dimecres, de novembre 12, 2008

Estimem

..per aquells que algun cop s'han perdut, en una matinada desprès d'estar plovent durant tota la nit. I ja posats voldria que ens estiméssim tots una mica mes, que som quatre i sense ells tampoc podrem ser lliures, així que molt d'amor. Recordeu que les fronteres els interessen a uns altres.


dimarts, de novembre 04, 2008


És l'hora?

Per aquella tonteria que ens agafa als europeus vaig tenir un sentiment obamista fruit de tota la campanya mediatica i en el fons per que som així de tontos, o que potser l'altre bàndol és massa heavy per nosaltres. Però com bon culer, o potser per que tambe pensava que Kerry guanyaria a Bush, i va passar lo que tots sabem, estava segur de que al final Mc Cain se'n sortiria amb la seva i tot això de Obama era un bluff. Si tenia que apostar diners no ho tenia gaire clar per qui jugar-me les garrofes. Però de moment, als dos primers pobles sembla que la cosa va seriosament.El ruquet català guanyara a l'elefant?... la resposta a tots els diaris, ràdios, televisions, blocs ... i esperem que sa'cabi d'una vegada esta eterna elecció.

dijous, d’octubre 30, 2008

Sofia.... ; Por que no te callas?

Doncs es veu que com ser reina ha de ser molt avorrit, es va decidir a convidar a casa seva a una pseudo periodista, a cafè i pastes, per anar fent la xerrada i fer un llibre dels seus pensaments (eing?), i la dona s'ha cobert de gloria amb unes declaracions amb un caràcter polític que millor se les hagués guardat.
Tots som lliures de pensar lo que vulguem, però si hem de dir alguna cosa, potser millor pensar-la abans i no dir segons que, i mes quan ets algú, en aquest cas la dona del cap d'Estat. Per cert si el rei és el cap ella que és de l'estat?.
Per riure una mica us deixo un altra versió d'un vídeo que ja vaig posar en el seu dia, quan allò de la portada de El Jueves (crec). Salut i República.




ATC

Fa uns dies vaig rebre un comentari anònim al bloc que em preguntava que opinava sobre l'ATC, tema que sembla calent per uns i que miren de no parlar-ne d'altres, encara no l'havia llegit quan vaig trobar un moment per penjar la imatge de Cementeris nuclears No!, potser vaig fer-ho massa tard i serè un oportunista, be va ser així qui vulgui qui em cregui.
Jo ara lo que voldria fer és una petita reflexió sobre la costum que tenim la societat de demanar als partits que fassin allò que volem que fassin, i que és lo que haurien de fer defensar el territori davant d'agressions continuades. Em sembla molt be, però hi ha pocs partits polítics que des de quan ningú creu a les causes estan allí al peu del canó, mentrestant d'altres s'apunten quan les veuen magres. I al final la societat vota lo que vol, però s'oblida sempre de qui ha estat amb ell. El Parlament de Catalunya va decidir que la futura ATC no podia estar de cap de les maneres a Catalunya. Hi ha alcaldes que s'han ofert ja, i que no s'ho miren amb mals ulls, i segurament pel seu municipi és una morterada de diners.
Ahir al ple del Consell Comarcal, dos grups van decidir que no votarien una moció contundent envers l'ATC, presentada per Esquerra, i vist el panoràma Esquerra va forçar el compromis de mantenir la oposició del Consell Comarcal a la possible instalació de l'ATC.
Crec que al menys alguns estant movent peça, per allò de que mes val previndre, mentrestant altres van a dinars pagats per l'AMAC.
Nota d'Esquerra.

dimarts, d’octubre 28, 2008


Pobre noi blanc

Ja hi som, esta clar que els europeus en general, que segur que a nivell individual hi ha de tots el colors, vam decidir que Obama era el "nostre" candidat. Ens vam creure la moto, i segurament encara ens la creiem, del canvi, de l'home negre a la casa blanca, i que com que Clinton va fallar-nos ( o no), aquest és el "nostre" nou JFK, i ves per on a aquest també se'l volen carregar. Han detingut a un parell de skins que planejaven assasinar-lo i ja que estaven possats doncs matar a 100 nens negres. La noticia te el seu to d'humor "negre", ja que la foto que circula acompanyant a l'individu l'han treta del seu myspace, i no te preu ( o sigui que no cal pagar per ella).
No se com deixen anar pel carrer a gent com aquesta, ni com és que ningú s'ha adonat abans de lo malament que deu estar aquest xicot, amb supermegarifledelamuerte (tot junt) i el tatuatge amb la esvastica, alguna cosa deu fallar.
Ni a les millos pelis, al menys Norton a American History X feia por, aquest....
Per cert si mireu l'article de La Vanguardia es fan una mica d'embolic amb els estats.

dilluns, d’octubre 20, 2008


Babel

L'altra nit em vaig quedar a la tele per veure "Babel", sóc d'aquells que encara no l'havien vista i n'havia sentit de tots els colors, dels que deien que era molt bona i dels que deien que era una porqueria, a mi em va deixar bastant indiferent. Si parlem d'històries creuades prefereixo sense cap dubte "Short Cuts" (Vidas cruzadas) de Robert Altman. A Babel la majoria d'actors no son actors, te el seu merit possar-se davant la camara i fer un paper, però quan aquest paper és fer de tu mateix, potser tampoc es massa complicat. Quan Di Caprio va fer de noi amb problemes mentals a "Whas't Eating Gilbert Grape" (
A qui estima Gilbert Grape), me'l vaig creure, fins i tot massa. Dels actors de Babel em quedo fred, potser salvo a la pobra dona mexicana, però la resta no sabria que dir. Les històries tenen un vincle però per que van voler ternir-lo, que podien passar sense ell i hauria tres històries molt fluixes. Que pots treure de bo, que tots pensem que el món es un parc d'atraccions, una destinació turistica, ja sigui a la recerca de tequila o de la magia del desert i que els japonesos estan tots com una regadera; que els americans viuen obsesionats en el terrorisme islàmic, que no és fàcil ser hispà als USA, que no és fàcil viure amb 4 cabres perdut allà on Ala va perdre l'espardenya. I que com a totes les clàssiques morin els dolents (una familia magrebi destrossada, una mexicana deportada, i els japonesos per visitar al psiquiatric), i els guapos sobreviuen malgrat les penuries.
Llarga, fa patir i un sabor agridolç.
Curiosament fa poc temps uns periodistes van trobar a un dels nois protagonistes a la seva aldea, que va ser invadida pels Mr.Marshall de torn, però qui se'n recordarà d'ells d'aquí no res?. Quedarà com el nen que va protagonitzar Babel.

divendres, d’octubre 17, 2008

Memòries d'Idhun

Havia escoltat parlar a la televisió, sobre Laura Gallego, una jove escriptora valenciana de literatura fantàstica adreçada al jovent, una mena de competència per la J.k. Rowling (la mare de Harry Potter), però no m'havia sentit atret per llegir res d'ella. Va arribar l'aniversari d'un bon amic, que esta perdut per Terrassa, i a la llibreria em van recomanar la tercera part d'un llibre que acavava just d'arribar i que tenia molt bona critica dins el món del fantàstic i em va semblar mes lògic regalar-li la primera que no pas la tercera. Una amiga en comú va veure que potser m'agradava i em va regalar a mi la segona i no em va quedar mes remei que comprar-me la primera i la tercera, de fet m'estaven parlant força be, i fins i tot una emrpesa alemanya de joguines, Simba, havia fet un joc de taula sobre el llibre.
Tenia tes volums davant meu i feien mes impresió que la Triòlogia del Senyor dels Anells, en cristià 3 bons totxos.
Un cop iniciada la lectura, em va semblar que ja havia llegit la històra altres cops, dracs, unicorns, serps alades, bons vs dolents, la Magia, la Religió; sempre amb la sensació de saber que és lo que hi ha darrere la porta, saben a qui matara l'espassa i a qui no, tot molt previsible, però tant fàcil que no vaig poder evitar-ho i vaig seguir llegint, ja que estavem possats i teniem els tres llibres. Reconec que un parell de coses et quedes ups.. que fort, això de que una joveneta s'emboliqui amb tots dos nois de la història amb marros inclòs, nomès els hi faltava provocació d'aquest tipus a aquesta adolescencia que ens puja
És una lectura per gent molt jove, sense massa llibres d'aquest estil a les esquenes, però si serveix per que s'enganxin a llegir ja em sembla be, i si els hi agrada el mon de la màgia, espassa i brujeria tenim generacions de frikis assegurada i si m'ha agradat malgrat.. i sense voler sóc un Idhunita mes, per a mostra: He acabat de llegir el darrer capitol de la triologia el dia 14 d'octubre, i fins avui no he sapigut que aquest és el dia Oficila dels Idhunites, ja que coincideix amb que és el dia que s'han publicat els tres llibres, s'ha de ser tant friki?, no és molt rebuscat?.
Ara resulta que desprès de molt de temps llegint en català, per cert hi ha alguna pifia de les grosses en la traducció de les Memóries (doble sentit de paraules mal adaptades), em passaré a la Lengua del Imperio, ara algun que altre lector del bloc estira pensant en riure's de mi, però abans de res em vull explicar.
Fa molt de temps que li tenia ganes, havia llegit obres sueltes d'ell, però no la seva obra mes famosa, fins i tot vaig veure la pel·licula, i sóc dels que li va agradar, de fet quan vaig arribar a casa del cinema vaig anar com boig per la xarxa buscant mes informació. Al final l'any passat els Reis Mags me'l van regalar, però no un, si no tota la saga, i em queixava de triologies..
Ara li ha tocat el torn, l'obert amb moltes ganes, se que em serà molt fàcil, m'agrada com escriu, i he alucinat que la seva filla amb 13 anys l'ajudes amb la recreació històrica.
Hi ha inicis de llibres que són molt mitics i que tots sabem com aquell que diu:
"En un lugar de la Mancha..."
, estic convençut que amb el temps , aquest inici de llibre serà també força conegut i ha de ser aixì com ho haig de llegir:
"No era el hombre más honesto ni el más piadoso, pero era un hombre valiente. Se llamaba..."

dimecres, d’octubre 15, 2008

Petita fustració de llengua

Suposo que la majoria heu pensat alguna vegada viure del Bambo, o del Txa Txa Txa, i no em refereixo a participar en plan Ortega Cano en "Mira quien baila", si no a viure de renta, sense fotre cop. Aquesta va ser la meva intenció quan vaig intentar per primer cop accedir a un conte de AdSense, però vaig veure massa lletra i en angès i em vaig fer enrere. Un company (que de tant en tant escriu al seu bloc), em va preguntar pel tema fa un temps i no ho vam acabar de veure clar. Ahir em va donar per concentrar-me, i a banda de que estava en castellà tota la explicació (cosa que em resulta mes fàcil que en angès), em vaig decidir de provar, ja que possats a fer un bloc, potser fins i tot em feia ric amb aquestos anuncis.
Vaig omplint totes les dades que em demanen, relativament facilet, i responent algunes preguntes, una d'elles era amb quin idioma estava escrit el meu bloc; no vaig trobar el català que ja dius ummm, però mira un fa el ull gros i com que no hi ha l'opció d' Altres, no em va quedar mes remei que dir "Español", mes que res per entendre si em preguntaven alguna cosa.
Però no... resulta que el català no és una de les llengües que es poden utilitzar amb aquest proveidor d'anuncis segons m'han dit amb un correu:

Agradecemos su interés por AdSense de Google. Le comunicamos que, tras
revisar su solicitud, lamentablemente no podemos aceptar su
participación en el programa por ahora.

No hemos aprobado su solicitud por los motivos que le enumeramos a
continuación:

Problemas:

- Idioma no disponible

.... i jo ara que faig?..em queixo?, em busco la vida amb un altre servei?, o haig de renunciar a fer-me ric?.

dimarts, d’octubre 14, 2008

White Men Can't Jump

Aquest peculiar titul de pel·licula que en castellà es va traduir com "Los blancos no saben meterla", va ser una dels primeres pel·licules que va fer Woody Harrelson, que abans havia triomfat a la petita pantalla com cambre del mític Cheers. En aquesta peli ens mostraven una mica tot el fet del basket al carrer o més conegut street ball. Aquesta modalitat es crea als ghetos negres de les grans ciutats, es un bàquet molt més ràpid, agressiu, un punt (bastant gran) de xuleria, provocació i molt bocamoll rondinant.
Quan era un jovenet i vaig marxar a fer les amèriques vaig tenir la oportunitat de veure com se les gastaven, aquells nois de la meva edat, de raça negra, però que em treien un pam i tot eren musculs, amb les seves pintes de pandillers, va ser tota una expèriencia.
Ara l'street ball eta bastant millor vist, suposo que com a tot, els barris continuen sent ghetos, però diguem que és la forma de practicar el bàsquet al carrer, i fins i tot grans estrelles de la NBA, fan els seus bolos, amb partidets d'aquest estil. Això és lo que li ha passat al base titular dels Nets, Devin Harris, que s'ha vist sorprès per un jugador local Stuart Tanner, d'acord que el factor sorpresa no te preu....però sempre podrà dir que li va fer un canyo a un NBA. I no ha fet la smashada, com Woody a la peli, però els blancs estant aprenent a possar-la?


dilluns, d’octubre 13, 2008

Mes clicks

Estic agafant una mica de vici amb això de buscar coses dels clicks per la xarxa, al fòrum de somosclicks, en el seu dia es va generar una petita bronca sobre la utilització d'unes fotografies per fer un video, en part tenen raó ja que son clicks creats per ells, i una petita menció no estaria de mes, però el video amb cert regust a anunci de Coca Cola, esta la mar de bé.

diumenge, d’octubre 12, 2008

Clickània, Montblanc 2008

Entre totes les opcions, aquest matí i malgrat l'amenaça constant de que plouria he agafat el cotxe de ma mare, per que així fa kilòmetres i cap a Montblanc falta gent. Em feia molta il·lusió veure els clicks, però quan he arribat i he vist la cua, conjuntament a que l'espai era petit, doncs una mica de por escènica i per mes inri es fot a ploure. Però el viatge ha valgunt la pena, us deixo unes quantes fotos per que us feu una petita idea de lo que hi ha, i de lo que es pot fer.
Desprès de la fira, una passejada ràpida per Montblanc amb aturada a una confiteria que ...ja us diré que tal estan les pastetes.


Clickània 2008 a Montblanc

dissabte, d’octubre 11, 2008

Els temps estan canviant a la Dreta espanyola

Fa uns dies va ser el presentador d'esports de TVE-1, qui va anunciar la independència subliminal de Catalunya, ara li ha tocat el torn a la dreta espanyola de demostrar la seva dosis de modernitat i reconèixer que la musica militar tampoc els hi agrada. Tanta bandera i tant Viva España !!! no deixa de ser pura parafernalia, per donar el gustet als carques d'altres époques, però que això de les desfilades és un coñazo, encara que a mi una miqueta em fa gracia mirar-les.
Ara espero que no em titlin de poc patriota. La pròxima vegada Sr Rajoy,abans de parlar, pensi lo que ha de dir i no digui lo que pensa.



Cap de setmana intens (segona part)

No se si algun cop ja he explicat que jo de petit era de jugar a indios i vaqueros, sobretot els de "Fuerte completo, fuerte Comansi", les meves cartes als reis eren molt simples un Fuerte, amb el temps els indios i vaqueros van ser substituits pels Airgamboys. Aquestes figures no eren sino la resposta Made in Spain, a unes figures alemanes coneguts per aquella época per clicks de Famobil (distribuits per Famosa) i que amb el temps adoptaren el seu nom original Playmobil. Comansi també fa fer una cosa semblanta que eren els Comanboys. Amb el temps i les crisis del sector la unica línea que ha quedat han sigut els clicks. Et preguntaràs i tot aquest rotllo ara a que ve?...paciència.
Mirant de robar alguna idea per la Móra Morisca un dia vaig fer cap a la pàgina web de l'Ajuntament de Montblanc, conegut per celebrar la Llegenda de Sant
Jordi, i s'anuciava una Fira que tindria lloc el 12 d'octubre, la Clickània 2008, una trobada de fans d'aquestes figueretes.
Teniu mes informació aquí.
I un club de diorames aquí, que és d'on he agafat aquesta versió de l'Indy.
Segurament que faré cap allà el diumenge i miraré de fer alguna fotografia, desprès resultarà que no la penjarè i em caurà una bronca,.... que hi farem?
Per si us quedat algun dubte de lo que podreu trobar a la Fira, al youtube hi ha molts vídeos de certàmens semblants, alguns de força divertits, com mini pel·lícules, documentals



divendres, d’octubre 10, 2008

Crit i Revolta

Ara fa una estona he arribat a casa des d'un dels primers actes del Correllengua, la rebuda de la Flama i la lectura del Manifest, fet aquest any per Isabel Clara Simó (Volia posar un link a la web, però no funciona).
De l'acte d'aqeusta nit vull destacar el moment en que la Mercè del Portal s'ha emocionat llegint un fragment d'un texte de la Montserrat Roig, autora a qui va dedicada la Columna que ha visitat Móra i una noticia molt important el bateig de dos nous gegants, El Crit i La Revolta, fruit del treball, de les ganes, i de la il·lusió del Colectiu Correllengua i sobretot de la secció mes activa, (si alguns fins i tot em llegeixen de tant en tant). Aquestes dos nous gegants, representen el sentiment del Colectiu i per tant estiran presents en la lluita sempre que se'ls necesiti, som com uns superherois.
Hauria de penjar unes fotografies de l'acte, però ha fallat la memòria i de moment no en disposso, però tant aviat com pugui us enxenyare la bona filera que fan.


Cap de setmana intens (Primera part)

A banda dels actes del Correllengua a Móra d'Ebre, que podeu veure a l'entrada anterior, també hi ha mes coses a fer (i ara no parlo de jugar al Samorost). Voldria fer una miqueta de promoció de dos actes:
Fira de l'Aiguardent a Prat de Comte, per aquells que no heu sortit mai de la circumval·lació de Barcelona, aquesta Fira te lloc a la Terra Alta i aquest any fan la VII edició, reconec que no tinc perdó de no haver anat mai, i mira que m'han parlat força be.L'aiguardent temps enrere era mes comú que ara la Coca Cola, i la meva memòria històrica personal em porta a viatjar a la meva post adolescència, els primers sopars d'amics, que ens podiem permetre el luxe, ja que pagaven els pares d'anar a La Rana Verde, encara que també era The Green Frog, mes que res per que anavem a fer companyia a l'Antonio Moya que hi treballava de cambrer, i per que lluia, no ho podem negar. L'amo era un reconegut madridista, però el seu pernil li perdonava part dels seus pecats. També tenia una botelleta d'aiguardent que portava de casa el seu sogre a Galicia que sempre ens convidava a pendre un txupito, i que sempre amb prudencia li deiem que no, fins que algun agossarat de la colla va donar el primer pas i tots vam patir l'ardor de gola al no voler ser menys. Fins aquí el record personal, si voleu anar, segurament trobareu per allí voltant a l'autor del bloc Alego, i estirà encantat de fer de guia.

Correllengua a Móra d'Ebre

Com sóc una mica ben cregut, encara que segur que la "mare" (la meva avia) diria tot lo contrari, us faig arribar la programació del Correllengua d'aquest any a Móra d'Ebre. El Correllengua és una mostra de la societat catalana sobre la seva llengua, organitzada per la CAL. A banda d'aquesta teoria doncs estaria prou be que participesiu en els actes, sobretot en el d'aquesta nit en plan més formal, i desprès amb el concert de Pepet i Marieta de dissabte. I com a president a l'ombra us convido a fer unes partidetes el proper diumenge 19, però d'això ja us parlaré. Com que el tema de la programació és una mica llarg, us convido que el llegiu tot i que al final del tot al post anterior trobareu un joc flash prou divertit (sóc una mica pessat).

ACTES DEL CORRELLENGUA 2008 A MÓRA D’EBRE

ACTES DEL CORRELLENGUA 2008 A MÓRA D’EBRE

Dijous 9 d’octubre:

A les 18 h, a la Biblioteca Comarcal Espectacle infantil: Contes i danses del món, a càrrec de Xavi Demelo. Organitza: Biblioteca Comarcal

Divendres 10 d’octubre:

A les 21.30 h, al Club Nàutic de Móra d’Ebre Rebuda per riu de la Flama del Correllengua 2008 i cercavila fins a La Llanterna Teatre Municipal amb els Gegants i Grallers de Móra d’Ebre.

a les 22 h, a La Llanterna Teatre Municipal Acte d’inici del Correllengua, que comptarà amb:
  • - Al vestíbul del Teatre, inauguració de l’Exposició “50 cims de la Ribera d’Ebre”, a càrrec de l’Agrupació Excursionista La Picossa.
  • Lectura del Manifest del Correllengua 2008.
  • - Lectura de textos de Montserrat Roig, a càrrec de l’Associació de Jubilats i Pensionistes.
  • - Per finalitzar, refrigeri per a tots els assistents.

Dissabte 11 d’octubre:

A les 22.30 h, a La Llanterna Teatre Municipal Concert del grup “Pepet i Marieta”, amb l’espectacle musicoteatral “Amor meu, on t’has fotut?”Entrada gratuïta Organització: Col·lectiu Correllengua i Ajuntament de Móra d’Ebre.

Dijous 16 d’octubre:

A les 22 h, a La Llanterna Teatre MunicipalCinema amb la pel·lícula Salvador (Puig Antich), (2006)Dirigida per Manuel Huerga i música de Lluís Llach. Organització: Col·lectiu Correllengua.

Dissabte 18 d’octubre:

A les 22.30 h, a La Llanterna Teatre Municipal Teatre “Arsènic i puntes de coixí”, de Joseph Kesselring. Preu de l’entrada: 5 euros A càrrec del Grup Teatral Móra d’Ebre

Diuemnge 19 d'octubre:

A les 17 h, a La Llanterna Teatre Municipal

De 17 a 19 h, a la terrassa del teatre, activitat infantil amb “Bicicletes fantàstiques”, tots els nens que ho desitgin, podran provar les més enrevessades bicicletes del món.

De 18 a 20 h, al Teatre, Jocs d’Estratègia en Català, a càrrec de l’Associació de Jocs de Rol i d’Estratègia Baronia d’Entença.

Divendres 31 d’octubre, a les 20 h, a l’Auditori de l’Escola de Música

Audició del Correllengua, a càrrec d’alumnes de l’Escola de Música, amb temes populars i compositors catalans de tots els temps

Organitza: Escola Municipal de Música i Dansa de Móra d’Ebre

Durant tot el Correllengua

Diferents comerços de la població guarniran els seus aparadors amb motius catalans i relatius al Correllengua.

Organitza: Unió de Botiguers de Móra d’Ebre


Escola bressol municipal La Morera

- La primera setmana d’octubre pugem tots al tren de La Morera. Posem les nostres fotografies i les de la nostra família a dalt del tren i el decorem

- La segona setmana d’octubre confecció del caragol de l’amistat. Estamparem les nostres mans juntes a la closca del caragol.

- Audició i aprenentatge de les nostres cançons populars : Cargol treu banya, El gall i la gallina, Sol solet, La Castanyera... i el conte del Patufet.

- Treball del vocabulari referent a la tardor, els fruits, els animals, la natura

Llar d’infant Xicalla

RACÓ DE LA TARDOR

Elaborem un racó amb els elements més característics com poden ser: fruites (massana, glans, moniatos) fruits secs (nous, avellanes) i fotografies de caragols, esquirols, etc.

CANTEM CANÇONS TRADICIONALS

* Marrameu

* La Castanyera

* Mon pare no té nas

* Lo senyor Ramon

CANÇONS PER JUGAR

* Piu pessiganya.

* Titeta pon

* Ralet, Ralet

CONTES DE LA TARDOR

* El Llamp vol pinyons

* La petitona va al bosc

MURAL MAPA DE LA RIBERA D’EBRE

Elaborem entre tots un mapa de la Ribera d’Ebre escrit amb paraules de la nostra zona, i estarà instal·lat al vestíbul del Teatre la Llanterna.

DITES: Dita de la Tardor i de la Castanyada

CEIP Lluís Viñas Viñolas

- A les entrades i sortides de les classes, cançons catalanes properes als xiquets i xiquetes

- Des de l’àrea de Música, treball de cançons i danses tradicionals catalanes relacionades amb la festa de la Castanyada i la tardor.

El dia de la Castanyada, TOTS ELS XIQUETES I XIQUETES DE L’ESCOLA BALLARAN EL TRADICIONAL BALL DE LA CASTANYA

- Des de l’àrea d’Educació Física i de Psicomotricitat, treball de jocs tradicionals catalans. El dia de la Castanyada, després del pati, tradicionals JOCS DE LA CASTANYA

- Treball de dites, poesies i vocabulari específic de la Tardor

- Exposició de treballs de la Tardor

Col·legi Santa Teresa

- III JOCS TRADICIONALS PER LA LLENGUA (Tirada d’espardenya, curses de sacs, cursa del cabàs, ...)

- II Gimcana per la llengua.

- Il·lustració de passatges de la vida de Jaume I el Conqueridor.

- Aproximació a la figura de Montserrat Roig.

- Picalletra.

- Cantada de cançons tradicionals catalanes.

- Exposició de refranys de les estacions de l’any

- Lectura de poesies populars catalanes.

- Contacontes.

- Treball sobre la castanyada: origen, dites, ...


Samorost

Si tens una estona que no saps que fer, si tens ganes de veure un joc d'aquestos fets en flash, divertit, amb uns gràfics curiosos, i amb una història divertida al darrere, doncs feu click i anireu a una petita aventura gràfica. Dura ben poc i si teniu algun problema per solucionar-la pregunteu i us donaré la pista.



Jiumor versió 1.0

Doncs aquest pobre blocarie com tots vosaltres de tant en tant rep correus que li fan gràcia i altres que no li veus l'entrellat per cap banda, com que no tinc els vostres mails i ni vull que m'acuseu d'omplir-vos els vostres comptes amb spam deixaré alguna d'aquestes joies en aquest cafè que també tenen dret els humoristes a ser criticats. Espero que os dibuixin un somriure, si és així alguna cosa haurem fet per que el dia sigui una mica millor.
La primera tria son cartells curiosos, amb errors d'ortografia, ja se que la majoria de vosaltres sou catalano parlants, però no em sigueu tant llepafils i penseu que com deien aquells anglesos... It's humor.

Els cochondrilos son sords, així que no els cridis


Amb lo fàcil que és anar al lavabo


És Geinz?


I els que no volen?


Conciència ecològica


Ni de Naiden et pot fiyar


El Yelo és mil cops millor que el hielo


Pobre gos semblava bona gent


Truca, insisteix mai se sap


Fas tard, algú s'ha fumat l'herba


Ja et deia que busquessis un lavabo no la pared


Segur que tenen llibres


OFERTON!!!


Et queda clar, oi?


..con que Chiguagua...ja ho deia jo que era molt barato


I els DVD son gonorrea?


dimarts, d’octubre 07, 2008

Per fi ho tenen clar

Si ho diu la tele ha de ser veritat oi?, i mes si aquesta televisió és TVE :




Anunci

He trobat un anunci on es demostra la crueltat de la gent quan els animales ja no els serveixen diu així:
"Se vende perro que se jodio una pata". Podeu veure una foto de l'animalet aquí.
El tabac mata

.... i com diria el meu amic Pine "los tiburones también", i avui he descobert que ser gay també mata o al menys això diu el capella de la borsa de Londres el senyor Peter Mullen, i que per tal cosa els homosexuals haurien de dur tatuats diferents missatges com qualsevol paquet de tabac a l'us. La noticia sembla gairebé una broma de mal gust, però malgrat no he pogut trobar el bloc del reverend per poder corraborar-la, sembla que és ben certa.
Serà que aquest home volia aprofitar per fer-se famòs abans de que el fassin al carrer per falta de pressupost?

dilluns, d’octubre 06, 2008

Pròximament als nostres cinemes: "El dia de la Raza"

Cada nació te dret a celebrar la seva festivitat i el fet de sentir-se orgullosa, encara que tots tenim coses de que avergonyir-nos com nació. Quan fa uns anys es va parlar tant de "descobriment d'Amèrica" t'adones que pels motius que sigui encara no s'assimilat per molta part que allò va ser una topada brutal per tot un continent, però ara ja és tard per jutjar lo que va passar en aquells moments.
El proper dia 12 d'octubre és festa, clar és diumenge, però també es la Verge del Pilar i la Fiesta Nacional, (que no una cursa de braus). Per celebrar aquesta festivitat, m'ha arribat avui un correu informant-me, a Tarragona s'ha convocat una manifestació a càrrec de Alianza Nacional, una formació de vocació clarament democràtica, multicultural i gairebé una ONG, tres dels seus mes importannts dirigents fa anys que estan empressonats i un dels seus membres també és famòs per haver sigut l'assasi de Guillem Agulló.
Dubto molt que cap de vosaltres, lectors estimats tingueu cap cosa a fer el proper diumenge, i si voleu anar a la Plaça Imperial Tarraco, doncs veureu un petit recordatori d'altres époques, i sentireu discursos segurament mes contundents que la d'aquesta simpatica senyora, que he trobat en aquest bloc.
Malauradament crec que diumenge tindré massa poques ganes d'anar-hi.


divendres, d’octubre 03, 2008


Miguel Gil al Palau Robert

Als inicis dels any 90 vivíem emborratxats per tot allò que tenia a veure amb la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, quan de sobte els telediaris van començar a disparar-nos imatges de lo que estava succeint a Iugoslàvia, primer van ser els moviments independentistes de Eslovènia i Croàcia, que des de Catalunya veiem amb la complicitat i la enveja típica. La seva independència va ser relativament tranquil·la, malgrat alguns moments de tensió, i alguns morts. La cosa es va anar complicant i en el moment de parlar de Bosnia-Herzegovina, una regió multicultural, amb tots els problemes que això comporta, diferents religions, diferents amistats internacionals, etc. Sèrbia i en extensió Iugoslàvia no estava a veure com un altra peça del pastis desapareixia. La guerra va esclatar amb tota la seva magnitud, tothom volia posar cullerada i Europa no sabia com poder solucionar el conflicte. Veient algunes d'aquelles imatges em va passar pel cap fer alguna cosa, la sang calenta de la joventut em deia que devia d'anar, que era una part de la història que havia de viure, però la covardia, el pragmatisme em va fer quedar a casa i veure com arribaven les imatges des de ciutats com Sarajevo, Mostar i d'altres. Molts anys desprès vaig saber que algunes d'aquestes imatges eren capturades per un noi de Barcelona que un bon dia havia deixat una carrera com advocat, havia agafat la moto i rumb a Bòsnia a treballar com periodista, sense experiència, però amb el cor i les ganes. Amb poc temps es va guanyar el prestigi entre companys en una professió que tots saben dels seus perills i que és molt difícil arribar a poder
jubilar-se. De Bòsnia, Miguel va anar donant voltes de guerra en guerra, va ser un dels dos primers periodistes en arribar a una assetjada Grozny, desprès d'un viatge a peu a traves de les muntanyes nevades i de la tragedia del Caucas a la d'Africa, una guerra bruta, com totes però amb la dosis de salvatgisme que fa que els soldats siguin nens, i que les armes es compren amb la sang dels treballadors de les mines de diamants. En un racó de Serra Lleona una emboscada va cabar amb la seva vida. Vaig descobrir la seva figura, la seva feina, l'esperit dels corresponsals de guerra, tant ell com d'altres companys seus també morts en guerres que veiem per la CNN, com Xose Couso, en un llibre coordinat per Gervasio Sánchez que és diu "Los ojos de la Guerra", personalment em va fer descobrir el per que s'ha d'informar de les guerres, i em va acostar amb uns ulls diferents al darrere d'una càmera.
El Palau Robert de Barcelona acull fins el 30 de novembre una mostra sobre Miguel Gil, si pots...per que no t'acostes a veure darrere la càmara?.

dijous, d’octubre 02, 2008

Casta de Lleó

A la lliga espanyola de Primera Divisió (ara se'n diu Liga BBVA), hi ha un equip que te una característica que el fa diferent de la resta dels equips, la seva ferma aposta per la cantera i en segona opció en jugadors de la seva zona. Fugint de la bogeria desenfrenada que fa que la resta de clubs comprin jugadors estrangers i obliguin als nois de la casa a tenir que fer les maletes i buscar-se la vida. L'Athletic de Bilbao ha patit darrerament per mantenir la categoria, molt mes de lo que els seus seguidors (i jo mateix) voldrien. De fet és juntament amb el Barça i el Real Madrid l'únic equip que s'ha mantingut des de l'inici en la màxima
categoria, i també ha sigut molt destacable la seva trajectòria a la Copa. Això un any van decidir crear la samarreta mes horrible que podien dissenyar, que podeu veure aquí al costat....sense comentaris, entre taques de ketchup i anunci d' Special K.
Però no m'he posat a parlar de l'Athletic per tractar el tema de la samarreta, si no per que avui un jugador professional ha fet un gest que és al menys estrany; Joseba Etxebarria, és qui mes ha corregut per la banda dreta d'aquest club durant els darrers quinze anys, gairebé tota la seva carrera profesional, exceptuant els seus inicis a la Reale, i malgrat haver tingut diverses ofertes dels "grans" s'ha mantingut fidel a uns colors, a un club, a un projecte a una mentalitat diferent de l'esport, segurament una visió mes amateur que no pas professional. Doncs Joseba ha decidit que vol jugar 500 partits amb el seu club, fita que aconseguira la propera temporada (2009/10) i quan aquesta s'acabi penjar les botes, en comptes de reclamar una revisió de contracte aquest any i com agraïment a l'afició, jugarà sense cap cost pel club, un crack si senyors. Imagineu a Raul o a Xavi fent això?....
Aupa Joseba, Aupa Athletic!!!

Des de Malaga

Doncs mira avui una entrada així sense pensar massa, un vídeo de Ciudad Jardin, per que pugueu ballar i beure a gustet, i si teniu temps mireu els dibuixos que hi ha algun de curradet.



dilluns, de setembre 29, 2008

Flags of Our Fathers

El senyor Eastwood és com els vins, de jove es va dedicar a fer pelis de molta
força i poc cervell, però amb una gran èxit a les pantalles, ja fossin tota la saga de Harry, o fent de cowboy versió italiana "made in Almeria". De tota la seva expèriencia al final va sortir un dels clàssics moderns de westerns, Unforgiven (Sense Perdó) fins que a l'any 1995 es va atrevir a dirigir tot un culebron com The brigde of Madison County (Els Ponts de Madison) i va demostrar que un dels durs de la Industria, tenia cor i sabia fer cinema amb molta qualitat. L'Academia li va obrir les portes i es va encumbrar a director i actor de prestigi, cinta que estrenava era ferma candidata als oscars com millor film i director.
L'any 2006 va arribar les noticies que estava rodant dues pelicules sobre el mateix tema, la batalla d'Iwo Jima, però des de dos punts de vista, l'americà i el japonès. La primera en estrenar-se va ser la del bandol americà i alguns critics la van catalogar com una pelicula escexivament patriotica i una americanada, indignats de com un director com ell havia caigut tant baix, les paraules es van callar quan va estrenar la versió japonesa. Em va quedar en el record el comentari de l'enviat de Catalunya Ràdio a Japó, on va anar a l'estrena, explicant la sensibilitat del public i com quan va acabar la projecció els aplaudiments van inundar la sala, mesclats amb moltes emocions. Tenia que veure aquestes pelicules, però coses de calendari no vaig poder anar al cinema a veure la primera, i com sóc com sóc les volia veure amb l'ordre, i fins ahir no vaig poder.
Com a cine belic em recorda a Saving private Ryan te moments molt durs, sang i
fetge i les brutalitats de la guerra que com diu un dels personatges, sols se sap com és una guerra quan has estat en ella. Però malgrat la història sembla que hagi de ser la narració de la batalla, tot es deriva a la famosa foto que va fer el reporter de guerra Joe Rosenthal i la necessitat que tenia el govern americà de diners per poder continuar una guerra sagnant entre la població i la ecònomia. Estats Units és un país que continuament ha tingut la necessitat de demostar el seu potencial militar, entrant en totes les guerres possibles, però quan començen a arribar els avions amb els nois de l'Amèrica profunda, la sensibilitat del poble canvia.
La pelicula ens explica que la fotografia, no deixava de ser tot plegat una mentida, ja que fins cert punt era una mica una foto preparada, i que abans havia onejat un altra (podeu mirar una molt bona explicació amb imatges aquí), però això no importava, tampoc que la gent encara estigues morint a la illa, ja que tot just acavava d'iniciarse la batalla que va durar gairebé 30 dies mes i que no va acabar-se fins que el darrer japones va ser mort, d'un total de 20 mil japonesos van morir mes de 18 mil, contra un exèrcit de mes de 100 mil americans, ajudats d'aviació i l'artilleria naval. La unica cosa vàlida era la necessitat de crear herois, de recaptar diners i tocar la sensibilitat americana. Per això potser alguns es pensen que pot ser una pelicula patriotica, i no, lo que fa és criticar l'us que fa el govern, de les victimes, de les seves families i en general de tota la societat amb l'unic fi de fer funcionar l'aparell militar. Tot val per l'oncle Sam, però vigila per que quan al final ja no intereses acabes mort de fred sense sostre i borratxo.
Com a segon missatge a banda de la critica, i potser per la part que m'afecta, hi ha la relació dels fills que no saben el que els seus pares van fer quan eren joves, l'acostament pare i fill, les ganes d'explicar-se coses, que quan menys temps queda mes ganes tens de saber i mes ens adonem dels temps perduts. Els fills ens consta veure que cada pare (i mare) en el fons son els nostres grans herois.
Però abans de possar-me massa tou voldria explicar un parel de coses mes, potser no es la bandera original, però es segurament una de les fotos mes típiques de guerra. De petit era la portada d'una de les coleccions de cromos que mes em va agradar, amb un titol com Grandes Eventos del S.XX o alguna cosa semblant,i estava enlluernat amb el vestit dels marines, i els avions P-51....(com aquell que vola pel damunt del camp de presoners a The Imperi of the Sun, davant dels ulls d'un nen emocionat), al fer-me una mica mes gran vaig descobrir també la elegancia dels uniformes i avions japonesos.
Mes tard, amb un dels meus viatges vaig veura el Memorial del cos de Marines a Arlington, que és una rèplica de la fotografia, entre rams de flors havia un full d'aquells que hi ha als hotels mig abandonat que la meva curiositat em va dur a mig llegir i entendre lo que vaig poder, era una carta d'un fill que havia estat esperant a un pare que sabria que no tornaria, qui sap si també el seu pare és un de tants herois sense nom que es juguen la vida pel caprici d'un govern i van a una guerra enganyats orgullosos amb les banderes al vent.

diumenge, de setembre 28, 2008

Ups... Perdó Jaume

Si ja ho se que no tinc perdó per ser un mes dels irresponsables blocaires que inunden aquesta part de la blocesfera. Per aquells que no ho hagin llegit en els comentaris anteriors vaig ser guardonat pel premi Proximidade, atorgat pel Jaume Pros autor del bloc Sense Embuts i fins avui no he anat a buscar-lo. Que algú em dongui un premia a la manca de puntualitat que crec que començo a ser candidat.
Per si sou mandrosos, que se que molt ho sou us dire que me l'han donat per (còpio i pego):
"
Visitar el bloc del Xavi sempre és com agafar una glopada d’aire fresc (tot i la dificultat per a escriure el nom del bloc). Parla de tot una mica, d’una manera planera i modesta, allunyat de l’egocentrisme genètic que forma part de tots nosaltres, els blocaires. És un plaer, amb un clic, poder viatjar en segons a un dels llocs més macos del món: les Terres de l’Ebre."
Algun dia hauré d'apendre a penjar els premis al costa que m'estic començant a rebre'n i el meu ego acabarça pujant. Per aquell qui no sapigui l'orgien del nom, doncs si que és complicat d'escriure i dona a mals entessos, però aclarire que és un petit homenatge a dos pelis, per una banda com podeu imaginar, si és que no ho sabieu el meu nom és Xavi, fins aqui diria que és fàcil; la vz la vaig robar d'un parell de pelicules de la mateixa època que son Valmont i Les amistats Perilloses. Les critiques van parlar de mànera desigual de les deus, però a mi em van encantar, tant que em vaig llegir l'obra i les cartes si no recordo malament. Pel mig alguna història no massa clara i personal meva i com diu una samarreta que m'han regalat fa poc en el foncs sóc: "una mica angelet, una mica dimoni, però sobretot jo mateix".
L'altra part del nom vinculat al cinema és Casablanca, ara no us tinc que descobrir els encants d'aquesta peli, si no us agrada, tot això que us perdeu. L'encant de ser un americà en plena guerra, neutral, però prenent sempre partit, tenir un bar amb un toc de centre de llibertat disn la prohibició,i un bon fil musical, que mes és pot demanar (anava a escriure pedir).
Ja us he soltat una mica el rollo tipic dels discursos post premis, semblo l'Almodovar amb la retalia de Sants, aprofito ja de pas: "Gràcies Billy Wilder", ... i gràcies Jaume no pel premi que també fa ilusió (a banda de la mandra que tindré per repartir els premis que mira tu que donar-me feina), però si pel teu bloc que parles com el seu titol insinua directe i clar com tu penses.
Continuarem....

Resum de les jornades

No vull tampoc ara posar-me a parlar de totes les jornades, una per que ja començar a ser tema caducat, i un altra per que estic dropo, i si la curiositat us envaeix doncs sempre es pot donar un tomb pel fòrum de l'associació, o renyar-vos per no haver vingut a participar (això sols als que sou d'aquí aprop).
De les coses dolentes, com la manca de temps, de gent donant cops de ma, dels nervis i les pors, no parlaré...ups ja he parlat una mica.
De coses bones, destacar que vam poder fer per primer cop un torneig a Warhammer 40k, l'alt nivell que va aportar al concurs de miniatures Lukas Pina del Drink Team vingut des de València, com el guanyador del torneig de Warhammer.
El bon clima aconseguit durant tot el cap de setmana. No te preu el Sing Star i la meva veu de falset (que no del Priorat).
De moment no tinc fotos, però suposso que en breu les anireu veient.
Ja ho fare saber.... ja queda menys per les pròximes.

dijous, de setembre 18, 2008

Pobrets els guiris (els de Madrid clar...)

Mira que ara ens volen tocar la economia, el turisme, els pobres estrangers que no saben que un bar en català és igual que un bar en castellà, i que una gelateria com es deu dir en italià.... i com es que si veus la parada de fruita et cal totes les vacances per saber que venen en aquesta botiga. Sort que d'humor i paciència n'estem plens.

dimecres, de setembre 17, 2008


Cartell de les V Jornades

Doncs el meu estimat lector nòmina de RSS, es va sentir al·ludit i em va fer arribar la imatge del cartell, així que ara podreu gaudir mes gràficament, però res comparable a lo que ho podreu fer si veniu a jugar una mica aquest cap de setmana a La LLanterna Teatre de Móra d'Ebre.
Si no sabeu que a que jugar, penseu que la vostra presència també ens ajudara i teniu el risc que alguna cosa us sigui prou atractiva per jugar-hi.

dimarts, de setembre 16, 2008


Dragons catalans i no estic parlant de frikis!

Estava llegint una estona lo carrer del riu, interessant bloc riberenc, tot s'ha de dir, quan he vist una entrada que fa referència a un esport que aquí a casa nostra és una mica desconegut, davant el monopoli del futbol, però que a bona part d'Europa es gairebé tant important, i per extensió a molts països amb influència britànica, el rugbi en la seva modalitat de "rugbi a XIII". Temps enrere em vaig fer un fart de mirar el torneig de les 5 Nacions, que ara son 6 i és un esport que tenia el seu cuquet.
Dins del rugby a XIII, s'està jugant una competició que és la Superleague, que vindria a ser (si no m'erro) com una "Champions" i dels sis equips un és català, es diuen els "Dragons Catalans", ja sabem que pel tema de San Jordi, el drac és una de les besties amb vinculació a Catalunya.Si us enrecordeu també hi havia un equip que es deia Dragons però era de futbol americà i que per desgracia no va aconseguir cuallar a casa nostra (i vaja pifia quan es van passar a dir FC Barcelona Dragons), segurament ens faltava un enemic del tipus "los castizos de Madrid", i ara aquest equip esta perdut per Alemania..ara es diuen Cologne Centurions (gràcies wiqui).
Be tornem als Dragons Catalans, doncs han començat aquesta lliga amb victòria i com a ferms candidats al títol i no em podeu negar que fa patxoca veure una graderia així en un camp d'esports:

I lo curiós és que l'equip no esta al principat si no que és de Perpinyà, però ja hauria de ser normal....ja que en el fons son catalans com nosaltres, com els del sud, del nord, de l'esquerra i de la dreta i encara que costi parlar català passat els Pirineus, per la meva petita experiència puc dir que es possible, o sigui que tenim un equip català (Els Segadors crec que és el seu himne) a la Superleague.
Missatge als cules de pro que em llegeixen: Ens hem equivocat d'equip i d'esport, al rugbi juguen les nacions (Escòcia, Gales, Anglaterra... ) i no els païssos.
I possats a imaginar ... un equip de catalans amb pinta d'almogavers serien dels pocs que farien tremolar als All Black: