrender de Bono i no el vaig començar, tenia altres llibres per davant i no sabia quan li donaria un temps, no se per que, però a l'acabar la biografia vaig decidir començar amb Aquest cos meu i nostre.
Per començar, recordar que llegir en català se'm fa sempre una mica mes complicat que castellà, però es cert que tampoc és un català neutre, sino que està escrit en català actual, amb raïls del territori. Utilitza com un recurs molt recorrent el repetir paraules, lletrejant records de nena petita, parlar de la Cèlia tant en primera persona com des de una visió llunyana al mateix temps que propera, sense arribar a ser tercera, potser la escriptora sap que la qui parla és la mateixa Cèlia com fora del seu cos.
El llibre el va pautan per diferents part del seu cos, amb tota la importància que tenen al capítol, molt trobats i molt conscients.
És molt descriptiva, amb petits detalls, amb grans sensacions desde el fred siberià a la botiga de poble, els que som de poble, sabem (o sabíem. que això de ser de poble cada dia és mes estrany) el món que hi a la plaça, a la botiga on demanes tanda i et miren, on tots saben que has fet la nit abans o qualsevol xafarderia que pot destrossar-te.
Qui és la Cèlia? Una noia que es debat entre Barcelona i la Riba del Tormo, entre la filla de la model famosa i perfecta i els pagesos del poble, entre fugir del poble o tornar a refugiar-se, amb dubtes, amb pors, amb incerteses, però que malgrat tot aconsegueix una feina que li agrada, captar moments a través d'ull de la càmera de fotos i estar enamorada d'en Marc, fins que la vida li comença a trencar els plans, un embaràs sobtat que no arriba a sentir com tal fins que s'interromp de sobte. Un viatge de fugida, sense voler un retorn al mig de Siberia, Vanavara, us deixo el link al google map, us estalvio feina, un retorn a una Barcelona buida sense esperit, trobar-se amb una mare malalta terminal.
Cèlia de cop se n'adona que s'ha fet gran, que tot son pèrdues i ha de gestionar els dols. Ningú ens prepara dient que les coses poden anar malament, sempre diem allò de "Tot anirà bé" i no és cert la vida acostuma a fotre'ns bufetades amb la mà plena i com la Cèlia tots ho gestionem com podem, millor o pitjor, fugim, plorem, lluitem, aguantem davant la resta, però la resiliència és sols una de les eines que tenim quan el món se'ns ensorra, quan perdem una filla, com veient que la mare, tota poderosa ella (com totes les mares, no cal ser la pubilla de Catalunya) cau menjada per la malaltia, quan descobreixes que algú que estimes ja l'has deixat d'estimar i estem sols davant aquest dol meu i nostre.
A banda dels dols de la Cèlia el llibre ens regala petites històries que embolcallen el relat:
- Una nena que te ganes d'aprendre a llegir.
- La vida extrema al mig del no res, però que la gent ha decidit viure envoltants de rens.
- Les dificultats de no poder estimar a qui vulguis en un món rural tancat, ja sigui per diversitat sexual o per estimar tota la vida a un amor prohibit i impossible, entre altres històries.
Fins aquí tot sembla normal, és molt fàcil pensar que la Cèlia és un altre ego de la Clàudia,i a més ajuden molts detallas de casa, com la recepta de les aulives de la iaia Mercè, ho fica fàcil.... això és part de la seva història personar, però quan et diuen que no, que totes aquestes experiències de vida, de mort de dol, la Clàudia no les ha viscut amb primera persona ni tant sols properament, me quedo sense paraules. Descriu d'una forma molt visceral tot el que ens pasa quan ho vivim o morim vivint.
Aquest cos meu i nostre no ha estat fàcil de llegir per mi, m'ha disparat massa cops sota la meva línea de flotació. Fa mal, toca, transmet, et sorprèn
.
.
