Limpialo guarro!!!

Segurament tots hem vist cotxes aparcats al carrer que semblen camps per plantar rovellons, començant pels propis, i algú li ha escrit amb el dit el típic missatge "limpialo guarro" o coses pitjors.
Arribar un matí i veure que algú s'ha distret dibuixant una petita obra d'art , no deu tenir preu, i encara fa mes mandra netejar-lo.



L'he vist i en podeu trobar molts mes models en aquest link.

Malditos japoneses :D

Tros d'artista de souvenirs :D

No creguis els teus ulls

San Tomàs deia "si no ho veig no m'ho crec", però els temps han canviat molt, ara els teus ulls veuen coses que no hi son. La tecnologia aplicada a la publicitat en format de 4D.

Vist a: http://pildorasdecomunicacion.wordpress.com/

Desig a l'ombra

Reconec que no sabia que era el Shadow Art, però queda prou clar al final del vídeo, que he vist a Pildoras de comunicación, un resultat curiòs, i una marca de cervesa Newcastle Brown Ale que crec que val la pena seguir a nivell publicitat, i no ser tant repetitiu amb la cançoneta de l'estiu com unes altres.

VIII Jornades de jocs

Podeu consultar la informació a: http://labaronia.tk/

Cartell Jordi Alfonso (gràcies crack)

Viure als abres

Tarzan, segons la visió de Hollywood, vivia dalt dels arbres, i un cop va tenir el suport de la Jane, aquesta li va donar aquell toc femení a les cases que li feia falta. Tom Sayer també tenia una casa dalt d'un arbre i segurament molts quan éreu mes petits, amb un palet, un tros de fusta per aquí un altre per allà teníeu alguna coseta similar a una cabana dalt d'un ametller. Aquesta gent han fet d'un joc d'infants un modus vivendi, o s'han passat una mica.
Us deixo un parell de fotos, però podeu trobar moltes mes i crec que val la pena que doneu un cop d'ull aquí.




Fotos: http://www.collthings.co.uk/

Anima Iniqua

Encara que precipitadament, per la manca de temps per escriure que em dono darrerament i potser també una mica amb la por de la responsabilitat, us vull convidar (19:30h d'avui inauguració) a que us deixeu sorprendre.
El lloc: Per si sol, el Poble Vell de Corbera d'Ebre mereix una visita, un petit racó de la Terra Alta, castigat per la crueltat d'una guerra que molts volen oblidar. Un Poble mort que va saber renàixer i convertir-se en un recordatori i un espai d'art, de pau, de memòria.
L'obra: Fins que no ho vegi poc puc dir, se que hi ha el llibre, una joc de paraules i fotografies, un missatge, un model, unes textures damunt la pell, i se que ens espera una exposició que desconec, però que tinc ganes de veure, conjuntament amb la resta d'obres que fan la Biennal d'Art.
L'astista: Aurelio Monge, aquesta reconec que és la part mes complicada de l'entrada, ja que em calen paraules per saber expressar-me com ignorant en la matèria...però ja que m'hi poso, doncs endavant. L'Aurelio no és pintor, ni escultor, tampoc és escriptor i crec que tampoc és music, de lo que si que estic convençut és que és un amant de lo que fa, meticulós, rigorós i que amb moltes hores d'observador aconsegueix que els nostres ulls vegin l'obra que el seu ull ha vist amagat darrera un objectiu. La seva mirada ens porta a l'escultura d'anatomies mes clàssiques i a la llums i a la foscor tenebrosa, al mes pur estil de Caravaggio, (que millor que la foscor per veure la llum?); els seus escrits ens portaran missatges breus però directes, i un llibre no sol portar música, però crec que dins la església s'aconseguira un ambient colpidor, però ja ho dic jo no sóc pas critic i tots sou prou grandets per pensar lliurement.
La persona: L'Aureli (si, el vaig conèixer així) va venir ja fa molts anys a la botiga, carregat de somnis, idees, piràmides de Stargate (era d'Stargate?), enamorat de la ciència ficció, de llibres que la gent coneix ara per ser trilogies de cinema,i castigat amb els viatges a fer olives,amant de les rabioses novetats tecnològiques, l'Aureli era ( i és, potser fins i tot ara mes) diferent a la resta.Estava convençut que aquest noi s'havia perdut, que coi podia estar fent un friki d'aquest nivell a un poblet com Miravet.
El temps ens ha anat fent coincidir sempre a petites pinzellades de les que he apres molt mes de lo que ell es pot imaginar: com dirigir una partida de rol (tot i lo díficil que son els jugadors), , com tenir clar com vols dur el teu negoci (no cal fer-se ric, sols estimar lo que fas), com defensar la teva terra, malgrat no hi haguis nascut, però un dels darrers cops ja em va deixar bocabadat.
Quan viatges en tren, des de Móra fins a Barcelona, molts cops pregues per anar sol, que et deixin dormir i no trobar-te a ningú que et doni xarrera tota l'estona, però a vegades la por és que siguis tu qui no deixi dormir al teu company de viatge. En el meu darrer viatge vaig coincidir amb l'Aureli, tot carregat amb material fotogràfic camí d'una sessió de fotos a Barcelona, ara fotògraf? , però si era guia, botiguer, dissenyador, que coi fa ara fent fotos? que no en te prou de mals de caps? M'explica els seus projectes, les seves aventures als museus, la seva paciència per poder captar un moment, un angle impossible i em dono compte que sap molt de lo que parla, que li brillen els ulls, que sap que ara és un provocador que colpeja a qui mira les seves obres i fins i tot orgullós de que no agradin a tots, ells s'ho perden. Potser ell no es va adonar ( o si, que és molt viu) però em va deixar flipant, gràcies pel viatge, gràcies per fer lo que fas, però sobretot ser com ets.
Foto: Aurelio Monge.
Mes informació: http://mgartstudio.blogspot.com/

Rothko & me
Fa molts anys en una de les meves visites al meu amic Tomàs, a Washington vaig aprofitar per visitar la National Gallery, un d'aquest museus gegants plens d'obres d'art, és una manera de passar un mati tranquil, educatiu i gratis (coses dels museus americans). Vam descobrir unes quantes peces curioses, algunes reproduccions, i lo diferent que és el gran public americà, era com si anessin al Mc Donalds, bevent, menjant, fins i tot un dels vigilants de seguretat feia estiraments descaradament, mentrestant un altre badallava descaradament. Hi va haver un fet que encara ens va estanyar mes, la facilitat e impunitat amb que la gent es feia fotografies amb i sense flash, al costat de qualsevol pintura ja fos un Van Gogh, un Velazquez o un desconegut. Al sortir del museu, desprès de la botiga, això si que ho tenen els americans, no et cobren entrada però li dediquen mes espai a la botiga que a un altra cosa, ens va cridar un mòbil gegant penjat del sostre, en colors i formes ens recordava a Miró, i també cridava molt una serie de postals, calendaris, pòsters d'un tal Rothko, en ma vida havia sentit parlar d'ell, eren il·lustracions monocromàtiques o amb poques combinacions de colors, quedava fi i semblava interessant. El motiu de tant merchandaising era que a la sala annexa hi havia una mostra monogràfica dedicada al pintor, cap allà vam anar-hi. D'entrada els vigilants, la llum, el disseny de la sala era molt diferent, però upssss sorpresa els quadres que teníem davant nostre eren mida XXL, gegants taques de grocs, verds, blaus, negres (l'etapa fosca?). Ens va deixar tant flipats que ens vam voler fotografiar, i ves per on...allí estava prohibit. A partir de llavors qualsevol cosa estranya, surrealista va agafar per nosaltres el nom de Rothko.
Amb el temps vaig descobrir que era un pintor altament reconegut, puntal de l'expressionisme abstracte. Un dia al tren venin de Barcelona, em vaig trobar amb un xaval conegut de Flix, de professió music i que em va ensenyar unes partitures que s'havia comprat a Barna i que es mirava flipat, com curiós i com que poc o molt vaig estudiar musicar li vaig donar un cop d'ull,, em va semblar una partitura molt Rothko, al dir aquesta explicació, Joan es va estranyar, ja que es veu que l'autor de la partitura era molt amic del pintor i seria la referència musical del corrent artístic, qui ho tenia que dir ...
Ahir a l'hora de fer el cafetonet vaig veure tota la contraportada de El Periòdic tota la plana dedica a un foto de l'obra de Rothko titulada Centre Blanc (Groc, Rosa i Lavanda sobre Rosa). El motiu de la noticia era que l'obra fins llavors propietat de Rockefeller (el corb titella de Jose Luis Moreno) havia sortit a subhasta i un comprador anònim l'ha convertit en la peça de art contemporani mes cara venuda en una subhasta, la xifra és de mes de 73 milions de dòlars, es veu que li sobraven, molt Rothko tot plegat.