Nit blava

Estimat lector, si encara entres algun  a visitar-me, buscant les meves paraules sols puc que donar-te les gràcies i pensar que deus ser una mica boig, una mica romàntic i segurament mes tens en millor consideració que jo mateix, disculpem si avui utilitzo un altre cop aquest raconet meu per despertar-me del meu moment somni i escriure, aquest cop un petit conte, un conte que no és per Ot que seria lo mes fàcil a aquestes alçades, ni pet tu, potser tampoc per qui va dirigit i sols és un conte que escric per mi. Deixa que l'escrigui pensant en aquesta persona i que les lletres siguin fàcils per ella. Intentaré tornar mes sovint. En un principi volia que fos una poesia visual, però no sóc l'amo de les meves mans.


En las noches mas azules, podrías sorprender la luna llena iluminando tu ventana. Si te fijases mirando hacia el norte verías atravesando la silueta de la luna a un viejo galeón pirata, como salido de un viejo cuento, esos cuentos que se quedaron abandonados, aguantando como el polvo se acumula sobre ellos en una estantería de una librería cerrada para convertirse en una tienda de roba de una franquicia absurda.
Lo normal seria que te pidiera que abrieras los ojos y te fijases bien en la cubierta del barco, para llevar la contraria te pediré que los ojos los cierres, no quiero que descubras el secreto, no quiero que veas ese momento en el que Hook se deshace de su traje de pirata  para ponerse unas mallas verdes, se retira la mascara de malvado corsario para dejar al aire su cara de niño, toma su garfio lo guarda en un pequeño cofre del que saca una bolsita con un bordado donde se ve una C con una alas decorándola. Hook se queda en el barco mientras Peter vuelve a surcar la noche volando hacía las ventanas abiertas para poder volver a encontrar a su compañera de juegos en la Isla de Nunca Jamas, queriendo ver a Wendy asomada esperándolo para reir, saltar, vivir.
Peter pasaba noche tras noche buscando a Wendy, hay días que regresaba a su barco triste por que no había encontrado  la ventana abierta , otros días Wendy parece triste, preocupada, sin los ojos brillantes que Peter recordaba, algunos tenían un momento para recordar que los unía. 
Esta noche cuando Peter llego a la ventana de Wendy, se fijó que estaba abierta, pero ella no se percato de su presencia, por encima de sus hombros Peter se fijó como Wendy abría un cofre decorado con unas O que se entrelazaban bailando con otras letras, los ojos de él se fijaron que no era como las anteriores cajitas decoradas en colores vistosos que escondían muñecas, detallitos afelpados o cualquier recordatorio de la niña que era Wendy. No le sorprendió lo que apareció dentro del baúl,ni que en un reflejo sobre el metal se reflejará una sonrisa traviesa en los labios de su niña. Esa sonrisa le hizo ver que Wendy ya no era esa niña que conoció en la isla, había cambiado, se alejó pensativo también sonriendo y pensando por que se conocieron cuando decidió ser simplemente  Peter eternamente  y no cuando disfrazado de Hook surcaba los cielos buscando sirenas en las noches azules?.
En la mañana, poco después de despertarse Wendy se fijó en una nota que decía:

Wendy te esperaré siempre, aunque te hagas mayor. 

Torno a tu

He vingut a tu, moltes nits amb el cor fred, buscant acariciar-te amb els meus dits intentant explicar coses que els meus llavis no sabien expressar i sempre m'has acceptat, diria que m'esperaves, sempre has estat obert i bondados amb mi, molt mes del que segurament mereixo.
 Ets un amic, una amant, un mur de les pregaries,  sempre  fidel en els meus moments mes dolents, massa dolents, tant com per plorar amb mi en la foscor del menjador, envoltats de silencis similars als d'ara.
Havies de ser un punt d'alegria, d'opinió, de trobada, una taula amb una cadira sempre buida al costat per aquell qui volgués seure a compartir alguna cosa, i escrivint això torno a pensar en les buidors que tinc, que tenim i les estranyes sensacions que ens desdibuixen un somriure mig amagat que aviat espero entenguis, secrets que guardo en una caixeta tancada amb gomes i un arbre dibuixat a la tapa.
He tornat a tu, fa uns dies que et llegeixo, que recupero moments, que t'endreço, em diràs que no cal que són entrades que ningú mirarà, però jo si que et miro, com part del meu passat, present i futur, ets part de mi.
No se com seràs a partir d'ara, espero temps mes dolços, musiques de fons, riures absurds, i sentiments que sols entenem nosaltres i  pocs més.

Pobre bloc

No tinc vergonya, els cafès estan mes que refredats.
Que deu dir la clientela que solia venir a donar un cop d'ull i deixar els seus comentaris?.
He canviat d'hàbits, és molt més fàcil altres maneres d'expressar-se com el facebook o el twitter.
Veurem si tornem a escriure, encara que venen temps amb molta feina i per partida doble.
Gràcies a tots aquells que encara esteu a l'altre costat.

Bon any!!!

Un any mes a les nostres esquenes, poca cosa a dir, cada dia comença un dia nou, ens encaparrem en celebrar festes, però mira és lo que ens toca, així que bon any a tots.

Quan es fa fosc

Quan arriba la nit, se'n va la llum del sol, però també acostumen a marxar altres coses, aquesta nit, el que ha decidit marxar és el meu pare, era un viatge que ja havia comprat el bitllet feia molt de temps, però la seva fortalesa, els seus ànims, la seva manera de ser, l'han fet allargar fins avui. Molts , si ja se que sou pocs, dels que passeu per aquí segurament heu sentit parlar d'ell molts cops, sabeu que era un guardia civil extremeny que fa 50 anys va lligar a una catalaneta que venia peix a la plaça. Fa uns dies un home, va venir a la botiga i em va preguntar per la seva salut, quan li vaig dir de la seva gravetat em va dir que el meu pare era una molt bona persona. Aquestos darrers mesos, crec que m'han servit molt per descobrir que si que el Tomàs era una bona persona, a banda d'un caxondo, i que els seus rampells eren només com el citral.
Ara ja esta tranquil ha deixat de patir i com a bon madridista d'aquí un ratet mirar el partit amb el seu germà que va morir avui fa dos mesos, que ves per on és mes cule que jo. No se quan de temps deu fer que no veien un derbi junts, però segur que s'ho passaran molt be plegats.
Be.... poc mes puc dir, gràcies per que esteu.

Rothko & me
Fa molts anys en una de les meves visites al meu amic Tomàs, a Washington vaig aprofitar per visitar la National Gallery, un d'aquest museus gegants plens d'obres d'art, és una manera de passar un mati tranquil, educatiu i gratis (coses dels museus americans). Vam descobrir unes quantes peces curioses, algunes reproduccions, i lo diferent que és el gran public americà, era com si anessin al Mc Donalds, bevent, menjant, fins i tot un dels vigilants de seguretat feia estiraments descaradament, mentrestant un altre badallava descaradament. Hi va haver un fet que encara ens va estanyar mes, la facilitat e impunitat amb que la gent es feia fotografies amb i sense flash, al costat de qualsevol pintura ja fos un Van Gogh, un Velazquez o un desconegut. Al sortir del museu, desprès de la botiga, això si que ho tenen els americans, no et cobren entrada però li dediquen mes espai a la botiga que a un altra cosa, ens va cridar un mòbil gegant penjat del sostre, en colors i formes ens recordava a Miró, i també cridava molt una serie de postals, calendaris, pòsters d'un tal Rothko, en ma vida havia sentit parlar d'ell, eren il·lustracions monocromàtiques o amb poques combinacions de colors, quedava fi i semblava interessant. El motiu de tant merchandaising era que a la sala annexa hi havia una mostra monogràfica dedicada al pintor, cap allà vam anar-hi. D'entrada els vigilants, la llum, el disseny de la sala era molt diferent, però upssss sorpresa els quadres que teníem davant nostre eren mida XXL, gegants taques de grocs, verds, blaus, negres (l'etapa fosca?). Ens va deixar tant flipats que ens vam voler fotografiar, i ves per on...allí estava prohibit. A partir de llavors qualsevol cosa estranya, surrealista va agafar per nosaltres el nom de Rothko.
Amb el temps vaig descobrir que era un pintor altament reconegut, puntal de l'expressionisme abstracte. Un dia al tren venin de Barcelona, em vaig trobar amb un xaval conegut de Flix, de professió music i que em va ensenyar unes partitures que s'havia comprat a Barna i que es mirava flipat, com curiós i com que poc o molt vaig estudiar musicar li vaig donar un cop d'ull,, em va semblar una partitura molt Rothko, al dir aquesta explicació, Joan es va estranyar, ja que es veu que l'autor de la partitura era molt amic del pintor i seria la referència musical del corrent artístic, qui ho tenia que dir ...
Ahir a l'hora de fer el cafetonet vaig veure tota la contraportada de El Periòdic tota la plana dedica a un foto de l'obra de Rothko titulada Centre Blanc (Groc, Rosa i Lavanda sobre Rosa). El motiu de la noticia era que l'obra fins llavors propietat de Rockefeller (el corb titella de Jose Luis Moreno) havia sortit a subhasta i un comprador anònim l'ha convertit en la peça de art contemporani mes cara venuda en una subhasta, la xifra és de mes de 73 milions de dòlars, es veu que li sobraven, molt Rothko tot plegat.

Tanca el cinema Paris

Aquest mati, mirant "El Periodico" he vist que l'imperi Indetex, "vease" Zara, o el poder de les talles 36, és queda amb el local que ocupava el cinema Paris. No he anat massa cops al cinema a Barcelona, coses que te el ser de poble i dependre del tren per tornar a casa, crec que hauré anat tres o quatre cops com a molt, un d'ells vaig anar amb la meva avia, o com nosaltres, a casa sempre li hem dit "la mare", i casualment va ser al cinema Paris, a veure "La mision", quin tros de pel·lícula, quina banda sonora i quin parell d'actors, De Niro i Irons. Amb el temps si passava per Portal de l'Àngel, i passava per davant la porta, em servia per recordar, fer petits viatges al passat. No se quan tornaré a passejar per aquest carrer, però no serà el mateix veure un aparador. Anem perdem espais, per guanyar monotonies. Ja ho deia Joan Marsé i ho cantava Serrat, i sembla que no aprenem. Peró serà divertit veure els fantasmes del Paris passant de provador en provador, per les nits jugant a ser models, dirigits per Altman a Prêt-à-Porter.

Yo fui uno de los que lloraron
cuando anuncion su demolición
con un cartel de. "Nuñez y Navarro,
próximamente en este salón".

Inici

Sempre he tingut el cuquet d’escriure a la xarxa, i alguns cops ho he portat a fer alguna pàgina web, a veure si aconsegueixo tenir una mica de voluntat i aquesta la faig anar amb una certa normalitat.

Gràcies per entrar i donar un cop d’ull, ja saps que pots escriure i aportar els teus comentaris.