Despatx

 

L’habitació era un autèntic desastre, poc quedava d’aquell luxós despatx pel qual havien arribat a passar una bona part dels artistes, banquers i influents membres de la societat civil, demanant tot tipus de serveis, buscant informació dels seus amants, consells per amagar draps bruts, i fins i tot encàrrecs especials, pels quals Joe Shadow no tenia ni tarifa establerta. 

Els calaixos, la majoria estaven oberts amb el contingut sobreeixint la seva capacitat, muntanyes de fulls i carpetes apilades per tots els racons, sense cap tipus d’ordre establert, sobre una de les dos úniques cadires de la sala, restes de pizza del restaurant de sota de l’edifici dins d’una oliosa caixa partida per la meitat, una ampolla de bourbon havia vessat bona part del seu contingut damunt de la catifa amb el seu tap un parell de peus de distància. Damunt la taula un marc de fotos amb el vidre trencat aguantava la imatge d’un jove i atractiu soldat, condecorat, abraçant per sota la cintura a una xicota de cabells gairebé daurats, ulls clars que ben bé hagués pogut ser la musa d’un director de cinema. Un cendre ple fins dalt de burilles, un calendari de sobretaula amb la data 23 d’abril encerclada i un maleit telèfon que no parava de sonar fins que Joe allargà el braç per empenye'l fora de la taula caient amb un so sec. 

Joe continua dormint, arropenjat damunt la taula. Sols duia posada una samarreta de tirants, a un dels bíceps destacava un àguila que envoltava una daga en un de tants tatuatges que li decoraven la resta del cos. Va continuar intentant dormint o lo mes similar que el seu cap li permetia. 

 No es va adonar de l’ombra que es va moure sigil·losament a l’altre costat del vidre glaçat on encara es podia llegir Shadow & Burn detectius. La maneta de la porta va començar a girar, fins que el pany va cedir. La porta va obrir-se lentament deixant pas a un home alt, elegantment vestit, que amb molta cura d’on trepitjava deixà el seu barret i l’americana al penjador que estava al costat de la porta, sota l’americana una camisa blanca impecable, que va anar desbotonant, boto a boto, quan acaba amb el ritual, la deixa també al penja-roba. En aquell instant en Joe va intentar obrir els ulls per veure una esquena molt pàl·lida decorada amb un enorme drac en flames.

Joe va intentar incorporar-se, i va començar a buscar el seu revòlver amagat al calaix de la dreta de la taula, nerviós l’agarrà entre les seves mans, apuntant al cos del nouvingut que el mirava impassible, el dit al gatell, el martell que es munta, però la bala no surt.

A l’altra banda del canó una veu gèlida, li diu «massa tard, he vingut a per tu» somriu i Joe sols crida en silenci.

Foto: IA

La cursa

Havies decidit descansar un breu moment recolzant la teva esquena en una de les columnes del pont d'aquest encreuament d'autopistes. Necessitaves silenciar els batecs del teu cor que compartien el ritme amb una respiració esgotada. Et calia prendre aire i recuperar forces per poder fer almenys una carrera més, les mans van buscar les teves cuixes amagades sota una faldilla massa estreta per córrer, maleint una i mil vegades l'haver triat aquest outfit, per anar a una trobada que sàvies des d'un inici que no sortiria bé i que en l'últim instant vas decidir cancelar. Semblava que la teva respiració havia començat a normalitzar-se, respiraves profundament, un parell de vegades, els teus dits es van barrejar pel teu pèl i vas aprofitar per fer-te una cua amb la teva melena gairebé albina.
que s'escorria entre restes d'ampolles, cartrons i ferralla apilats seguint una tanca oxidada, desunida i amb més forats que les teves mitges. Després del petit ensurt que et va provocar l'enorme rosegador vas decidir abandonar el refugi que et proporcionava la columna. Just en aquell instant vas notar com el teu braç esquerre et cremava i un raig calent de sang sortia d'una ferida, alhora escoltaves la bala, pel teu cap vas pensar allò de que si l'escoltes no és la que t'ha matat i vas començar a córrer cap l'altre costat del carrer amb totes les teves forces, al teu voltant van xiuxiuejar almenys un parell de bales, corries sense parar, sense mirar creuant el carrer de doble carril, escoltant com un cotxe et pitava i segurament maleïa, alhora que et queia una tromba d'aigua a sobre, corries, només podies córrer, quan un soroll estremidor d'un cop i un parell de frenades et van obligar a girar el cap, assolint a veure un cos inert sobre el terra i un cotxe creuat en meitat de la calçada, més sorolls de frenades dels cotxes es van acumular, clàxons sonant, malediccions, crits demanaven que algú truques a una ambulància. Vas deixar de córrer, just en doblegar un parell de carrers, sense rumb fix, unes sirenes s'escoltaven ja a la llunyania, estaves esgotada, el braç començava a doldre't un horror, necessitaves arribar a algun lloc, però el carrer estava completament desert, cap senyal de vida en aquell polígon, al lluny et va semblar veure el camió de les escombraries com anava carregant la brossa dels diferents contenidors. El cansament t'anava omplint el teu cos i vas buscar acostar-te a una zona de contenidors propera, esperant que els escombriaires et recollissin com un rebuig més després d'una nit infernal. Els teus ulls mig tancats van veure que al voltant dels contenidors havien deixat acumulats diversos mobles d'oficina, cadires i taules acumulades, t'aniria bé asseure't vas pensar. En aquell instant va ser quan se’t va creuar la mirada d'uns ulls vermellosos que s'alçaven davant teu deixant veure un tors d'un home nu amb un drac gegant que l'embolicava i et deia "has trigat però ja estas aquí".

Mirant cap als carrers que tenies davant teu, semblava un barri industrial, magatzems tancats alguns per les altes hores de la nit, altres abandonats des de temps que van ser millors a la zona, el trànsit es reduïa a algun escàs cotxe circulant amb pressa segurament per arribar a casa i sense cap mirament per esquitxar un asfalt inundat de tants sots com tolls.

Vas fer més exercicis de respiració, per calmar-te alhora que reposaves, van passar segons, necessitaves pensar, creure que ja havia passat el perill. Buscant la teva calma per trobar el silenci de la nit, diverses mirades al teu voltant buscant el teu perseguidor que semblava haver desaparegut per fi després de l'últim tram de la carrera, de sobte o al teu costat dret un petit soroll que et va sobresaltar, només era una rata de la mida d'un gat

Foto : IA

Otel

 

Gairebé encara no havia tancat la porta del vehicle que el taxi ja havia arrancat , esquitxant a la vorera restes d’aigua de tot un vespre plovent. Es quedà mirant el cartell de neó on sols se llegia la paraula otel, mentrestant al seu cap repetia les paraules que el conductor amb un marcat accent estranger li havia dit: «senyoreta, crec que aquest no és un bon lloc per passar-hi la nit». A la seva cara es dibuixà un somriure.

La recepció no li va decebre: poc il·luminada, una moqueta carregada de pols, plantes de plàstic i darrere el vidre el reflex d’una televisió amb el volum exageradament alt. El personatge darrere la finestrella també complia amb tots els tòpics i no hagues pogut dir que li feia mes repuls si el seu físic, la seva vestimenta o el to de veu amb el que si hi dirigí: «ja l’estan esperant» al mateix temps que li allargava un clauer de fusta amb el número 15. «Pujant al primer pis a la dreta» , però ella ja havia començat a pujar les escales.

Els graons de fusta anaven cruixint sota el seu peus, va anar avançant amb presa pel passadís, esquivant alguna taca al terra sospitosa, no va poder fer lo mateix amb les olors, així va plantar-se davant de la porta amb el número 15, introduí la clau lentament, obri la porta i accedí dins la cambra. La porta del lavabo estava mig oberta, la llum encesa i el soroll de l’aigua de la dutxa caient. Va entrar poc a poc, l’habitació estava plena de vapor d’aigua, sota l’aigua es veia un cos d’home, nu, alt, fort una esquena molt ampla amb un tatuatge d’un gran drac vermell amb les ales obertes, escopint foc per damunt l’espatlla, el cabell curt i platejat.

L’aigua va deixar de cauré, l’home havia tancat l’aixeta, però continuava d’esquenes a la porta ,es va fer un silenci que ell va trencar amb les seves paraules: «sempre he sabut que vindries a buscar-me, t’esperava fa estona, potser dies, inclòs anys però al final aquí estàs, a que has vingut?». Es va fer una petita pausa, ella buscava amb recel qualsevol imprevist que pogués sorgir i trenques les seves intencions, la seva ma va buscar sota la roba una pistola petita, la va agafar amb fermesa i apuntant a aquella esquena decorada amb el drac li va dir «ja saps a que he vingut», la seva veu va sonar forta, clara i nítida com el clic de l’arma al moment de ser muntada, va respirar, dos cops profundament, va col·locar el dit al gatell i li digué «he vingut a matar-te», de sobte l’home va girar-se, ella li va poder veure una cara, on uns ulls vermells com el foc li miraven fixament i li deien «n'estàs segura?»

Bona dia Sant Jordi, 2023