Jiumor versió 1.0

Doncs aquest pobre blocarie com tots vosaltres de tant en tant rep correus que li fan gràcia i altres que no li veus l'entrellat per cap banda, com que no tinc els vostres mails i ni vull que m'acuseu d'omplir-vos els vostres comptes amb spam deixaré alguna d'aquestes joies en aquest cafè que també tenen dret els humoristes a ser criticats. Espero que os dibuixin un somriure, si és així alguna cosa haurem fet per que el dia sigui una mica millor.
La primera tria son cartells curiosos, amb errors d'ortografia, ja se que la majoria de vosaltres sou catalano parlants, però no em sigueu tant llepafils i penseu que com deien aquells anglesos... It's humor.

Els cochondrilos son sords, així que no els cridis


Amb lo fàcil que és anar al lavabo


És Geinz?


I els que no volen?


Conciència ecològica


Ni de Naiden et pot fiyar


El Yelo és mil cops millor que el hielo


Pobre gos semblava bona gent


Truca, insisteix mai se sap


Fas tard, algú s'ha fumat l'herba


Ja et deia que busquessis un lavabo no la pared


Segur que tenen llibres


OFERTON!!!


Et queda clar, oi?


..con que Chiguagua...ja ho deia jo que era molt barato


I els DVD son gonorrea?

Per fi ho tenen clar

Si ho diu la tele ha de ser veritat oi?, i mes si aquesta televisió és TVE :

Anunci

He trobat un anunci on es demostra la crueltat de la gent quan els animales ja no els serveixen diu així:
"Se vende perro que se jodio una pata". Podeu veure una foto de l'animalet aquí.

El tabac mata

.... i com diria el meu amic Pine "los tiburones también", i avui he descobert que ser gay també mata o al menys això diu el capella de la borsa de Londres el senyor Peter Mullen, i que per tal cosa els homosexuals haurien de dur tatuats diferents missatges com qualsevol paquet de tabac a l'us. La noticia sembla gairebé una broma de mal gust, però malgrat no he pogut trobar el bloc del reverend per poder corraborar-la, sembla que és ben certa.
Serà que aquest home volia aprofitar per fer-se famòs abans de que el fassin al carrer per falta de pressupost?

Pròximament als nostres cinemes: "El dia de la Raza"

Cada nació te dret a celebrar la seva festivitat i el fet de sentir-se orgullosa, encara que tots tenim coses de que avergonyir-nos com nació. Quan fa uns anys es va parlar tant de "descobriment d'Amèrica" t'adones que pels motius que sigui encara no s'assimilat per molta part que allò va ser una topada brutal per tot un continent, però ara ja és tard per jutjar lo que va passar en aquells moments.
El proper dia 12 d'octubre és festa, clar és diumenge, però també es la Verge del Pilar i la Fiesta Nacional, (que no una cursa de braus). Per celebrar aquesta festivitat, m'ha arribat avui un correu informant-me, a Tarragona s'ha convocat una manifestació a càrrec de Alianza Nacional, una formació de vocació clarament democràtica, multicultural i gairebé una ONG, tres dels seus mes importannts dirigents fa anys que estan empressonats i un dels seus membres també és famòs per haver sigut l'assasi de Guillem Agulló.
Dubto molt que cap de vosaltres, lectors estimats tingueu cap cosa a fer el proper diumenge, i si voleu anar a la Plaça Imperial Tarraco, doncs veureu un petit recordatori d'altres époques, i sentireu discursos segurament mes contundents que la d'aquesta simpatica senyora, que he trobat en aquest bloc.
Malauradament crec que diumenge tindré massa poques ganes d'anar-hi.

Miguel Gil al Palau Robert

Als inicis dels any 90 vivíem emborratxats per tot allò que tenia a veure amb la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, quan de sobte els telediaris van començar a disparar-nos imatges de lo que estava succeint a Iugoslàvia, primer van ser els moviments independentistes de Eslovènia i Croàcia, que des de Catalunya veiem amb la complicitat i la enveja típica. La seva independència va ser relativament tranquil·la, malgrat alguns moments de tensió, i alguns morts. La cosa es va anar complicant i en el moment de parlar de Bosnia-Herzegovina, una regió multicultural, amb tots els problemes que això comporta, diferents religions, diferents amistats internacionals, etc. Sèrbia i en extensió Iugoslàvia no estava a veure com un altra peça del pastis desapareixia. La guerra va esclatar amb tota la seva magnitud, tothom volia posar cullerada i Europa no sabia com poder solucionar el conflicte. Veient algunes d'aquelles imatges em va passar pel cap fer alguna cosa, la sang calenta de la joventut em deia que devia d'anar, que era una part de la història que havia de viure, però la covardia, el pragmatisme em va fer quedar a casa i veure com arribaven les imatges des de ciutats com Sarajevo, Mostar i d'altres. Molts anys desprès vaig saber que algunes d'aquestes imatges eren capturades per un noi de Barcelona que un bon dia havia deixat una carrera com advocat, havia agafat la moto i rumb a Bòsnia a treballar com periodista, sense experiència, però amb el cor i les ganes. Amb poc temps es va guanyar el prestigi entre companys en una professió que tots saben dels seus perills i que és molt difícil arribar a poder jubilar-se. De Bòsnia, Miguel va anar donant voltes de guerra en guerra, va ser un dels dos primers periodistes en arribar a una assetjada Grozny, desprès d'un viatge a peu a traves de les muntanyes nevades i de la tragedia del Caucas a la d'Africa, una guerra bruta, com totes però amb la dosis de salvatgisme que fa que els soldats siguin nens, i que les armes es compren amb la sang dels treballadors de les mines de diamants. En un racó de Serra Lleona una emboscada va cabar amb la seva vida. Vaig descobrir la seva figura, la seva feina, l'esperit dels corresponsals de guerra, tant ell com d'altres companys seus també morts en guerres que veiem per la CNN, com Xose Couso, en un llibre coordinat per Gervasio Sánchez que és diu "Los ojos de la Guerra", personalment em va fer descobrir el per que s'ha d'informar de les guerres, i em va acostar amb uns ulls diferents al darrere d'una càmera.
El Palau Robert de Barcelona acull fins el 30 de novembre una mostra sobre Miguel Gil, si pots...per que no t'acostes a veure darrere la càmara?.

Casta de Lleó

A la lliga espanyola de Primera Divisió (ara se'n diu Liga BBVA), hi ha un equip que te una característica que el fa diferent de la resta dels equips, la seva ferma aposta per la cantera i en segona opció en jugadors de la seva zona. Fugint de la bogeria desenfrenada que fa que la resta de clubs comprin jugadors estrangers i obliguin als nois de la casa a tenir que fer les maletes i buscar-se la vida. L'Athletic de Bilbao ha patit darrerament per mantenir la categoria, molt mes de lo que els seus seguidors (i jo mateix) voldrien. De fet és juntament amb el Barça i el Real Madrid l'únic equip que s'ha mantingut des de l'inici en la màxima categoria, i també ha sigut molt destacable la seva trajectòria a la Copa. Això un any van decidir crear la samarreta mes horrible que podien dissenyar, que podeu veure aquí al costat....sense comentaris, entre taques de ketchup i anunci d' Special K.
Però no m'he posat a parlar de l'Athletic per tractar el tema de la samarreta, si no per que avui un jugador professional ha fet un gest que és al menys estrany; Joseba Etxebarria, és qui mes ha corregut per la banda dreta d'aquest club durant els darrers quinze anys, gairebé tota la seva carrera profesional, exceptuant els seus inicis a la Reale, i malgrat haver tingut diverses ofertes dels "grans" s'ha mantingut fidel a uns colors, a un club, a un projecte a una mentalitat diferent de l'esport, segurament una visió mes amateur que no pas professional. Doncs Joseba ha decidit que vol jugar 500 partits amb el seu club, fita que aconseguira la propera temporada (2009/10) i quan aquesta s'acabi penjar les botes, en comptes de reclamar una revisió de contracte aquest any i com agraïment a l'afició, jugarà sense cap cost pel club, un crack si senyors. Imagineu a Raul o a Xavi fent això?....
Aupa Joseba, Aupa Athletic!!!

Des de Malaga

Doncs mira avui una entrada així sense pensar massa, un vídeo de Ciudad Jardin, per que pugueu ballar i beure a gustet, i si teniu temps mireu els dibuixos que hi ha algun de curradet.

Flags of Our Fathers

El senyor Eastwood és com els vins, de jove es va dedicar a fer pelis de molta força i poc cervell, però amb una gran èxit a les pantalles, ja fossin tota la saga de Harry, o fent de cowboy versió italiana "made in Almeria". De tota la seva expèriencia al final va sortir un dels clàssics moderns de westerns, Unforgiven (Sense Perdó) fins que a l'any 1995 es va atrevir a dirigir tot un culebron com The brigde of Madison County (Els Ponts de Madison) i va demostrar que un dels durs de la Industria, tenia cor i sabia fer cinema amb molta qualitat. L'Academia li va obrir les portes i es va encumbrar a director i actor de prestigi, cinta que estrenava era ferma candidata als oscars com millor film i director.
L'any 2006 va arribar les noticies que estava rodant dues pelicules sobre el mateix tema, la batalla d'Iwo Jima, però des de dos punts de vista, l'americà i el japonès. La primera en estrenar-se va ser la del bandol americà i alguns critics la van catalogar com una pelicula escexivament patriotica i una americanada, indignats de com un director com ell havia caigut tant baix, les paraules es van callar quan va estrenar la versió japonesa. Em va quedar en el record el comentari de l'enviat de Catalunya Ràdio a Japó, on va anar a l'estrena, explicant la sensibilitat del public i com quan va acabar la projecció els aplaudiments van inundar la sala, mesclats amb moltes emocions. Tenia que veure aquestes pelicules, però coses de calendari no vaig poder anar al cinema a veure la primera, i com sóc com sóc les volia veure amb l'ordre, i fins ahir no vaig poder.
Com a cine belic em recorda a Saving private Ryan te moments molt durs, sang i fetge i les brutalitats de la guerra que com diu un dels personatges, sols se sap com és una guerra quan has estat en ella. Però malgrat la història sembla que hagi de ser la narració de la batalla, tot es deriva a la famosa foto que va fer el reporter de guerra Joe Rosenthal i la necessitat que tenia el govern americà de diners per poder continuar una guerra sagnant entre la població i la ecònomia. Estats Units és un país que continuament ha tingut la necessitat de demostar el seu potencial militar, entrant en totes les guerres possibles, però quan començen a arribar els avions amb els nois de l'Amèrica profunda, la sensibilitat del poble canvia.
La pelicula ens explica que la fotografia, no deixava de ser tot plegat una mentida, ja que fins cert punt era una mica una foto preparada, i que abans havia onejat un altra (podeu mirar una molt bona explicació amb imatges aquí), però això no importava, tampoc que la gent encara estigues morint a la illa, ja que tot just acavava d'iniciarse la batalla que va durar gairebé 30 dies mes i que no va acabar-se fins que el darrer japones va ser mort, d'un total de 20 mil japonesos van morir mes de 18 mil, contra un exèrcit de mes de 100 mil americans, ajudats d'aviació i l'artilleria naval. La unica cosa vàlida era la necessitat de crear herois, de recaptar diners i tocar la sensibilitat americana. Per això potser alguns es pensen que pot ser una pelicula patriotica, i no, lo que fa és criticar l'us que fa el govern, de les victimes, de les seves families i en general de tota la societat amb l'unic fi de fer funcionar l'aparell militar. Tot val per l'oncle Sam, però vigila per que quan al final ja no intereses acabes mort de fred sense sostre i borratxo.
Com a segon missatge a banda de la critica, i potser per la part que m'afecta, hi ha la relació dels fills que no saben el que els seus pares van fer quan eren joves, l'acostament pare i fill, les ganes d'explicar-se coses, que quan menys temps queda mes ganes tens de saber i mes ens adonem dels temps perduts. Els fills ens consta veure que cada pare (i mare) en el fons son els nostres grans herois.
Però abans de possar-me massa tou voldria explicar un parel de coses mes, potser no es la bandera original, però es segurament una de les fotos mes típiques de guerra. De petit era la portada d'una de les coleccions de cromos que mes em va agradar, amb un titol com Grandes Eventos del S.XX o alguna cosa semblant,i estava enlluernat amb el vestit dels marines, i els avions P-51....(com aquell que vola pel damunt del camp de presoners a The Imperi of the Sun, davant dels ulls d'un nen emocionat), al fer-me una mica mes gran vaig descobrir també la elegancia dels uniformes i avions japonesos.
Mes tard, amb un dels meus viatges vaig veura el Memorial del cos de Marines a Arlington, que és una rèplica de la fotografia, entre rams de flors havia un full d'aquells que hi ha als hotels mig abandonat que la meva curiositat em va dur a mig llegir i entendre lo que vaig poder, era una carta d'un fill que havia estat esperant a un pare que sabria que no tornaria, qui sap si també el seu pare és un de tants herois sense nom que es juguen la vida pel caprici d'un govern i van a una guerra enganyats orgullosos amb les banderes al vent.

Ups... Perdó Jaume

Si ja ho se que no tinc perdó per ser un mes dels irresponsables blocaires que inunden aquesta part de la blocesfera. Per aquells que no ho hagin llegit en els comentaris anteriors vaig ser guardonat pel premi Proximidade, atorgat pel Jaume Pros autor del bloc Sense Embuts i fins avui no he anat a buscar-lo. Que algú em dongui un premia a la manca de puntualitat que crec que començo a ser candidat.
Per si sou mandrosos, que se que molt ho sou us dire que me l'han donat per (còpio i pego):
"Visitar el bloc del Xavi sempre és com agafar una glopada d’aire fresc (tot i la dificultat per a escriure el nom del bloc). Parla de tot una mica, d’una manera planera i modesta, allunyat de l’egocentrisme genètic que forma part de tots nosaltres, els blocaires. És un plaer, amb un clic, poder viatjar en segons a un dels llocs més macos del món: les Terres de l’Ebre."
Algun dia hauré d'apendre a penjar els premis al costa que m'estic començant a rebre'n i el meu ego acabarça pujant. Per aquell qui no sapigui l'orgien del nom, doncs si que és complicat d'escriure i dona a mals entessos, però aclarire que és un petit homenatge a dos pelis, per una banda com podeu imaginar, si és que no ho sabieu el meu nom és Xavi, fins aqui diria que és fàcil; la vz la vaig robar d'un parell de pelicules de la mateixa època que son Valmont i Les amistats Perilloses. Les critiques van parlar de mànera desigual de les deus, però a mi em van encantar, tant que em vaig llegir l'obra i les cartes si no recordo malament. Pel mig alguna història no massa clara i personal meva i com diu una samarreta que m'han regalat fa poc en el foncs sóc: "una mica angelet, una mica dimoni, però sobretot jo mateix".
L'altra part del nom vinculat al cinema és Casablanca, ara no us tinc que descobrir els encants d'aquesta peli, si no us agrada, tot això que us perdeu. L'encant de ser un americà en plena guerra, neutral, però prenent sempre partit, tenir un bar amb un toc de centre de llibertat disn la prohibició,i un bon fil musical, que mes és pot demanar (anava a escriure pedir).
Ja us he soltat una mica el rollo tipic dels discursos post premis, semblo l'Almodovar amb la retalia de Sants, aprofito ja de pas: "Gràcies Billy Wilder", ... i gràcies Jaume no pel premi que també fa ilusió (a banda de la mandra que tindré per repartir els premis que mira tu que donar-me feina), però si pel teu bloc que parles com el seu titol insinua directe i clar com tu penses.
Continuarem....

Resum de les jornades

No vull tampoc ara posar-me a parlar de totes les jornades, una per que ja començar a ser tema caducat, i un altra per que estic dropo, i si la curiositat us envaeix doncs sempre es pot donar un tomb pel fòrum de l'associació, o renyar-vos per no haver vingut a participar (això sols als que sou d'aquí aprop).
De les coses dolentes, com la manca de temps, de gent donant cops de ma, dels nervis i les pors, no parlaré...ups ja he parlat una mica.
De coses bones, destacar que vam poder fer per primer cop un torneig a Warhammer 40k, l'alt nivell que va aportar al concurs de miniatures Lukas Pina del Drink Team vingut des de València, com el guanyador del torneig de Warhammer.
El bon clima aconseguit durant tot el cap de setmana. No te preu el Sing Star i la meva veu de falset (que no del Priorat).
De moment no tinc fotos, però suposso que en breu les anireu veient.
Ja ho fare saber.... ja queda menys per les pròximes.

Pobrets els guiris (els de Madrid clar...)

Mira que ara ens volen tocar la economia, el turisme, els pobres estrangers que no saben que un bar en català és igual que un bar en castellà, i que una gelateria com es deu dir en italià.... i com es que si veus la parada de fruita et cal totes les vacances per saber que venen en aquesta botiga. Sort que d'humor i paciència n'estem plens.

Cartell de les V Jornades

Doncs el meu estimat lector nòmina de RSS, es va sentir al·ludit i em va fer arribar la imatge del cartell, així que ara podreu gaudir mes gràficament, però res comparable a lo que ho podreu fer si veniu a jugar una mica aquest cap de setmana a La LLanterna Teatre de Móra d'Ebre.
Si no sabeu que a que jugar, penseu que la vostra presència també ens ajudara i teniu el risc que alguna cosa us sigui prou atractiva per jugar-hi.

Dragons catalans i no estic parlant de frikis!

Estava llegint una estona lo carrer del riu, interessant bloc riberenc, tot s'ha de dir, quan he vist una entrada que fa referència a un esport que aquí a casa nostra és una mica desconegut, davant el monopoli del futbol, però que a bona part d'Europa es gairebé tant important, i per extensió a molts països amb influència britànica, el rugbi en la seva modalitat de "rugbi a XIII". Temps enrere em vaig fer un fart de mirar el torneig de les 5 Nacions, que ara son 6 i és un esport que tenia el seu cuquet.
Dins del rugby a XIII, s'està jugant una competició que és la Superleague, que vindria a ser (si no m'erro) com una "Champions" i dels sis equips un és català, es diuen els "Dragons Catalans", ja sabem que pel tema de San Jordi, el drac és una de les besties amb vinculació a Catalunya.Si us enrecordeu també hi havia un equip que es deia Dragons però era de futbol americà i que per desgracia no va aconseguir cuallar a casa nostra (i vaja pifia quan es van passar a dir FC Barcelona Dragons), segurament ens faltava un enemic del tipus "los castizos de Madrid", i ara aquest equip esta perdut per Alemania..ara es diuen Cologne Centurions (gràcies wiqui).
Be tornem als Dragons Catalans, doncs han començat aquesta lliga amb victòria i com a ferms candidats al títol i no em podeu negar que fa patxoca veure una graderia així en un camp d'esports:

I lo curiós és que l'equip no esta al principat si no que és de Perpinyà, però ja hauria de ser normal....ja que en el fons son catalans com nosaltres, com els del sud, del nord, de l'esquerra i de la dreta i encara que costi parlar català passat els Pirineus, per la meva petita experiència puc dir que es possible, o sigui que tenim un equip català (Els Segadors crec que és el seu himne) a la Superleague.
Missatge als cules de pro que em llegeixen: Ens hem equivocat d'equip i d'esport, al rugbi juguen les nacions (Escòcia, Gales, Anglaterra... ) i no els païssos.
I possats a imaginar ... un equip de catalans amb pinta d'almogavers serien dels pocs que farien tremolar als All Black:

Per tots aquelles que ho estaven esperant:

I no parlo del meu discret retorn al món blocaire, que això afecta als quatre que ho aneu mirant de tant en tant. Parlo d'un dels esdeveniments mes frikis que hi ha en totes les Terres de l'Ebre, i part de l'estranger per extensió. Els propers dissabte 20 i diumenge 21, per molt que el pamflet informàtiu digui una cosa diferenta, per alguna cosa som així de frikis (sóc un dels membres), a la LLanterna Teatre de Móra d'Ebre es podra gaudir de les V Jornades de Jocs de Rol i Estratègia de la Ribera d'Ebre. Trobareu de tot una mica, jocs de soldadets, que no Playmobils com es pensa una que jo se, jocs de taula inclòs "El capitan Alatriste", que a aquesta una també li agrada el joc com tal, partides al PRO de la PS2 i també podràs jugar a la Wii amb una pantala que no et cap al menjador de cartes, jocs de cartes, i si ets dels que no t'agrada res de tot això, però t'ho vols passar be fins i tot el dissabte farem un sopar de germanor. O sigui que no teniu cap excusa per no passar pel Teatre.
De moment no penjo el cartell per que resulta que els PDF no els deixa..snif. (Estimat dissenyador del cartell: Si això arriba al teu RSS, fes-me arribar una còpia en .jpg).Mentrestant us deixo una bucolica foto d'altres experciencies frikis.

Em confesso

Reconec que he tingut aquest bloc força abandonat i amb ell tot lo que comporta, pujar fotos, comentar als blocs amics, no ha sigut pas per unes relaxants vacances, ha sigut que no m'he possat en cap moment, per mandra de dir massa coses segurament. Tinc perdó?

Antes que el Diablo sepa que has muerto

Aquesta és el títol, però ja només començar l'allarguen per si era curt: Ojala estes en el cielo 15 minutos antes que el diablo sepa que has muerto. Un altra cosa no se, però el títol ja en si fa por.
Vaig entrar al cinema sense saber massa quina peli triar, i la Fortuna, o sigui la moneda va decidir aquesta en comptes de Hancock. Reconec que encara que el W.Smith m'encanta, supossava que si tenia que parlar amb el meu millor amic, amant del cinema de pro, quedaria millor dient que vaig triar aquesta. El cartell ja possava una cosa al favor dos grans actors, per una banda Philip Seymour Hoffaman, que ha sigut un gran actor de repartiment fins que ha fet el gran salt, i guanyant un oscar va demostrar que no cal ser un bombonet, que un gran actor és pura interpretació, pero clar.... en la primera escena es de sexe contundent amb la Marisa Tomei, que la pobra passa per la cinta com una nena mona, encasillada en papers de dona fàcil i que es despulla molt ràpid, la veu doblada tampoc li ajudava. L'altre actoras del cartell és Ethan Hawke, actor que vaig conèixer en una d'aquelles pelis que t'arriben mes que altres, tant com per comprar-me dos llibres sobre ella. El director és Sidney Lumet, que potser no us sona, però si que algunes de les seves obres (busqueu...no tot han de ser links).
Els ingredients eren força bons, i la historia es trepidant, però acabes una mica marejat de tant anar cap davant, cap enrere, canviant de personatge i si li afegim que és molt llarga (gairebé dos hores), t'entren ganes de que s'acabi d'uan vegada. La història que expliquen és bona, però tampoc una bomba: Un atracament al negoci familiar per part de dos germans que no s'asemblen en res.
Dos grans actors un contra l'altre, en papers opossats a lo normal en la seva carrera, però que son els que salven la peli, juntament amb el paper del pare.
Una mica sadica i rocambolesca. Si vols veure dos actors fent la seva feina d'acord, però poca cosa mes.
Si algu mes l'ha vista ....

Vacances, dia 1: 15 d'agost

La majoria de la gent està començat a penjar als seus blocs, les fotografies i vivències de les seves vacances, en el meu cas no han sigut massa dies, i tampoc és que tingui moltes coses a dir ni grans fotografies per ensenyar, però aniré explicant lo millor que pugui lo ocorregut aquestos tres dies.
No sóc amant de matinar, i com que qui condueix mana, vam marxar direcció a La Rioja, una mica mes tard de quan em vaig llevar, que per alguna cosa estava de vacances, no?. La destinació era Laguardia, no confondre amb el grup musical, ni el port de muntanya, i s'escriu tot junt, no m'he equivocat, i pertany a la Rioja alavesa, és lo que te ser terra de frontera, no saps mai on trepitges, si a un lloc o altre de la linea. Vam arribar a hora de dinar, el poble situat dalt d'un turó i enmurallat, és un poble coqueto amb carrers estrets però força fàcils de seguir. La gent estava fent el vermuth, però teneim gana i vam acabar troban lloc en un restraurant on un simpatic i amb un perfil molt caracteristic vasc cambrer ens va servir un menu del dia prou contundent. Desprès de dinar una volteta pel poble, a gaudir de les vistes, i paint el dinar. vam trovar un monument dedicat al viatger, tot gira al voltant de El Cami de Santiago per aquelles terres. El poble te un portic molt interessant, però estava tancat així que no el vam poder veure, elementar dear Watson.
Vam baixar a Logronyo ciutat, que la meva germana tenia que anar a la feina, i vaig caure al llit per practicar l'esport nacional espanyol, la siesta. Un cop despertat teniem la opció d'anar al cinema, per fer alguna cosa, la intenció era veure Batman, però vam fer tard i vam acabar veient una paranoia de pelicula, de titol impossible, amb unes crispetes que estaven caducades, com a mínim. A la sortida del cinema soparet a base de tapes (pernil, xoriço, formatge i unes copetes de vi).... per caure al llit ben sopats i sobats.
Comentari de l'autor:Anava a penjar les fotos, però alguna cosa pasa aqeusta nit, ja les penjaré.

Ara vinc

He estat uns dies fora, i us tindré que explicar varies cosetes de lo que he anat fent, però ara mateix no puc. Per cert Cè ...felicitats.

Las reglas del juego

Fa molts anys em dedicava a apuntar-me els llibres que em llegia i les pel·lícules que veia al cine o a la tele, i mirava de fer una mica de critic per al futur saber si tenia o no que mirar-les. Una de les meves intencions quan vaig començar amb el bloc, també era comentar tot lo referent a llibres i pel·lícules, però gairebé no ho havia fet, no se si serè prou constant, i malgrat volia començant parlant de Apocalypto, ja fa massa dies que la he vista i iniciarè el meu viatge amb una molt menys coneguda i bastant mes rara que ja és dir. Las Reglas del Juego, "The rules of Attraction"; d'entrada pot semblar la típica comedia universitaria americana, on es pot veure per que els americans estan en plenca decadència. Festes i festes pre festa, cervesa, noies fàcils, drogues, professors colocats i sortits, mares adictes al Prozac, en fi tota una fauna sense desperdici. No m'haguès aturat massa estona al canal de la tele (TNT), si no fos per que sortia James Van Der Beek, algú es preguntarà qui és aquest, doncs ni mes ni menys que el protagonista d'una super empalagosa sèrie de TV que es deia Dawson's Creek, i que confeso m'agradava.
Aquesta sèrie desprès s'ha fet famosa, per que la seva companya principal és l'actual parella i mare del fill de Tom Cruise, com ha canviat el cuento.
En fi, Dawson, perdò James fa el paper per trencar la seva imatge excesivament tova i esta penjat d'una noia que és la unica verge a vaires milles al voltant de la universitat, això tota una experta en altres formes de practicar sexe, i pel mig hi ha un noi de tendencia bisexual que esta penjadissim d'ell. Cartes, coca, vive la vida loca, suicidis, planos complicats, agossarats, alguns fins i tot encertats, i una curiosa narració en cinc minuts de les tipiques vacances que fan els americans "conèix Europa en cinc dies", val a dir que dins del viatge es veuen imatges i es nombra a BCN; Figueres i Cadaques... flipant. De fet el director Roger Avary no ha fet gaires coses com a tal, però es guionista colaborador de Reservoir Dogs , Pulp Ficition etc... un noi Tarantino, però que li falta una miqueta per arribar a triomfar.
Si no sabue que fer i voleu veure a Dawson fent de noiet dolentot doncs gasteu una hora i mitja de la vostra vida, potser si haguès fet alguna cosa aixì a la sèrie la cosa li haguès anat millor amb la Joey...a per si de cas; molava molt mes la parella Pacey i Jen.