Terra de Germanor

Durant els darrers dies a Móra d'Ebre, han tingut lloc les primeres Jornades Jornades Internacionals d’Història en els Espais de la Batalla de l’Ebre, organitzades per l'associació Terra de Germanor i la Universitat Rovira i Virgili.Durant els tres dies diferents ponents han estat fen xerrades varies sobre la Batalla de l'Ebre. A banda d'aquestos actes merament acadèmics i molt dedicats a entesos, s'han fet altres activitats paral·leles, un documental al passeig de pont, una obra de teatre, un concert de rock al que al final no vaig poder anar-hi, i com a element mes curiós i que la gent va poder veure va ser una recreació històrica i una petita desfilada.En un principi la infanteria tenia que creuar des de l'embarcador de Móra la Nova i pel pont (el de les arcades) entrarien la cavalleria, i alguns elements motoritzats, m'havien dit camions, sidecars, etc. Em vaig dirigir càmera en ma al pont i desprès d'un retard, com ja era d'esperar... em vaig veure a l'inici del pont, amb la cavalleria entrant, sense cap mes companyia i ningú al meu voltant per fer-hi una foto des de aquell punt, era la meva però la càmera va fallar les piles, em vaig cagar en tot, i vinga a córrer, mentrestant la infanteria havia creuat el riu i ja anava cap al castell, la meva vocació de reporter de guerra enfonsada en la misseria. Per sort vaig poder enxampar a la cavalleria davant de casa formiguilla i fer aquesta primera foto , on sense pensar-ho va sortir mitja bomba que adorna la pared, fet que a un bon company de l'altra banda del riu li va quedar una foto magnifica, però no tinc l'adreça del seu blog.

Anava amb retard i els cavalls van marxar al galop fins el castell, em vaig perdre tot lo que allí va succeir, i mes per culpa de quedar-me a la plaça de Baix xerrant una mica, fins que van tornar a baixar amb el tinent Eloi al cap davant.


A destacar el cos d'infermeres, amb alguna realment treta d'un túnel del temps de lo ben aconseguida que estava (la que està més a la dreta de la foto).


La cavalleria un altre cop, però ara tancant la desfilada.


Detall de l'abanderat davant la façana de l'ajutament.


Parada militar al passeig del Pont.


La tropa presenta armes, els soldats de la recració davant dels soldats recreats.


L'oficial en cap, explica als veterans que ara faran una revista, aquí va tenir lloc un moment mes de tota la col·lecció de sentiments d'aquestos dies, un dels avis va preguntar si podria saludar amb el puny alçat, i l'oficial li va dir que podia fer lo que vulgues que ara ja no havia garrot, l'home tot emocionat, va iniciar la revista amb les llàgrimes caient-li per la cara. Els seus companys el seguien igualment emocionats.




A la fi aquestos son els veritables herois, gent que va venir a defensar uns ideals, una manera de viure. Uns eren gent d'aquí amb ideals polítics, alters només eren gent anònima que li va tocar lluitar en una guerra que segurament no sabien que significava, altres com els brigadistes internacionals van deixar casa seva, el seu país, i van arribar a la riba de l'Ebre a deixar la seva vida, per defensar les seves idees i una República sentenciada abans d'hora a morir. Tots ells van lluitar, van sofrir i van ser derrotats militarment, però aquestos dies s'han guanyat el cor de molta gent, i ens han fer recordar que van lluitar per ells, però també per nosaltres.
La seva presència envoltada de tot l'ambient els hi donava un aura dels autèntics herois. Gràcies per la vostra lluita i per la vostra presència.

Españoles: la libertad de expresión ha muerto
Anit ens anàvem de copes i tornàvem torts a casa, i al bar vam comentar tota la jugada de la revista el Jueves, i aquest matí ressaca en cap, veig que el nou judge Dreed, defensor de la moral, la castedat, la corona, ha decidit tancar el web de El Jueves. Que tremolin El Punt, Cat Ràdio, Tv3, etc que no se com de moment s'han escapat, potser som tan perifèrics que ni ho saben que existeixen.
A la gent de El jueves, suposo que totes aquestes mogudes molta gràcia no els fa, però que preparin la punta al llapis que el dimecres que ve, han de demostrar que l'humor, la sàtira, la ironia, no fan mal, i menys quan diuen veritats com un temple.

No erem tots iguals davant la llei?

20 de juliol del 2007, però sembla que va ser ahir que un grup de militars una mica pirats es dedicaven a destrossar una de les repúbliques amb mes futur, idees i ganes de la vella Europa. vam canviar una corrent d'aire de progrés, justícia i llibertat, per tot lo contrari, opressió, foscor, silencis etc.
A la dictadura del general, li va continuar el govern del seu fillol, aquell monarca que havia de curar tots els mals, que ens van salvar d'un cop d'estat que ens tornava a un punt encara mes endarrere. El gran cap d'estat que va fer tot lo possible per fomentar la gran industria del país a l'hivern toca fomentar el ski i a l'estiu la vela a Mallorca. L'altra feina que li quedava era continuar l'especie, garantir un successor, aquell noi tant guapot amb la bandera els jocs olímpics. Tot perfecte, meravellós, "guapu", alt, llest, modern, es casa amb una periodista amb pares separats. Esta clar la família és moderna, es progressista, es com tota la resta de ciutadans, treballen i tenen un sou, poca cosa de la primera i molta de la segona; això s'empenyen en que son iguals que la resta.
Però vet aquí que el jutge de torn, uns d'aquestos mediatics ells; si els mateixos que no deixen votar una part significativa del poble basc, o que apliquen la llei anti terrorista a un xaval que envia mails, després de molts anys d'estudis, de moltes hores de carrera, oposicions, etc, ha vist que la família, perdó la Família no es tira pets, no es rota, no copulen (quedarà mes fi), en fi que no son iguals que nosaltres, son uns bitxes raros, i que no els podem humanitzar. Els ha castigat a que no poden ser portada de El jueves, amb la gracia que els ha fet segur, per que com tota la resta d'humans, Felipe quan va al lavabo mes d'una vegada s'ha portat El jueves. A mes que tampoc han quedat tan malament no se de que es queixen.
En fi un estat on el seu cap treballa poc, i els jutges treballen massa.
....ara seria flipant que arribes això a "altas instancias" i m'enviïn els GEOS
....per cert si es que heu de venir aquesta nit, segurament estire al passeig del pont que fan teatre "El barquito de papel", una obra sobre els temps de la República dins el marc de les Jornades Internacionals d'Història en els espais de la Batalla de l'Ebre.
Que tranquils estaríem sense els Borbons, Visca la República!!!

Dedicat a tots els amants de la monarquia

Ser rei no deu ser tant dolent, si en el fons alguna vegada tots em volgut ser el Sherk de torn per salvar la princesa, o poder cantar les 40 en copes, o si no mireu el muntatge sobre la cançó de Els Pets. A veure si algun dia m'animo i en faig un :).

Per començar Herois al poder

No se, hi ha cadenes de televisió que solen apostar per series de producció pròpia que duren lo que dura l'audiència , algunes guanyen en els rankings de se les mes ràpides en desaparèixer de la graella, el segon dia ja no hi son i altres fan un boom que se'ls hi escapa de la mà i no saben com acabar-la com podria ser Los Serrano o fan refregits com Aqui no hay quien viva en fi moren d'èxit. Poques arriben a fer grans megaseries que la gent, no cal un 20% del share, però continues parlant d'elles, temporada darrere temporada. Els americans d'això en saben prou fan grans èxits a base de constància i fidelitat. Quan la serie arriba amb un cert prestigi hi ha cadenes publiques que no saben que fer per carregar-se la audiència i la serie totes dues a l'hora, un exemple va ser la ja mítica Urgencias, canviant els dies, els horaris, l'ordre fins provocar el caos. I les privades a menys que sigui una bomba de serie doncs també es deuen a les xifres. Ara a l'antiga C+ podem gaudir de moltes sèries amb continuïtat, ja sigui House, Anatomia de Grey, que sense anar al ritme de l'original, pots seguir-les amb assiduïtat i saben quin dia, quina hora pots enganxar-te al quirofan de torn, o a un passeig entre morts, etc. Però la que em te robat el cor, que fa que la setmana es fa eterna fins que arribi el dimecres per poder veure Tv3 és Herois, tant complicada que semblava, que simple copiar X-Men i 4 poders mes i ara ja tots pendent de si peta o no peta New York, de mirar de pegar la katana encara que sigui amb superglue, de voler tenia una novena meravella entre les mans, per veure el futur, no sabre qui és mes dolent que l'altre, ni qui son els bons, massa coses, però si em te pillat i ja vull la segona temporada i un altra marató com la d'aquell diumenge, però tota la primera temporada seguida, sense descans, sense pauses, amb crispetes, pizzes i coca-cola. L'home que vola serà un traïdor sols pel poder?, l'animadora tornarà a dur el seu equip a la victòria?, en Hiro acabar el tetris?.

Uff moltes coses per contar

Coses que passen i un que esta una miqueta out,no se si donar culpes a la feina, a la vida a la son o als canvis però m'he passat un munt de dies sense dir res. Crec que potser tot ha sigut una mica de mandra, per que realment havia coses a dir, eleccions, governs d'esquerra, ajuntaments republicans al poble, fires mercats amb dese aniversari inclòs, viatges a Màlaga i ara les Ies. jornades internacionals d'història en els espais de la Batalla de l'Ebre. Realment moltes coses a dir i jo sense fer res, no tinc perdó, però se que em perdonareu.

Dedicat a tots els fans

Home que he de dir que no sapiguem, la teva entrada sobre la serie no va ser la millor del mon, però tranquil que aquesta tampoc ho serà, però desprès de canviar una tarda de diumenge fent el gos davant l'ordinador per fer el gos davant la tele i veure tota la tirada de capítols de Herois, si ja estava prou pillat, ara ja dec ser un malalt mes. Quan la gent parla d'una serie, o en fa parodies és per la seva importància, i si qui fa la parodia son els de Madtv, has d'estar orgullós, tot el personal d'una revista friky d'humor transportat a la tele, per fer-vos una idea si el jueves tingues un canal de tv propi, això si que seria un bon canal no com moltes de les coses que hi ha rondinant. Albert .... va per tu:

Moment publicitat

Se que aquesta no serà una gran aportació a la històra del bloc, però hi ha coses que toquen. És un anunci fàcil, ho hem vist en mils de correus spams amb coses semblants, però ara t'ho fan a la tele i només et surt allò de que cabrons... si és lo que volem, i hem caigut, som la nostra generació i som fruit de la publicitat. A tots aquells que no sabeu qui és l'Orzowei...mala sort.

Va no serè tant dolent i pel mateix preu us deixo l'entrada de la serie.

New York

Això tenia que ser la resposta a un comentari de l'entrada sobre Rothko feta pel miq, autor de la llumenera però, m'he començat a allargar massa, tant que crec que era millor fer una entrada nova dedicada a New York. En l'intercanvi de respotes jo li demanava que li donés records a una cantonada, per mi molt especial d'aquesta ciutat. el motiu es que hi ha una botiga de joguines que és diu FAO, sol tenir sempre aparadors espectaculars, i de dins et fa venir la idea de com seria una botiga de joguines segons Tim Burton. La botiga em té enamorat, bé...tinc que reconèixer que tota la ciutat em te captivat des de el primer cop que vaig sortir de l'estació de bus, i vaig respirar el seu aire, em vaig sentir com a casa. No se com deu ser viure, no se si sabria estar-hi, sortir d'un poble perdut al costat de l'Ebre i plantar-me amb els meus tracalets, a la gran city, però sempre ha estat la temptació.
Sempre que viatjo acostumo a no ser un turista, m'agrada passejar sentint-me un mes de la ciutat i mai millor dit, a una ciutat plagada de ciutadans i turistes a parts iguals, passejar per carrerons fora de rutes, mirar els aparadors sense buscar el típic souvenir, i et trobes anuncis de "Catalans mes barato que Andorra", això si en el temps que el $ era el $, ara deu ser encara mes descarat.
New York és una ciutat, però és una mare, t'adopta entre les seves avingudes i li agafes carinyo. Hi ha tantes coses que pots dir, els racons que has vist al cinema, les noticies, tots coneixem mil racons, fins i tot el Central Perk, que no existeix.
Per cert la foto és el tipic mug de I love NY...si en tinc una no puc evitar-ho i és que New York..t'estimo. Va per tu:

Avui

Se que es jornada de reflexió, però reconec que avui no podré pensar gaire....em sento d'una manera (diuen que potser es ressaca), però aquest vídeo ho defineix bastant be...per cert OBK m'agraden i que....? sóc friki i em pot agradar coses molt rares.

Dia de l'orgull friki

Ho reconec, sóc friki, freak, freaky o com vulguis dir-ho, ho sóc i no se si cal un dia en especial per reivindicar que ho sóc i que m'agrada ser-ho. Fa uns anys a algú se li va passar pel cap crear una data simbòlica per reivindicar que els seguidors del còmic, manga, ciència ficció, jocs de rol i una llarga llista de aficions aparentment minoritàries, estaven molt mes esteses de lo que un es podia imaginar. El dia que és va triar va ser el 25 de maig, data que es celebra l'estrena als Estats Units del capítol IV de la saga de cinema Star Wars, si aquella peli que vaig veure un temps desprès al cinema Avenida, una tarda de diumenge i que em va deixar acollonido, encara que per llavors era la guerra de las galaxias, i no sabíem per que posava capítol IV. Doncs encara que sigui el dia desprès com ahir estava jo fent altres frikades, ho penjo avui, i reconec que estic molt espès, serà per que és jornada de reflexió. Sentir flex i posar-me a dormir.

De link a link sorpresa em porto

Aquest serà un comentari una mica estrany, no ho puc evitar. Estava escoltant una selecció de vídeos al youtube, o sigui que pillo un i començo a afegir al playlist, fins que em canso. Li tocava el torn a un de Obrint Pas, titulat "No tingues por" de l'actuació al Palau Sant Jordi, abans de començar la cançó surt a parlar la Belen Agulló, germana d'en Guillem Agulló, un noi valencià assassinat l'11 d'abril del 1993, per la seva militància política i social. Del judici només un culpable i condemnat a 14 anys per homicidi, curiosament només va complir-ne 4 anys de la seva pena. Al poc temps va ser detingut per pertinença a una xarxa neonazi i ara es presenta a les eleccions per un partit ultradretà...(deixem-ho aquí) en la població de Xiva. La noticia la podeu llegir i veure els comentaris aquí. la curiositat m'ha fet anar a la web del partit en qüestió, una estètica imperial alemanya (crec que avui estic una mica light), i em trobo mes o menys lo que em pensava, menys la sorpresa de que han obert seu a un polígon de Tarragona, la Rambla és massa cara suposo. Per mes inri es presenten a les municipals (que diferent que són a Reus que presenten aquest gran partit que és la Cori) això si els mittings has de trucar per telèfon que et diran on son, per que cauen molt amagats (traducció textual).
Us deixo el vídeo que al menys os pot distraure, i si encara us aborrieu, doneu un cop d'ull al google i cerqueu la informació que falta, us asseguro que no te preu. Com a mostra una cosa que he trobar ara al mateix temps que escrivia, la foto no te preu, busqueu no sigueu dropos.

Ni oblidem, ni perdonem!

Avui toca personatges

Doncs o avui és dia friki i no ho sabia, però estic trobant moltes coses fora de lo comú, ja som raros els que ens dediquem a jugar a Warhammer, i això que les miniatures son petites, doncs ara mireu a que dedica el temps lliure aquest noi a fer-se escultures d'orcs. Es farà un exercit sencer?, Com serà el gegant?. 50 dies de feina, quina feinada.

Tot un personatge

Encara no se el per que, ni si cal un per que, però en Matt m'ha tret un somriure, be uns quants, a banda de deixar-me amb la boca oberta. Xaval ets un crack.

Xosé Couso
La guerra d'Iraq porta a les seves esquenes una quantitat de morts ja no contada, malgrat en una darrera entrada indicava una pàgina on es porta un recompte de les víctimes tant civils com militars. hi ha un altra categoria de morts, son els periodistes, corresponsals de guerra que ens acosten les noticies a canvi de jugar-se la pell per poder capturar la imatge que ens sorprengui a l'hora de dinar, o a la portada del nostre diari. Son com mosques que van corren cantonada a cantonada, carregats de càmeres de tv, micròfons, i que malgrat que cap dels dos bàndols en conflicte els vol veure, normalment molesten al bàndol que no vol que sapiguem la realitat. El 8 d'abril del 2003 un tanc va disparar contra l'Hotel Palestine de Bagdad, on estava allotjada la premsa internacional, el resultat dos periodistes morts. Els motius segons la versió americana és que estaven rebent atacs des de allí. Ningú es va creure aquesta versió, i l'Audiencia Nacional va fer els tràmits per portar a judici als militars americans. És un cas complexe amb estires i no arronses amb el govern americà, però ara un fiscal en teoria progressista ha recorregut contra el processament, que mai es faria efectiu, dels militars americans. Fa uns anys Bush era el dolent i tots sortíem al carrer contra ell i la seva guerra. Ara ZP esta a la seva cadira,i ja no pot ser pancartista i ara potser toca ser amic del Bush, i aquest és un primer pas per la foto a la porta de la Casa Blanca.
S'ha tornat a fer una injustícia, i el gran surt indemne, que típic oi?. Bé sempre hi haurà un objectiu d'una camara , una ploma o una manifestació que vulgui defensar les causes justes, ja sigui a Bagdad, Madrid o Serra Lleona.
Xosé Couso, Miguel Gil, i tots aquells "ojos de la guerra", no tinc paraules per la vostra feina, una feina que os ha costat una vida. A tots aquells que estan en les trinxeres, esteu alerta.

Rothko & me
Fa molts anys en una de les meves visites al meu amic Tomàs, a Washington vaig aprofitar per visitar la National Gallery, un d'aquest museus gegants plens d'obres d'art, és una manera de passar un mati tranquil, educatiu i gratis (coses dels museus americans). Vam descobrir unes quantes peces curioses, algunes reproduccions, i lo diferent que és el gran public americà, era com si anessin al Mc Donalds, bevent, menjant, fins i tot un dels vigilants de seguretat feia estiraments descaradament, mentrestant un altre badallava descaradament. Hi va haver un fet que encara ens va estanyar mes, la facilitat e impunitat amb que la gent es feia fotografies amb i sense flash, al costat de qualsevol pintura ja fos un Van Gogh, un Velazquez o un desconegut. Al sortir del museu, desprès de la botiga, això si que ho tenen els americans, no et cobren entrada però li dediquen mes espai a la botiga que a un altra cosa, ens va cridar un mòbil gegant penjat del sostre, en colors i formes ens recordava a Miró, i també cridava molt una serie de postals, calendaris, pòsters d'un tal Rothko, en ma vida havia sentit parlar d'ell, eren il·lustracions monocromàtiques o amb poques combinacions de colors, quedava fi i semblava interessant. El motiu de tant merchandaising era que a la sala annexa hi havia una mostra monogràfica dedicada al pintor, cap allà vam anar-hi. D'entrada els vigilants, la llum, el disseny de la sala era molt diferent, però upssss sorpresa els quadres que teníem davant nostre eren mida XXL, gegants taques de grocs, verds, blaus, negres (l'etapa fosca?). Ens va deixar tant flipats que ens vam voler fotografiar, i ves per on...allí estava prohibit. A partir de llavors qualsevol cosa estranya, surrealista va agafar per nosaltres el nom de Rothko.
Amb el temps vaig descobrir que era un pintor altament reconegut, puntal de l'expressionisme abstracte. Un dia al tren venin de Barcelona, em vaig trobar amb un xaval conegut de Flix, de professió music i que em va ensenyar unes partitures que s'havia comprat a Barna i que es mirava flipat, com curiós i com que poc o molt vaig estudiar musicar li vaig donar un cop d'ull,, em va semblar una partitura molt Rothko, al dir aquesta explicació, Joan es va estranyar, ja que es veu que l'autor de la partitura era molt amic del pintor i seria la referència musical del corrent artístic, qui ho tenia que dir ...
Ahir a l'hora de fer el cafetonet vaig veure tota la contraportada de El Periòdic tota la plana dedica a un foto de l'obra de Rothko titulada Centre Blanc (Groc, Rosa i Lavanda sobre Rosa). El motiu de la noticia era que l'obra fins llavors propietat de Rockefeller (el corb titella de Jose Luis Moreno) havia sortit a subhasta i un comprador anònim l'ha convertit en la peça de art contemporani mes cara venuda en una subhasta, la xifra és de mes de 73 milions de dòlars, es veu que li sobraven, molt Rothko tot plegat.

Morencs espavileu!!!
Estimats companys ja fa 4 anys la propera ciutat de Reus, va iniciar la seva peculiar lluita per convertir-se en la ciutat juantxi per antonomàsia, quina altra podria ser si no. És un procés polític i pacific, al menys per part de la Cori que no de la Guàrdia Urbana reusenca que va perden bales de les seves pistoles sense saber-se com. Fins aquí tot normal degut a la gran quantitat de Juantxis de pro que hi ha en una ciutat de les dimensions de Reus. Avui m'ha assaltat l'alarma visitant el bloc d'en Mani, fill de Mani, blocaire flixanco de pro on esta a punt de proclamar la República Independent de Flix annexant-se Riba-Roja i Ascò. Mentrestant a Móra estem patint una ensopida campanya electoral i aburgesats com sempre no ens donem dels canvis del nostre voltant. Hem d'estar alertes els temps estan canviant i hem de prendre decisions ràpides. Hem de quedar per reunir-nos tots aquelles interessats en voler ser decisius. Morencs us esperem, és l'hora de reclamar els nostres drets!!! Si algú sap on podem col·locar alguna bomba que ho digui. Hi ha cap lloc així acollonidor?

Carta d'un noi de Capellades a Tele Madrid
Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (se que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad y no se tengan que esforzar en usar un traductor. He visto su documental llamado "Ciudadanos de segunda" ¿y saben qué? Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos. Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de la Anoia (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos, llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º del ya dicho curso, tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua, el argentino. Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad. La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia. ¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o la Celestina? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mi? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en castellano. No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase: Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana. ¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto,mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país,destruirlo. Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en valenciano: he hecho,matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano,además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalan en las aulas, renegándolo, pues, al uso familiar. Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano(un español, por ejemplo), de lo contrario, este demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español. No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral.¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas. Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el valenciano, ¿seria el caso a la inversa posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista. Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi consciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo. Ladran, luego cabalgamos, como se dice en castellano. Les dejo con una frase en catalán, como en su documental: Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància.

El bloc de l'AdriàNo el conec, no sabia de quin partit era, però m'ha sobtat el nom de la seva darrera actualització a bitàcoles.net "Sant Pere no és d'Esquerra", i he pensat en S Pere de Ribes, i he volgut donar un cop d'ull tafaner, per veure de que anava, ja que tinc amics "rojillos" a Ribes i així tenia tema de follon. li faig clic a l'enllaç i em surt la pàgina d'un candidat a l'alcaldia de Sant Esteve Sesrovires, cara de pòquer no era de San Pere?, llegeixo l'article i resulta que és l'alcaldable d'ERC que tenia previst fer un acte aquest migdia però es veu que San Pere (el de les claus i els trons) és sociata i li ha caigut un xàfec just a l'hora de l'acte, ja semblem els grecs i troians, jugant els deus amb els afers dels mortals. El comentari sobre el eslògan del PSC que desprès de 24 anys de govern diuen Nous temps, doncs si, ara sap el seu veritable significat. En fi que el proper dia 27 a la nit l'especial de les eleccions de TV3 no el farà el duo Francino/Terribes si no que li deixaran a un expert en sants i un meteoròleg Alsius/Molina.

L'hora d'Escòcia
Tremola l'UK, hagués pogut tremolar encara mes, però per primer cop els escocesos han dit que potser això de que la gent es pensi que son anglesos amb faldetes sense roba interior a sota,i que juguen a rugbi ja era una història que tocava canviar i han decidit votar per un partit nacionalista que vol parlar d'autodeterminació, i de disparar un projectil sota la línia de flotació de la monarquia britànica. En un tres i no res s'han fet un parlament "regional" de disseny ultra modern, i ara ja van llençats a voler fer eleccions.
Al mapa europeu n'hi ha uns, ara no se com es diuen que porten un munt de dies, d'aquí res farà 3 segles, que van renegant del govern que els te amb el peu al coll, potser ens cal un William Walace, potser amb un look mes com el de la peli, per que aquest de la foto l'home és una mica desafavorit, i així d'aquí uns 300 anys mes guanyaran les eleccions i li diran al Borbon de torn (segur que encara hi ha Bobons amb lo que crien i lo simpàtics que surten a les fotos).
Es busca noble vingut a menys, si creus que ets l'adequat ..et toca posar-te la barretina, la faixa, el trabuc i una capa (dona mes toc de super heroi) a veure si d'una per totes fem d'aquesta Catalunya una cosa de profit. La opció de la pubilla, crec que ja la tenen agafada a l'Aragó amb l'Agustina i tal, però es pot estudiar fer una adaptació.
Ja se que tocaria pensar en algú d'ERC... però he anat escrivint i he anat canviant una mica, la visió de Carod en barretina és molt freak, i el Xavi en trabuc pot ser perillós. I m'ha vingut la imatge al cap del Pasqual del Polònia com alliberador de Catalunya. Ja direu.

On esta el quadre?

Torneig de Warhammer a Móra d'Ebre

Bases del torneig de Warhammer “Carpe Victis”

Regles bàsiques

El torneig tindrà lloc el dia 13 de maig a La Llanterna Teatre de Móra d’Ebre amb el següent horari:

9:00 a 9:30	Inscripcions
9:45 a 12:15	1a partida
12:30 a 15:00	2a partida
15:00 a 16:15	Dinar
16:15 a 18:45	3a partida
19:00	Lliurament de premis

Inscripcions

El límit de participants en el torneig és de 50.

Els preus de la inscripció son 5€ pels socis i 10€ pels no socis. Es podrà pagar mitjançant transferència bancària al compte de “La Caixa” amb nom: Associació juvenil de jocs d’estratègia de la Ribera d’Ebre” i num: 2100 3506 76 2100331608.

Les llistes s’han de fer arribar al mail: ajjerre@hotmail.com. Hi haurà d’indicar el nom del participant i un medi de contacte. El termini per presentar-les acaba el dia 11 de maig en format html o Army Builder.

Un cop efectuat el pagament i lliurada la llista el participant es considerarà inscrit i així li farà saber la organització.

Llistes i exercits

Es faran servir les regles i llistes d’exèrcit de sèptima edició i les FAQs publicades a la web oficial de GW amb un màxim de 2.ooo punts.

L’exèrcit haurà de ser el mateix en les tres batalles i estar organitzat segons els llibres publicats fins la data (llistes alternatives NO), així com les modificacions publicades a la WD en la seva edició espanyola.

No estan permesos personatges especials, ni mercenaris, exceptuant en la llista d’exèrcit de mercenaris.

Les miniatures no cal que estiguin pintades.

Batalles

El torneig està previst a tres batalles.

Cada partida durarà un màxim de sis torns, o fins que un dels jugadors es retiri o que s’acabi el temps. En aquest darrer cas, si desprès de dos avisos per part de la organització de la finalització del temps, es considerarà als dos jugadors com derrotats per massacre.

El terreny de joc son de 120cm per 150cm (en taulells de 180cm per 120cm).

La escenografia constarà en quatre elements variats, estirà ja posada i no es podrà canviar en cap de les tres partides.

El tipus de batalla és batalla campal i el desplegament serà segons el següent diagrama:

Àrea de desplegament 30cm

60cm

Àrea de desplegament 30cm

Punts de batalla (0 fins 159)

Un cop resolta la partida es calcularan els punts de victòria segons la pàgina 102 del reglament de Warhammer i s’aplicarà la següent taula, segons la diferència de puntuació, per decidir el resultat de la partida i aconseguir punts de batalla:

Diferència de punts	Resultat	Guanyador	Derrotat
0 a 300	Empat	21	20
301 a 600	Victòria marginal	26	14
601 a 1200	Victòria decisiva	34	6
+ de 1201	Massacre	40	0

Es poden aconseguir punts extra de batalla amb:

+3 punts si el general enemic està mort o fugint del camp de batalla.

+3 punts si la unitat mes cara (incloent els personatges) esta aniquilada o fugint.

+3 punts si el porta estàndard de batalla esta mort o fugint, en cas de no tenir-ne s’aplicarà a la segona unitat mes cara (incloent els personatges).

+1 Si hi ha una o varies de les teves unitats en l’àrea de desplegament de l’adversari.

+1 Si no hi ha cap unitat de l’adversari en la teva àrea de desplegament.

+2 Si s’aconsegueixen tots els punts anteriors.

Pintura (0 a 60)

La puntuació en aquesta categoria s’atorgarà segons la següent taula:

Qualitat de pintura	0 a 10
Peanes decorades	0 a 10
Estàndards fets i pintats	0 a 10
Transformacións	0 a 10
Diorama	0 a 10
Conjunt visual global	0 a 10

Organització i personalització (0 a 60)

La puntuació en aquesta categoria serà:

+5 punts per lliurar la llista adequadament abans del dia 9 de maig.

+5 punts per anar disfressat amb concordança amb el teu exèrcit.

De 0 a 10 per la relació entre la llista entregada i la seva representativitat a l’exèrcit, això vol dir que amb un simple cop d’ull es distingeixi qui és cada personatge i cada unitat.

De 0 a 5 punts la qualitat literària i originalitat del transfons. Aquest s’haurà d’entregar en format word o similar conjuntament amb la llista d’exèrcit.

De 0 a 5 punts la qualitat en el disseny del transfons (papirs, llibres, etc).

De 0 a 30 punts en la organització de l’exèrcit, sota els criteris dels jutges es valorarà la proporció de tipus d’unitats, màgia, excés de dispar, de cavalleria, etc. És valorarà positivament un equilibri i una lògica amb el transfons.

Esportivitat (0 a 36)

Al finalitzar cada partida els jugadors valoraran entre 0 i 10 punts el comportament del rival.

Un cop finalitzada les tres partides s’haurà de triar el millor dels tres en el tracte i es premiarà amb dos punts extres.

Categories de premis

Campió absolut: Aquell qui sumi mes punts en el total de totes les categories.

Millor general: Aquell jugador que sumi mes punts en batalles.

Exercit millor pintat: Aquell jugador que sumi mes punts en pintura.

Millor exercit: Aquell jugador que sumi mes punts en organització i personalització.

Jugador mes esportiu: Aquell jugador que sumi mes punts en esportivitat.

Les categories estan posades en ordre d’importància del premi, cada jugador podrà optar només a un premi, en cas de coincidir el mateix jugador com el millor en mes d’una categoria el premi d’aquesta aniria al jugador següent classificat.

Premis

Campió Absolut “Carpe Victis MMVII”: Army Deal.

Millor general: Caixa de batallo d’exèrcit.

Millor pintat: Caixa de batallo d’exèrcit.

Millor exercit: Caixa de regiment.

Mes esportiu: Caixa de regiment.

Contacte e informació

Xavier Liviano, tel: 609 604 995, mail: ajjerre@hotmail.com

Organització

Associació juvenil de jocs d’estratègia de la Ribera d’Ebre “Baronia d’Entença”

La freda estadística

La fredor de les xifres, de la distancia, de l'oblid quan no veiem els telenotícies, de les guerres que son quotidianes. La invasió de l'Iraq la hem tingut gairebé a qualsevol moment penjada a la televisió, hi ha una quantitat impossible de conflictes en tots els continents que no tenen aquesta rellevància, és també la freda realitat. A la xarxa he trobat aquest lloc, esta en anglès però les lletres aquí no importen i les xifres no entenen d'idioma, doneu un cop d'ull i sentiu per un moment la fredor de les xifres recorrent la vostra esquena.

L'exercit del Fènix

Ja estan corrent per la xarxa els tràilers de la pròxima peli cula d'en Harry Potter, que és titularà "Order of the Phoenix".
Potser ara algun que altre passat de voltes, descobrirà a la fi que l'exercit del Fènix de l'Èric Bertran no era un grup paramilitar ni alguna cosa semblant, això si l'efecte posterior a tota la moguda si que ha sigut màgic, per sort nostra, es per treure's el barret i fins i tot donar les gràcies a aquestes forces de "seguretat", que han aconseguit que realment es parlés d'etiquetatge en català i han creat tot una referència en la defensa de la llengua i la identitat. Ja tenim el llibre, l'obra de teatre, el guió de la peli, i lo que vingui. A la fi tot és màgia.

 

 

Ara fa 300 anys

Almansa, un dia com avui (25 d'abril) ara fa 300 anys: En un bàndol les tropes austriacistes i per l'altre el bàndol les borbòniques, aquestes en poc menys de dues hores aprofitant una superioritat, tant amb infanteria com en cavalleria, força important aconsegueixen una victòria clara i amb resultats nefastos, ja que ajuda a la consolidació del poder dels Borbons a la península i que el Regne de València perdi els seus furs. Tot un preludi de lo que passaria mes endavant al Principat. Això és el que ens diu la història del fets, els resultats des de llavors també son clars, segurament no cal ni que els comenti. Però potser ja és hora de que la gent despertem i actuem en defensa dels nostres Drets, i també és clar dels nostres deures. Ahir a la nit al cims del País Valencià i per iniciativa de Aci Estem es va proposar encendre llums com similitud als llum d'alerta de temps passats, com una resposta reivindicativa i recordatòria que hem d'estar alerta, ja que el passat i el present avui son la mateixa cosa.
Curiosament, si es permet la ironia, el cartell i fulletons on s'anuncia pel proper cap de setmana els actes pels 300 anys de la batalla estan en 10 llengües i entre elles no podem llegir els actes en català (ni en valencià).

Quentin

Una manera de vestir per homes que ha creat alguna cosa mes que moda: Traje negre, camisa blanca, corbata negra, ulleres de sol a joc.

Una forma de ballar recurrent per bodes, festes majors i altes hores de la matinada : Dos dits de cada ma en forma de V tombada passant alternativament davant d’uns ulls amb mirada perduda.

Un acudit dolent: “Va un tio i li aposta a un cambrer que és capaç de pixar a distancia dins de la gerra, etc....”.

Un passatge bíblic: “Ezequiel, 25-17: El camino del hombre recto está por todos lados rodeado por la avaricia de los egoístas y la tiranía de los hombres malos. Bendito sea aquel pastor que, en nombre de la caridad y de la buena voluntad, saque a los débiles del Valle de la Oscuridad. Porque Él es el verdadero guardián de su hermano y el descubridor de los niños perdidos. ¡Y os aseguro que vendré a castigar con gran venganza y furiosa cólera a aquéllos que pretendan envenenar y destruir a mis hermanos! ¡¡¡Y TÚ SABRÁS QUE MI NOMBRE ES YAVÉ, CUANDO MI VENGANZA CAIGA SOBRE TI!!!”

Un nom per una katana: Hattori Hanzo.

Doncs tot això i molt més li devem a tot un personatge, Quentin Tarantino, casualment avui fa 44 anys, així que si el trobeu pel carrer feliciteu-lo.

La mort del Capi, misteris sense resoldre?

El nostre corresponsal en NYC (New York City), ens ha enviat un comunicat amb retard, ja que mols de vosaltres i fins i tot jo mateix ja sabia, de la mort del Capità Amèrica.

Segons ha publicat el New York Daily News, diari al que li donarem tot el respecte i credibilitat que es mereix, que no se si es poca o molta, “Al sortir d’un jutjat, un franc tirador ha disparat sobre el Capità, produint-li la mort”; acompanyem a aquest escrit l’increïble document gràfic.

Per tots aquells que desconeixen la figura d’aquest heroi, és una creació de la factora Marvel, per Jack Kirby i Joe Simon, es va començar a publicar l’any 1941, com estri publicitari dels sagrats valors americans en contra del feixisme i el comunisme que estaven sacsejant el mon en aquells moments. Amb els temps aquest valors han anant canviant, fins arribar a un punt crític amb el propi sistema americà amb un univers amb certs tots de paral·lelisme amb el real. Desprès dels atacs de l’11S el govern redacta una llei, on obliga a tots els superherois a estar fitxats la qual cosa crea una divisió entre els mateixos. En motiu d’aquesta llei “Patriot Act” va ser detingut/es va lliurar a les autoritats i per això estava en procés de judici a la Cort Federal.

A la imatge es pot veure cartells de la multitud que l’esperava a la sortida acusant-lo de traïdor.

El Capità Amèrica va canviar de valors i li ha costat la mort, que vol dir això que els USA van per mal camí i es carreguen els seus principis a tort i a dret?

El nostre corresponsal també ens fa saber que encara no s’ha trobat el sospitós, però hi ha una llista encapçalada per .....

Comuniquem que la connexió amb el nostre comentarista ha sigut tallada bruscament

II Concurs juvenil d'il·lustració fantàsticaEl proper mes d'abril a Móra d'Ebre, hi ha convocat un concurs d'il·lustració fantàstica destinat a joves autors.
La dotació en premis puja a 300€, si voleu veure les bases fes click

Utopia o realitats

Em trobo un amic al msn i te com frase una adreça a un vídeo de Youtube (quin gran invent que es carregar la sorpresa de los Serrano, o va ser un muntatge de la productora?, no se que pensar), al vídeo parla de la pròxima cimera del G8 que tindrà lloc aquest estiu. Segurament tot son bones intencions, tots contra el capitalisme salvatge, contra la política de Bush, no al consumisme, i que al final tot quedarà igual, però si vols veure'l, si vols fer cas al missatge, si pots dir que aquest mon és cada dia mes boig, doncs mire't el vídeo, i aquell dia encara que treballis, que consumeixis, i que no canviaràs el mon, doncs pensa una miqueta en que si que pots canviar els teus mals vicis i mirar de fer una planeta millor.

...per anar fent

El tipus d'interès de les hipoteques ha pujat, no se quan de temps porta pujant, i lo que li queda, això farà que mig país estigui amb l'aigua al coll, i l'altre serà que tenen la sort de viure en casa del pares o alguna formula semblant. Que vivim en un mon bestialment consumista esta clar, no hi ha canalla que no tingui la seva paga al cap de setmana, el seu mòbil, i que aspiri a ser famós en un OT de torn, la societat del consum en fase extrema, encara que segurament els nostres nets diran lo mateix, cadascun de nosaltres ens escandalitzem de l'època que ens toca viure. Però que volem?, si és la cosa mes normal, avui fullejant el diari (potser millor dit pantallejant el diari) em trobo que la dona, o la ex-dona o ni ella sap que d'en Paul McCartney li demana en concepte de divorci una cosa així com 10 mil lliures al dia, que ve a ser uns 15 mil euros diaris, que venen a ser un munt de duros al dia.
Que fer amb tants de diners, i cada dia per mes inri:D'entrada riure's de l'anunci d'una marca de cotxes que et diu: "imagina que cada dia al matí tens 1440€".
Podries fitxar al Ronaldinho pel Liverpool, segurament molts t'ho agrairien, però clar per a que el volen aquest ara els de Benitez si ja han eliminat al Barça.
Crec, però que lo millor que es podria fer és contractar un psicòleg pel trauma que tens per la ruptura.
...i si no saps que fer, fes un raconet sota la rajola.

Una cosa si que tindràs si aconsegueixes aquests diners, tanta gent com pot entrar a Anfield cantant:

Never walk alone

Volia copiar la lletra però potser es mereixen que la cantin ells, ja que com afició ens han donat un bany mes gros que al camp, que ja es dir. La gravació és del dia del partit.

Depressions d'èxit
El dia 13 de febrer, just quan feia 33 anys Robbie Williams va ingressar en una clínica per tractar la seva addicció als anti-depressius, ja abans havia tingut problemes greus amb altres substancies i amb l'alcohol. Part de la seva biografia és la de un noi rebel, inconformista, amb problemes familiars, un bad boy. Diuen que aquesta addicció és deu al poc èxit del seu darrer disc, de no haver estat al premis brit de la música anglesa, etc. Avui he trobat aquest cançó, My Way, que abans ja havien cantat altres grans, com poden ser Frank Sinatra, Elvis, etc, gent com el Robbie amb grans problemes amb les addicions i segurament en el fons tots mancats d'afecte. Comentant la noticia d'aquest ingrés m'havien dit que no entenien el per que uns cantants famosos han de necessitar anti-depressius, ja ho deia Urquijo, cantant de Los Secretos, "me convierto en vulgar al bajar de cada escenario". Realment desprès de tenir tot un public com el del Royal Albert Hall posat en peus cantant amb tu deu ser increïble, però al dia següent la sensació de soledat, la necessitat de tornar a omplir un teatre i que a la gent li agradi encara mes, i que d'aquí una setmana lo mateix, i d'aquí un mes, un any, condemnat a agradar sempre. Sort Robbie.

Tanca el cinema Paris

Aquest mati, mirant "El Periodico" he vist que l'imperi Indetex, "vease" Zara, o el poder de les talles 36, és queda amb el local que ocupava el cinema Paris. No he anat massa cops al cinema a Barcelona, coses que te el ser de poble i dependre del tren per tornar a casa, crec que hauré anat tres o quatre cops com a molt, un d'ells vaig anar amb la meva avia, o com nosaltres, a casa sempre li hem dit "la mare", i casualment va ser al cinema Paris, a veure "La mision", quin tros de pel·lícula, quina banda sonora i quin parell d'actors, De Niro i Irons. Amb el temps si passava per Portal de l'Àngel, i passava per davant la porta, em servia per recordar, fer petits viatges al passat. No se quan tornaré a passejar per aquest carrer, però no serà el mateix veure un aparador. Anem perdem espais, per guanyar monotonies. Ja ho deia Joan Marsé i ho cantava Serrat, i sembla que no aprenem. Peró serà divertit veure els fantasmes del Paris passant de provador en provador, per les nits jugant a ser models, dirigits per Altman a Prêt-à-Porter.

Yo fui uno de los que lloraron
cuando anuncion su demolición
con un cartel de. "Nuñez y Navarro,
próximamente en este salón".

300, una de romans...ai no grecs, ai no espartans.




300 és la recreació d'uns fets històrics, que han passat a la llegenda com prototip de fet heroic. Any 489 a.C., uns 300 soldats espartans, comandats pel rei Leònides van frenar l'avançada del milers de tropes perses sota el comandament de l'Emperador Jerjes, en aquells moments el monarca mes poderós del planeta. Per aconseguir tal fita els espartans van entregar la seva vida en defensa del pas de les Termopiles, on la superioritat numèrica persa va quedar reduïda a una mínima expressió, amb això van aconseguir un avantatge tàctic per l'exercit grec, que facilitaria la posterior derrota de l'exercit persa.
La cinta,no esta basada directament en el fet històric si no en la novel·la gràfica de Frank Miller, (autor també de Sin City).
L'estrena és pel dia 9 de març.
Text inspirat en un original de Robb Stark.

El preu de la dignitat

Anne Nicole Smith, va ser de una de les muses de Playboy, celebre revista destacada pels seus reportatges i articles d'informació molt interessants (és per això que la coneixes oi?). Com tota rossa de formes espectaculars, la gent la comparava amb Marilyn, sempre hi ha una candidata a ser la seva hereva. Anne Nicole, va conèixer i es va casar amb un home molt mes gran que ella, el multimillonari Howard Marshall, la polèmica la va començar a perseguir,...ash aquestes rosses sempre amb homes famosos i rics que les porten als camins de la perdició. El temps no perdona i Howard la va palmar al cap de dos dies deixant-la com hereva de la seva fortuna, un altre escandol (a qui em recorda rossa, i fent escandols a la puritana societat americana?). La que un dia omplia la portada de Playboy fent babejar a la majoria del homes va caure en una decadència, a base de pastilles, depressions, i pressions per tots els judicis que es van generar per barallar-se per la herència del seu home. Ningú volia un imperi en les seves mans, era víctima del seu passat, del seu cos, guapa i rica, massa enveja generava. Anne Nicole va desaparèixer de les portades de revistes de les de adults, de les del cor, de tant en tant alguna foto del seu record la tornava a posar en candeler. Fa poc va aparèixer la noticia que estava recuperant la seva vida, la seva figura, les seves il·lusions, fins i tot tenia una filla, tot era esperança, però..... la maledicció de Marilyn va caure sobre ella, els barbitúrics li portaven a una fi en un hotel de Miami, una mort que gairebé ningú ploraria i que ara ha despertat l'interès d'un pare fins ara,anònim que vol recuperar a la seva filla. Fins 3 candidats, de moment han dit que son els pares de la única filla d'Anne Nicole, i que si una resolució judicial li dona l'herència de Howard la faran a ella hereva. Quina "ilu"!, has perdut a la teva mare, però ara tens tres pares. On estàveu fins ara? i si es perd el judici on anireu?. Tranquils ja sabem la resposta, el pare de la nena no és cap de vosaltres, jo tampoc (crec), segurament i si mirem les probabilitats hauria de ser un Kennedy, i JJ, que es qui tenia mes números, ja va morir en un accident d'avió.
En fi candidats al patetisme en surten en proporció a la quantitat de 0 del compte corrent.
Descansa Anne Nicole, i si on estiguis esta Marilyn, feu un especial desplegable totes dos.

Oleguer, esportistes que pensen: Perill

D'acord que tècnicament no és el millor jugador del Barça, però al xaval se li ha de reconèixer que al menys no és el típic jugador que només la sap tocar, també sap pensar i aprofita la possibilitat mediatica que li dona el ser un dels jugadors d'un dels equips mes importants de futbol, la qual cosa li dona notorietat als seus actes. Fins cert punt em recorda al Pep Guardiola, esportistes que llegeixen, una especie en perill d'extinció?.
Han sigut famoses les seves opinions polítiques, ha sigut reconegut el seu compromís nacional amb premis. L'altre dia és va presentar a l'entrenament amb furgoneta, i no amb el vehicles típics dels jugadors d'un equip de primera fila, (Audi, BMW, etc), potser si que es passa una mica i si que resulta que no arriba a poder pagar un Opel, un Seat, i te que anar amb la furgo de la comuna.
Una de les coses bones de l'esport d'elit és que la gent et paga, per que li serveixis de publicitat, ara al pobre per tenir pensaments propis i publicar-los li han dit que el contracte s'ha acabat, però tu tranquil, la gent s'ha començat a mobilitzar per picar a la cresta dels senyors de la marca kelme, si la de l'equip ciclista que el feien anar dopats, o això diuen els del tour, s'ha montat una reivindicació mitjançant aquesta web per tal de fer saber a l'empresa d'Alacant el suport a Oleguer i a la llibertat de pensament. A que esperes, per donar el teu suport?.

Per provar que no quedi
L'altre dia va córrer per la xarxa el missatge de fer una aturada elèctrica per tenir un petit record d'aquest planeta que estem desgastant a velocitats accelerades, per demà hi ha previst un boicot a les companyies de telèfon mòbil degut a l'increment de les tarifes. Son empreses amb gran beneficis escandalosos, segurament no els farem ni un mal simbòlic, però al menys un dia que deixin de guanyar diners, i ens queda el dret de protestar.

Grafity

Aquest és el treball de recerca d'un noi que conec, el seu nom és Gerard, si us a agradat, passeu per l'original i li deixeu algun comentari, vot, etc.

A fosques
Aquesta tarda a partir de les 19:55h fins les 20:00h, hora catalana, l'Aliança pel planeta ens ha convidat a tancar els llums, i que fem un pensament pel desgast del planeta. Mirem de fer uns minuts de foscor, i esperem que quan mes fosc sigui mes ens vegin, per que a la foscor els sorolls s’escolten millor. El planeta ens escoltarà, els qui manen no ho se..... casualment Gas Natural mirarà que fa amb la famosa OPA

“Volver “ …o “Volver a empezar”
Voldria parlar dels Goya i fer una referència o mostrar la meva disconformitat, però com que no he vist “Volver”, m’estalvio la critica.
Espero que la pel·lícula es mereixi el premi i que no hagi sigut la guanyadora pels sols fet de mirar de treure’s el sentiment de culpa que tenia l’acadèmia damunt seu, tenir al govern (el de PP), enfadat pel No a la guerra, tenir al Pedro de morros cada cop que no li donen el cap del Goya, ja veurem.
En qüestió de gustos cinèfils a l’Acadèmia no son com els americans, aquestos no l’han triada …..malgrat que a la Peeeeeeeeeee si (quina por…), en el tema de la catifa i el glamour també estan força avançats, però hi ha llocs on cada cop les diferencies s’acosten, TVE va retransmetre el lliurament de premis mitja hora mes tard, per si sortia algun improperi de la boca d’en Corbatxo o per si alguna estrella ensopegava pujant les escalinates i se li veia un mugró.
Em quedo amb la sensació de que han sigut uns premis de segona, per un art que potser es mereix una mica mes de risc i no tornar a fer les mateixes pel·licules.

Moltes paraules i els fets?
El 22 de març de l’any passat, ETA, feia un moviment, anunciava un alto el foc, volia parlar. Era un fet amb voluntat històrica?.
Al sorgir la noticia, la maquinaria política i mediatica o la mediatica i la política ,es posava a funcionar, sonaven totes les sirenes…. però per uns, la única paraula que servia era el: NO, (nunca jamas de los jamases) per altres era el: si que parlarem, però desprès de l’estiu.
Passat l’estiu la gent es pregunta: i ara que?, doncs tot continua igual uns amb els NO, i els altres excusant-se amb el canvi climàtic allargaven l’estiu fins ves a saber quan, tot esperant el moment adequat.
Estava acabant el 2006 i en una roda de premsa, es deia que el procés de pau per Euskadi “avanzaba viento en popa… a toda vela”. Molta il·lusió posades en un any nou a punt d’estrenar-se al tombar la cantonada. Clar la gent no sap res, per uns tot estava ja parlat, segur que el govern havia estat parlant mil cops a amagatotis, i tot ja estava fet i refet, i els altres ho desmentien. Tots dos es van montar la seva història, i el seu discurs preparat. De sobte el dia 30 tot es trenca degut a un atemptat a l’aeroport de Madrid. Per desgracia un dels pocs fets que havien hagut, i tenia que ser precisament aquest, un atemptat. El govern es queda amb el cul a l’aire, i tant descol·locat que no sap com encaixar i reaccionar, la oposició pensant mes en treure profit que en saber que havia passat.
Han passat 15 dies i es convoquen manifestacions sota un lema, i ja tornem a ser, paraules que sobren, paraules que falten, paraules que separen els partits, paraules que fan que uns vulguin anar i altres no. Discussions, confirmació d’assistència, desconfirmació, si aquest va jo no vaig, si vaig els altres em diran que per que vaig. En mig d’una sobredosi de patetisme, l’únic que ha demanat perdó per tanta paraula inútil ha sigut el lehendakari.
Els polítics espanyols viuen mes de les paraules que dels fets, es perden entre les lletres i no veuen mes enllà de les editorials d’alguns diaris. Mentrestant ningú fa res, ningú es mou, no succeeixen coses, no hi ha fets que arreglin el problema.
L’únic fet és que dos immigrants equatorians han perdut la seva vida, els seus somnis, per que un estat no ha sabut parlar. Potser ja és hora que el fet sigui el parlar la gent, que el fet sigui callar les armes.