“Volver “ …o “Volver a empezar”
Voldria parlar dels Goya i fer una referència o mostrar la meva disconformitat, però com que no he vist “Volver”, m’estalvio la critica.
Espero que la pel·lícula es mereixi el premi i que no hagi sigut la guanyadora pels sols fet de mirar de treure’s el sentiment de culpa que tenia l’acadèmia damunt seu, tenir al govern (el de PP), enfadat pel No a la guerra, tenir al Pedro de morros cada cop que no li donen el cap del Goya, ja veurem.
En qüestió de gustos cinèfils a l’Acadèmia no son com els americans, aquestos no l’han triada …..malgrat que a la Peeeeeeeeeee si (quina por…), en el tema de la catifa i el glamour també estan força avançats, però hi ha llocs on cada cop les diferencies s’acosten, TVE va retransmetre el lliurament de premis mitja hora mes tard, per si sortia algun improperi de la boca d’en Corbatxo o per si alguna estrella ensopegava pujant les escalinates i se li veia un mugró.
Em quedo amb la sensació de que han sigut uns premis de segona, per un art que potser es mereix una mica mes de risc i no tornar a fer les mateixes pel·licules.

Moltes paraules i els fets?
El 22 de març de l’any passat, ETA, feia un moviment, anunciava un alto el foc, volia parlar. Era un fet amb voluntat històrica?.
Al sorgir la noticia, la maquinaria política i mediatica o la mediatica i la política ,es posava a funcionar, sonaven totes les sirenes…. però per uns, la única paraula que servia era el: NO, (nunca jamas de los jamases) per altres era el: si que parlarem, però desprès de l’estiu.
Passat l’estiu la gent es pregunta: i ara que?, doncs tot continua igual uns amb els NO, i els altres excusant-se amb el canvi climàtic allargaven l’estiu fins ves a saber quan, tot esperant el moment adequat.
Estava acabant el 2006 i en una roda de premsa, es deia que el procés de pau per Euskadi “avanzaba viento en popa… a toda vela”. Molta il·lusió posades en un any nou a punt d’estrenar-se al tombar la cantonada. Clar la gent no sap res, per uns tot estava ja parlat, segur que el govern havia estat parlant mil cops a amagatotis, i tot ja estava fet i refet, i els altres ho desmentien. Tots dos es van montar la seva història, i el seu discurs preparat. De sobte el dia 30 tot es trenca degut a un atemptat a l’aeroport de Madrid. Per desgracia un dels pocs fets que havien hagut, i tenia que ser precisament aquest, un atemptat. El govern es queda amb el cul a l’aire, i tant descol·locat que no sap com encaixar i reaccionar, la oposició pensant mes en treure profit que en saber que havia passat.
Han passat 15 dies i es convoquen manifestacions sota un lema, i ja tornem a ser, paraules que sobren, paraules que falten, paraules que separen els partits, paraules que fan que uns vulguin anar i altres no. Discussions, confirmació d’assistència, desconfirmació, si aquest va jo no vaig, si vaig els altres em diran que per que vaig. En mig d’una sobredosi de patetisme, l’únic que ha demanat perdó per tanta paraula inútil ha sigut el lehendakari.
Els polítics espanyols viuen mes de les paraules que dels fets, es perden entre les lletres i no veuen mes enllà de les editorials d’alguns diaris. Mentrestant ningú fa res, ningú es mou, no succeeixen coses, no hi ha fets que arreglin el problema.
L’únic fet és que dos immigrants equatorians han perdut la seva vida, els seus somnis, per que un estat no ha sabut parlar. Potser ja és hora que el fet sigui el parlar la gent, que el fet sigui callar les armes.