Depressions d'èxit
El dia 13 de febrer, just quan feia 33 anys Robbie Williams va ingressar en una clínica per tractar la seva addicció als anti-depressius, ja abans havia tingut problemes greus amb altres substancies i amb l'alcohol. Part de la seva biografia és la de un noi rebel, inconformista, amb problemes familiars, un bad boy. Diuen que aquesta addicció és deu al poc èxit del seu darrer disc, de no haver estat al premis brit de la música anglesa, etc. Avui he trobat aquest cançó, My Way, que abans ja havien cantat altres grans, com poden ser Frank Sinatra, Elvis, etc, gent com el Robbie amb grans problemes amb les addicions i segurament en el fons tots mancats d'afecte. Comentant la noticia d'aquest ingrés m'havien dit que no entenien el per que uns cantants famosos han de necessitar anti-depressius, ja ho deia Urquijo, cantant de Los Secretos, "me convierto en vulgar al bajar de cada escenario". Realment desprès de tenir tot un public com el del Royal Albert Hall posat en peus cantant amb tu deu ser increïble, però al dia següent la sensació de soledat, la necessitat de tornar a omplir un teatre i que a la gent li agradi encara mes, i que d'aquí una setmana lo mateix, i d'aquí un mes, un any, condemnat a agradar sempre. Sort Robbie.

Tanca el cinema Paris

Aquest mati, mirant "El Periodico" he vist que l'imperi Indetex, "vease" Zara, o el poder de les talles 36, és queda amb el local que ocupava el cinema Paris. No he anat massa cops al cinema a Barcelona, coses que te el ser de poble i dependre del tren per tornar a casa, crec que hauré anat tres o quatre cops com a molt, un d'ells vaig anar amb la meva avia, o com nosaltres, a casa sempre li hem dit "la mare", i casualment va ser al cinema Paris, a veure "La mision", quin tros de pel·lícula, quina banda sonora i quin parell d'actors, De Niro i Irons. Amb el temps si passava per Portal de l'Àngel, i passava per davant la porta, em servia per recordar, fer petits viatges al passat. No se quan tornaré a passejar per aquest carrer, però no serà el mateix veure un aparador. Anem perdem espais, per guanyar monotonies. Ja ho deia Joan Marsé i ho cantava Serrat, i sembla que no aprenem. Peró serà divertit veure els fantasmes del Paris passant de provador en provador, per les nits jugant a ser models, dirigits per Altman a Prêt-à-Porter.

Yo fui uno de los que lloraron
cuando anuncion su demolición
con un cartel de. "Nuñez y Navarro,
próximamente en este salón".

300, una de romans...ai no grecs, ai no espartans.




300 és la recreació d'uns fets històrics, que han passat a la llegenda com prototip de fet heroic. Any 489 a.C., uns 300 soldats espartans, comandats pel rei Leònides van frenar l'avançada del milers de tropes perses sota el comandament de l'Emperador Jerjes, en aquells moments el monarca mes poderós del planeta. Per aconseguir tal fita els espartans van entregar la seva vida en defensa del pas de les Termopiles, on la superioritat numèrica persa va quedar reduïda a una mínima expressió, amb això van aconseguir un avantatge tàctic per l'exercit grec, que facilitaria la posterior derrota de l'exercit persa.
La cinta,no esta basada directament en el fet històric si no en la novel·la gràfica de Frank Miller, (autor també de Sin City).
L'estrena és pel dia 9 de març.
Text inspirat en un original de Robb Stark.

El preu de la dignitat

Anne Nicole Smith, va ser de una de les muses de Playboy, celebre revista destacada pels seus reportatges i articles d'informació molt interessants (és per això que la coneixes oi?). Com tota rossa de formes espectaculars, la gent la comparava amb Marilyn, sempre hi ha una candidata a ser la seva hereva. Anne Nicole, va conèixer i es va casar amb un home molt mes gran que ella, el multimillonari Howard Marshall, la polèmica la va començar a perseguir,...ash aquestes rosses sempre amb homes famosos i rics que les porten als camins de la perdició. El temps no perdona i Howard la va palmar al cap de dos dies deixant-la com hereva de la seva fortuna, un altre escandol (a qui em recorda rossa, i fent escandols a la puritana societat americana?). La que un dia omplia la portada de Playboy fent babejar a la majoria del homes va caure en una decadència, a base de pastilles, depressions, i pressions per tots els judicis que es van generar per barallar-se per la herència del seu home. Ningú volia un imperi en les seves mans, era víctima del seu passat, del seu cos, guapa i rica, massa enveja generava. Anne Nicole va desaparèixer de les portades de revistes de les de adults, de les del cor, de tant en tant alguna foto del seu record la tornava a posar en candeler. Fa poc va aparèixer la noticia que estava recuperant la seva vida, la seva figura, les seves il·lusions, fins i tot tenia una filla, tot era esperança, però..... la maledicció de Marilyn va caure sobre ella, els barbitúrics li portaven a una fi en un hotel de Miami, una mort que gairebé ningú ploraria i que ara ha despertat l'interès d'un pare fins ara,anònim que vol recuperar a la seva filla. Fins 3 candidats, de moment han dit que son els pares de la única filla d'Anne Nicole, i que si una resolució judicial li dona l'herència de Howard la faran a ella hereva. Quina "ilu"!, has perdut a la teva mare, però ara tens tres pares. On estàveu fins ara? i si es perd el judici on anireu?. Tranquils ja sabem la resposta, el pare de la nena no és cap de vosaltres, jo tampoc (crec), segurament i si mirem les probabilitats hauria de ser un Kennedy, i JJ, que es qui tenia mes números, ja va morir en un accident d'avió.
En fi candidats al patetisme en surten en proporció a la quantitat de 0 del compte corrent.
Descansa Anne Nicole, i si on estiguis esta Marilyn, feu un especial desplegable totes dos.

Oleguer, esportistes que pensen: Perill

D'acord que tècnicament no és el millor jugador del Barça, però al xaval se li ha de reconèixer que al menys no és el típic jugador que només la sap tocar, també sap pensar i aprofita la possibilitat mediatica que li dona el ser un dels jugadors d'un dels equips mes importants de futbol, la qual cosa li dona notorietat als seus actes. Fins cert punt em recorda al Pep Guardiola, esportistes que llegeixen, una especie en perill d'extinció?.
Han sigut famoses les seves opinions polítiques, ha sigut reconegut el seu compromís nacional amb premis. L'altre dia és va presentar a l'entrenament amb furgoneta, i no amb el vehicles típics dels jugadors d'un equip de primera fila, (Audi, BMW, etc), potser si que es passa una mica i si que resulta que no arriba a poder pagar un Opel, un Seat, i te que anar amb la furgo de la comuna.
Una de les coses bones de l'esport d'elit és que la gent et paga, per que li serveixis de publicitat, ara al pobre per tenir pensaments propis i publicar-los li han dit que el contracte s'ha acabat, però tu tranquil, la gent s'ha començat a mobilitzar per picar a la cresta dels senyors de la marca kelme, si la de l'equip ciclista que el feien anar dopats, o això diuen els del tour, s'ha montat una reivindicació mitjançant aquesta web per tal de fer saber a l'empresa d'Alacant el suport a Oleguer i a la llibertat de pensament. A que esperes, per donar el teu suport?.

Per provar que no quedi
L'altre dia va córrer per la xarxa el missatge de fer una aturada elèctrica per tenir un petit record d'aquest planeta que estem desgastant a velocitats accelerades, per demà hi ha previst un boicot a les companyies de telèfon mòbil degut a l'increment de les tarifes. Son empreses amb gran beneficis escandalosos, segurament no els farem ni un mal simbòlic, però al menys un dia que deixin de guanyar diners, i ens queda el dret de protestar.

Grafity

Aquest és el treball de recerca d'un noi que conec, el seu nom és Gerard, si us a agradat, passeu per l'original i li deixeu algun comentari, vot, etc.

A fosques
Aquesta tarda a partir de les 19:55h fins les 20:00h, hora catalana, l'Aliança pel planeta ens ha convidat a tancar els llums, i que fem un pensament pel desgast del planeta. Mirem de fer uns minuts de foscor, i esperem que quan mes fosc sigui mes ens vegin, per que a la foscor els sorolls s’escolten millor. El planeta ens escoltarà, els qui manen no ho se..... casualment Gas Natural mirarà que fa amb la famosa OPA

“Volver “ …o “Volver a empezar”
Voldria parlar dels Goya i fer una referència o mostrar la meva disconformitat, però com que no he vist “Volver”, m’estalvio la critica.
Espero que la pel·lícula es mereixi el premi i que no hagi sigut la guanyadora pels sols fet de mirar de treure’s el sentiment de culpa que tenia l’acadèmia damunt seu, tenir al govern (el de PP), enfadat pel No a la guerra, tenir al Pedro de morros cada cop que no li donen el cap del Goya, ja veurem.
En qüestió de gustos cinèfils a l’Acadèmia no son com els americans, aquestos no l’han triada …..malgrat que a la Peeeeeeeeeee si (quina por…), en el tema de la catifa i el glamour també estan força avançats, però hi ha llocs on cada cop les diferencies s’acosten, TVE va retransmetre el lliurament de premis mitja hora mes tard, per si sortia algun improperi de la boca d’en Corbatxo o per si alguna estrella ensopegava pujant les escalinates i se li veia un mugró.
Em quedo amb la sensació de que han sigut uns premis de segona, per un art que potser es mereix una mica mes de risc i no tornar a fer les mateixes pel·licules.

Moltes paraules i els fets?
El 22 de març de l’any passat, ETA, feia un moviment, anunciava un alto el foc, volia parlar. Era un fet amb voluntat històrica?.
Al sorgir la noticia, la maquinaria política i mediatica o la mediatica i la política ,es posava a funcionar, sonaven totes les sirenes…. però per uns, la única paraula que servia era el: NO, (nunca jamas de los jamases) per altres era el: si que parlarem, però desprès de l’estiu.
Passat l’estiu la gent es pregunta: i ara que?, doncs tot continua igual uns amb els NO, i els altres excusant-se amb el canvi climàtic allargaven l’estiu fins ves a saber quan, tot esperant el moment adequat.
Estava acabant el 2006 i en una roda de premsa, es deia que el procés de pau per Euskadi “avanzaba viento en popa… a toda vela”. Molta il·lusió posades en un any nou a punt d’estrenar-se al tombar la cantonada. Clar la gent no sap res, per uns tot estava ja parlat, segur que el govern havia estat parlant mil cops a amagatotis, i tot ja estava fet i refet, i els altres ho desmentien. Tots dos es van montar la seva història, i el seu discurs preparat. De sobte el dia 30 tot es trenca degut a un atemptat a l’aeroport de Madrid. Per desgracia un dels pocs fets que havien hagut, i tenia que ser precisament aquest, un atemptat. El govern es queda amb el cul a l’aire, i tant descol·locat que no sap com encaixar i reaccionar, la oposició pensant mes en treure profit que en saber que havia passat.
Han passat 15 dies i es convoquen manifestacions sota un lema, i ja tornem a ser, paraules que sobren, paraules que falten, paraules que separen els partits, paraules que fan que uns vulguin anar i altres no. Discussions, confirmació d’assistència, desconfirmació, si aquest va jo no vaig, si vaig els altres em diran que per que vaig. En mig d’una sobredosi de patetisme, l’únic que ha demanat perdó per tanta paraula inútil ha sigut el lehendakari.
Els polítics espanyols viuen mes de les paraules que dels fets, es perden entre les lletres i no veuen mes enllà de les editorials d’alguns diaris. Mentrestant ningú fa res, ningú es mou, no succeeixen coses, no hi ha fets que arreglin el problema.
L’únic fet és que dos immigrants equatorians han perdut la seva vida, els seus somnis, per que un estat no ha sabut parlar. Potser ja és hora que el fet sigui el parlar la gent, que el fet sigui callar les armes.

Matança a Chiapas

Mèxic és un estrany país, una banda del mateix sols mira al nord, com a escapatòria de la pobresa o com model a imitar, és un Mèxic centrat a les grans ciutats, i en alguns estats del nord, la realitat al sud del país és molt diferent, no pot mirar mes enllà, anys de marginació amb governs corruptes i cacics, una majoria de la població d’origen indígena i humil. Ja fa uns anys va sorgir el EZLN, un grup guerriller que lluitava per la defensa de la població indígena, amb un aire guevarista, que als europeus ja ens va agradar, va ser tot un fenomen de masses, portada de diaris, de les noticies de la televisió, fins que va deixar de ser important per nosaltres; malgrat això la lluita continuava, els zapatistes, són majoria social en molts indrets del país. Ara fa uns dies vam descobrir que les coses no s’han acabat, ni que Mèxic és només tequila, rancheras i el sol de Cancún, diferents actes de protesta a Oxaca i Atenco havien sigut contestat amb una excessiva contundencia per la policia. Avui ens arriba la noticia que grups paramilitars han matat a onze indígenes a la regió de Montes Azules, la onada de violència es converteix en una gran bola de neu, caient muntanya avall. Per desgracia per la població, les seves terres estan en el punt de mira de les grans empreses elèctriques i fusteres, quina casualitat, 500 anys desprès aquesta gent continua patint un genocidi i un espoli sistemàtic. Potser ja n’hi ha prou. Si voleu més informació Narco News

Tierra y libertad

La justícia divina del Vaticà …., i d’altres

La societat en la que vivim continua donant mostres de immaduresa, de intolerància; i si em permeteu de molt de morro. Israel i Palestina viuen en un constant conflicte, agreujat a bases d’ofenses i d’errors de càlcul, com el que permet que un misil “intel·ligent”, erri i mati a tota una família innocent. La noticia ens impacta durant els telediaris, però com una mes de la que rebem cada dia, Europa condemna l’error amb la seva veu petita i amagada, i l’ONU es torna enrere en una proposició de condemna, davant del mes que segur vet dels Estats Units. El Vaticà, l’altra part d’aquest triangle religiós, que te el seu centre a la ciutat de Jerusalem tampoc es mulla. Som així no en sabem mes, ens fa por ofendre, i tancats a casa, mirant la tele des de la distancia, ja ens va bé.
En canvi al Vaticà no li ha costat res, fer les pressions necessàries, i fer missatges de condemna a la celebració del Dia de l’orgull Gai a Jerusalem, clamant al cel, per la ofensa que representa aquest acte, dins d’aquesta ciutat. Els ultra ortodoxes hebreus, amenaçaven de fer-la grossa i a saber a quants els hi ha bullit la sang només pel fet de pensar “gais a Jerusalem???” Personalment preferiria que no calgués fer cap acte d’aquest tipus, pel fet que la condició sexual de la gent no fos un fet distintiu, i que deixéssim estimar la gent a qui vulgui i com vulgui, que no som ningú per jutjar, i si hi ha un Deu ja ens jutjarà. Mentrestant com diria Sancho:

“Ladran, luego cabalgamos"

Alguna cosa amaguen

Segons publica avui vilaweb les Corts valencianes han rebutjat un proposició de llei, per tal que fos obligatori la declaració de bens per part dels alts càrrecs. Diuen que és anticonstitucional i que també està en contra de l’estatut valencià. Potser realment lo que es dolent pels valencians, que a la fi son mes importants que les constitucions i els estatuts, és que qui remou les cireres, remou també altres coses, mes llamineres encara que aquesta fruita.

Nou disc d’Ismael Serrano

El dia 6 de novembre, es va posar a la venda “El viaje de Rosetta”, el nou treball d’aquest trovador modern del barri madrileny de Vallekas. És una col·lecció de singles, coses rares, i cançons noves. Podreu trobar mes informació del cantant a la web: Ismael Serrano .Personalment vull recomanar un article publicat a la pàgina del diari independent iberoamericà La insignia , que podeu llegir aquí.

Lapidació a l’Iran de set dones

Malgrat tot, encara avui hem de sentir noticies com aquestes. set dones estan condemnades a mort per lapidació, el seu delicte: l’adulteri, i estar vivint en un estat que les condemna a mort per aquesta causa. M’ha arribat una carta d’Amnistia Internacional, és ben simple, ara si estàs d’acord només cal que perdis un minut del teu temps, per posar el teu gra de sorra. Ja en son mes de 300 mil, però faltes tu.
.

Octubre, 2006

Querido amigo, Querida amiga, Parisa, Iran, Khayrieh, Shamameh, Kobra, Soghra y Fatemeh son siete mujeres iraníes condenadas a morir lapidadas. Quizá no tengamos mucho tiempo para actuar. La República Islámica de Irán trata el adulterio como un delito castigado con la pena de muerte por lapidación, violando el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos, que garantiza el derecho a la vida y prohíbe la tortura. Parisa, Iran, Khayrieh, Shamameh, Kobra, Soghra y Fatemeh han sido injustamente condenadas a la pena más cruel, inhumana y degradante, la de la pena de muerte. Pero aún estamos a tiempo de parar su ejecución. Sabemos que podemos contar contigo. No te quedes en silencio. Alza tu voz para intentar salvarlas.
Gracias por tu apoyo,Esteban Beltrán Director
Amnistía Internacional

Nous acords i desacords

Tal i com van anar les coses, jo vaig pensar i creure que segurament lo mes factible seria un acord entre CiU i PSOE, per tal que el PSC fes Mas president de la Generalitat, i així assegurar-se un ZP president. Montilla, desprès de que el poble no li hagués donat el suport esperat, essacrificava i tots contents. Era una opció i així s’ha quedat, la meva carrera de futuroleg pel terra.

Mas es reuneix en Carod, “ei noi, anem a mitges en tot si em fas president”, però el Carod ha dit que no, visca la revolució!. Alguna cosa deu passar que Carod no vol ser plat de segona taula, que resultarà ara que te mes sex appeal Montilla que Mas?, per que ara diuen que tindrem govern d’entesa, que no tripartit i en mig de tot això l’únic que ha guanyat vots, va i es sent desplaçat per que no han comptat amb ell per res.

Són bojos aquest romans.

Entre somriures i cares serioses, millor bigotis afables.

Aquells que em coneixen personalment, saben per on em decanto políticament; ara estem en mig d’una campanya electoral, on s’ha vist coses noves a nivell de marketing polític, DVD, cartells de candidats fotografiats nus, un president de l’estat espanyol que sembla que en el fons la seva il·lusió fos ser president de la Generalitat, però a banda de la publicitat, els missatges no solen arribar a la gent, ja que uns diuen que malament que ho han fet, i els altres que bonic que ens ha quedat tot plegat. Mai estan d’acord oposició i govern, bé si un dia el 30 de setembre del 2005, però tinc l’estranya sensació de que algú, en el fons aquella nit ens va enganyar, per acabar venen un acord a Madrid. Però no volia fer d’aquest comentari un mini anunci de campanya, volia parlar del futur president de la Generalitat amb un sentit mes frívol, com pot ser la seva imatge publica. Les enquestes diuen que hi ha dos favorits a tenir mes vots que la resta, un Artur Mas, amb el seu somriure fàcilment identificable com part d’un anunci de pasta de dents , i l’altre José Montilla, amb la seva imatge excessivament seriosa de calculador, per no dir la imatge que dona quan s’enfada. Llavors la meva pregunta és on queda aquella imatge del president de la Generalitat que tenim des de el retorn de les llibertats (deixant a banda la tasca de cadascun d’ells) ; primer un avi com Josep Tarradellas amb tota la carrega emotiva que portava venir de l’exili; seguit de Jordi Pujol, que va acabar convertint-se una mica en l’avi de tota una generació catalana, amb les seves visites a tota Catalunya; i desprès va venir en Pasqual Maragall, el Pasqual votant per les Olimpíades o l’autor de les maragallades?.

Mirem a una banda o a l’altra i cap dels dos aconsegueix trametre aquest sentiment, n’hi ha d’altres que es presenten que encara fan mes por i tot, però n’hi ha d’altres que si que donen una petita cosa de cadascun, milita al mateix partit que en Tarradellas, porta bigoti com el Maragall, i te una sensació de Catalunya a l’estil escolta com en Pujol, evidentment és en Josep-Lluís Carod-Rovira , segurament a banda de la imatge ho faria prou be com president de la Generalitat, només depen de que la gent ho vegi i voti, per la República, per Catalunya, per ser com som, i per bigotis: Carod President !!!

A Margalida

Ja fa un temps, són tants anys que ni em recordo, vaig descobrir una veu que cantava una cançó, el seu nom estava dedicat a una noia, aixì ho deia el titol, la lletra personalment no l’acabava d’entendre pas, però tenia alguna cosa que em va agradar. Amb el pas dels anys, he anat descobrint, la veu i les cançons de Joan Isaac, he descobert també qui era aquell amant el nom del qui s'havia de cridar ben fort, i també quines son les banderes negres al vol.
Ara la cançó ha sigut recordada de l’amnèsia d’aquest país, en motiu de la pel·lícula “Salvador”, no entraré a parlar d’una pel·lícula que encara no he vist, altres ja han polemitzat sobre l’absència de la cançó; però malgrat tot, voldria ser positiu, l’estrena de “Salvador” ha servit per que al menys la gent recordi la figura d’un jove anarquista assassinat per una dictadura enrabiada i ferida de decadència, ha servit per que la gent continuí recordant i fins i tot descobrint. A mi tot aquest fet m’ha servit per descobrir casualment, mentrestant fullejava, el diari AVUI del dia 25 d’octubre, qui és aquesta Margalida Bover. He de reconèixer que m’ha captivat, ja veus amb unes quantes paraules, i una foto de portada en un diari, ha aconseguit transmetre’m part de la seva vida i la manera que ha tingut de viure-la. Segurament no ha sigut una vida gens fàcil, però segurament és una vida molt plena e intensa.

No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.

Eleccions al Parlament de Catalunya

Encara no se qui pot entrar, només que sigui de casualitat a aquest petit racó del mon virtual, potser encara ningú, i si ho estàs llegint deus ser la primera persona que ho llegeix, ja m’agradaria que fossin mes, i que aportessin coses, però no per això no deixaré passar la oportunitat de demanar-te que per la setmana que ve, has de fet un gest, que és anar a votar, i pensar en el teu país, i com el vols, no val que et quedis a casa, o que votis en blanc, vota per millorar, vota per que si tots anem a votar ens sentiran.

Inici

Sempre he tingut el cuquet d’escriure a la xarxa, i alguns cops ho he portat a fer alguna pàgina web, a veure si aconsegueixo tenir una mica de voluntat i aquesta la faig anar amb una certa normalitat.

Gràcies per entrar i donar un cop d’ull, ja saps que pots escriure i aportar els teus comentaris.