Despatx

 

L’habitació era un autèntic desastre, poc quedava d’aquell luxós despatx pel qual havien arribat a passar una bona part dels artistes, banquers i influents membres de la societat civil, demanant tot tipus de serveis, buscant informació dels seus amants, consells per amagar draps bruts, i fins i tot encàrrecs especials, pels quals Joe Shadow no tenia ni tarifa establerta. 

Els calaixos, la majoria estaven oberts amb el contingut sobreeixint la seva capacitat, muntanyes de fulls i carpetes apilades per tots els racons, sense cap tipus d’ordre establert, sobre una de les dos úniques cadires de la sala, restes de pizza del restaurant de sota de l’edifici dins d’una oliosa caixa partida per la meitat, una ampolla de bourbon havia vessat bona part del seu contingut damunt de la catifa amb el seu tap un parell de peus de distància. Damunt la taula un marc de fotos amb el vidre trencat aguantava la imatge d’un jove i atractiu soldat, condecorat, abraçant per sota la cintura a una xicota de cabells gairebé daurats, ulls clars que ben bé hagués pogut ser la musa d’un director de cinema. Un cendre ple fins dalt de burilles, un calendari de sobretaula amb la data 23 d’abril encerclada i un maleit telèfon que no parava de sonar fins que Joe allargà el braç per empenye'l fora de la taula caient amb un so sec. 

Joe continua dormint, arropenjat damunt la taula. Sols duia posada una samarreta de tirants, a un dels bíceps destacava un àguila que envoltava una daga en un de tants tatuatges que li decoraven la resta del cos. Va continuar intentant dormint o lo mes similar que el seu cap li permetia. 

 No es va adonar de l’ombra que es va moure sigil·losament a l’altre costat del vidre glaçat on encara es podia llegir Shadow & Burn detectius. La maneta de la porta va començar a girar, fins que el pany va cedir. La porta va obrir-se lentament deixant pas a un home alt, elegantment vestit, que amb molta cura d’on trepitjava deixà el seu barret i l’americana al penjador que estava al costat de la porta, sota l’americana una camisa blanca impecable, que va anar desbotonant, boto a boto, quan acaba amb el ritual, la deixa també al penja-roba. En aquell instant en Joe va intentar obrir els ulls per veure una esquena molt pàl·lida decorada amb un enorme drac en flames.

Joe va intentar incorporar-se, i va començar a buscar el seu revòlver amagat al calaix de la dreta de la taula, nerviós l’agarrà entre les seves mans, apuntant al cos del nouvingut que el mirava impassible, el dit al gatell, el martell que es munta, però la bala no surt.

A l’altra banda del canó una veu gèlida, li diu «massa tard, he vingut a per tu» somriu i Joe sols crida en silenci.

Foto: IA