Han passat gairebé 8 mesos i no he trobat el moment de posar-me al davant d'un ordinador i explicar tot el que sento des de que estàs amb nosaltres. Tampoc sabia que posar, l' auto-exigengia segurament em sobrepassa i no trobo les paraules per explicar-ho tot i be.
Estàs al meu costat, mirant-me des de la teva petita presó. Em mires no se si a mi o buscant la música que faig sonar desde el youtube. Si, ets petit, però ja no tant, ets fort i ens fas dèbil a nosaltres, ens esgotes cada dia però ets la nostra força per seguir endavant, el teu somriure ens ompli, les teves carotes, les poses davant la càmera.
He hagut de patir un petit ensurt de res per venir aquí i dir-te que ets lo mes maco que podré tindré mai. Ets el somriure que ens ajuda a amagar les llàgrimes. T'estimem, t'estimo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada