Occident hem tingut la vergonya de deixar passar els fets que van ocurrir, a la plaça de Tiananmen a l'any 1989, no fa tant d'això però no hem volgut tornar a veure que els mateixos que ara parlen de Pau Olimpica, eren els que fa 20 anys va decidir elimiar a base de tancs les protestes estudiantils, com havia passat en totes les revolucions estudiantils. Univeristat i exercit sempre una contra l'altra i el poder de les armes fent callar a les plomes.
decidir expandir-se cap al Tibet, com que la Xina no és ja prou gran, l'interessava aquest petit país, (en comparació)i com que sempre ha estat un focus de conflicte per ser coixí entre els dos grans mosntres de l'Asia continental, Xina i India. Però a qui li interessa un país de monjos, ramaders, pagesos i poca cosa mes, però clar no es pot dir res contra la gran màquina de produir i el gran mercat de futur massa proper que representen tants i tants xinesos, total els tibetants ja es rencarnaran en alguna altra vida, i sino mala sort.
s'ha fet famòs, no als nivells dels mediatics candidats a ser medalla d'or, però el noi s'ha guanyat tot el meu respecte i els millors desitjos a la seva prova que diria que és el Decathlon, però confeso que no ho tinc massa clar. No se si aquestos gestos sols son gestos però al menys cadascú aporta el seu granet de sorra com pot, i a veure si a qui els pertoca s'adonen i mouen peça.
Ah i un altra cosa que he vist a lo carrer del riu, una cosa es que hi ha diferencies culturals, però hi ha coses que s'escapen una mica, per que una cosa es un souvenir, tota la tonteria que portens aquestos aconteiximents, però han fet un gra massa, clar que un pobre peixet deu ser poca cosa pel país del món amb mes condenes a mort, i val recordar que els USA, no estan tampoc massa endarrerits en aquest ranking.
Dedicat al Jordi (tu no, l'altre)
Estava buscant coses per la xarxa, mentrestant perdia el temps, i mirava alguna cosa de la guerra civil, a vilaweb, i he vist que hi ha un joc de la guerra civil que és diu Sombras de la Guerra, i m'he sentit encuriosit i no he pogut evitar entrar-hi. Aquí l'altre Jordi, potser si que li donarà un cop d'ull, que se que li va el tema, i podrà criticar les il·lustracions. Hi ha un apartat que és un concurs on enviar fotografies de la guerra o relacionades d'una manera o altra. I ves per on he trobat aquesta foto que no havies vist, o això espero. Li podeu donar un cop d'ull, malgrat que el concurs esta ja acabat, però crec que per aquí en tenim alguna de fotografia que podria participar i segurament es mereixeria un bon premi. Les restes, els records de les foses, que apareixen quan volen construir un parc eòlic.
tampoc rasquem bola.
Aquest noi portuguès, ash no... brasiler, ash no .... si que és portuguès, ja ..prou!. Era un dels tres mini jugadors del Barça, juntament amb Xavi (jo no, l'altre), i Iniesta, això si en versió cabrejada i amb una facilitat per fer les faltes justes en el moment adequat, i les que l'arbitr es tallava de xiular. No se si es va adaptar a ser un crack, sense el protagonisme desitjat , però alguna cosa va faltar sempre per que acabes de connectar amb el public. També tenia ganes de provar coses noves, o passar-se el dia sota la pluja de Londres.
del fitxatge de Zambrotta i el descens de categoria de la Juventus a la sèrie B italiana. No era ja el jugador que demostrava la contundència i velocitat de la seva etapa al Parma o a la Juve, però és un bon tio, ha marxat per la porta de darrere, i segurament, jo el primer ens hem assabentat per que no ha pogut fitxar pel PSG, degut a un problema cardíac. No és pot tenir un cor gran, i Lilian ho havia demostrat algun cop amb el seu posicionament polític i social, segurament o al menys m'agradaria saber d'ell mes endavant, crec que potser amb la importància que té el seu nom a França pugui fer alguna cosa.
Zambrotta: Com que no volia jugar a la sèrie B, va venir a passar alguns dies per Barcelona, on tampoc ha arribat al nivell de joc de l'anterior mundial, ja ha tornat a Italia que és lo que volia.
Tot plegat ara que al Barça no queden holandesos (els tenen tots al Madrid). Per cert us recordo que la marca esportiva Kelme el va treure el patrocini i que vam fer-li boicot, no aneu ara a comprar coses d'aquesta marca, que les coses quan es fan es fan.Em confesso: Estic una mica dropo.
Si que fa dies que no actualitzo, fins i tot alguna de les meves lectores habituals s'ha començat a preocupar per mi, ho sento, de pas aprofito per donar la benvinguda de cop a un altre que s'havia perdut (com pots veure, encara no he fet res). Per una banda volia canviar la imatge, però desprès també he estat una mica liat amb reunions d'una banda a l'altra i per rematar: un casament.
Miraré de tornar a ser una mica mes constant, això vol dir que si se'm creuen els cables començaré a penjar coses ara com un boig. (si tinc temps, clar).
Però no és l'únic municipi que te cartell de Festa Major, aquí al poble també en tenim, desprès d'una eterna etapa de tapes de programa (que no de patates braves), on tot eren olis, fotografies, i altres recursos repetitius, l'any passat ja es va buscar donar un aire trencador, amb un "no se que collons és això", provocant al personal, com fan els artistes. Com diu l'autor això és lo important i per mostra un botó aquest any li han fet repetir, no és una apologia del disseny com el del Peret, però te un caràcter re vindicatiu de la Festa i del món del còmic que ja voldrien.
però tampoc vull posar-la vermella, malgrat s'està fent famosa als medis de comunicació. Els que normalment llegiu aquest bloc ja la conèixeu i no cal que us digui res d'ella, dels que no la coneixeu, ja sabeu podeu venir a veure-la el dia del Prego a la plaça de Baix (Móra té aquestes coses 2 plaçes: una dalt i l'altra baix).No puc donar mes pistes, però pels de fora de poble és diu Magda, i pels de casa Toñi. Ah! i ja vaig parlar un cop d'ella, quan va presentar el seu llibre, aixì que ...
El mes passat la cadena de televisió va decidir en un acte de valentia institucional, signar el manifest en favor d'un llengua en perill d'extinció com és el castellà, creat pel gran filosof Fernando Savater, i secundat per altres per la diputada a Madrid Rosa Diez, aquella que va marxar d'un partit, per que la van fer fora, i se'n va fer un a la seva mida.(que guapos a la foto oi?)
És certa part és força curiós que una cadena on la major part de la seva franja horaria s'han 
dedicat a ampliar el coneixement de vocables de caràcter ofensiu o dialectes del castellà en forma de xuleria i barriobajera, ara de cop s'hagin fet tant cultes i programin nous episodis d'aquells sempre enrecordats hits de la cadena, com poden ser les Mama Chicho, Mª Teresa Campos i successors, Ana Rosa, Aqui hay tomate, Gran Hermano i una llarga llista. Cal recordar que alguns d'aquestos programes han sigut líders brutals d'audiència i que poc els hi ha faltat de ser candidats al Nobel de la Pau.
Be de tot això del manifest, segur que ja heu llegit i heu comentat a mil llocs, si voleu podeu anar fent mes gran el vostre enuig envers la cadena.
Avui s'ha fet public que un jutge, ha suspès l'emissió de programes d'aquesta cadena al portal Youtube, per allò de la propietat intel·lectual. D'aquesta noticia trec algunes conclusions:
Els jutges a l'estiu no tenen feina, degut a que els famosos no es querellen entre ells, desprès de discutir als programes de Telecinco.
Els jutges no tenen criteri: on esta la part intel·lectual en un programa de Telecinco?.
Amb Franco, Telecinco viuria millor, amb sols una llengua, i sense coses tant diaboliques com Internet.
Per cert...ells s'ho perden cada cop les cadenes de televisió fan mes negoci a la xarxa i Youtube lo que fa és ajudar indirectament a fer-ne difusió. I mira com son algunes que fins i tot fan una serie exclusiva a Internet, mentrestant no comença la nova temporada.
PD: Volia possar alguna imatge de la cadena, però m'han acollonit. I també se que el jutge és de lo mercantil ....Si no passa res continuarem informant de la programació.
Ai Carmela, ai Carmela!!!
Aquest proper cap de setmana a La Llanterna Teatre de Móra d'Ebre, organitzat per Terre de Fraternité tindrà lloc el II Congrès Internacional d'Història sobre la Batalla de l'Ebre. Aquest any, es celebra el 70 aniversari del pas de l'Ebre, (el dia 25 de juliol) per l'exercit republicà sota el comandament del General Vicente Rojo (curiós nom) , en lo que va representar el darrer intent seriós d'aturar l'exercit franquista.
Per lo que he anat llegint hi ha inscrits mes de 350 participants, alguns d'ells de conegut prestigi com son: Paul Preston i Serge Wolikow.
L'any passat va ser una mica una sorpresa per tots plegats, tant de participació, com els moments de creuar el riu, els sopars, els veterans de la guerra.
Us deixo el programa d'activitats, i us convido a tots aquell que pugueu, que aneu a recordar la història d'aquells Brigadistes Internacionals, d'aquella Quinta del Biberó.
Fugint de mases i recuperant el temps
Quan és pot dir que encara no eren ningú, els Sopa de cabra, van venir a tocar al poble, en la ja desapareguda, com gairebé totes, discoteca La Factoria, (una disco que al principi tenies que tenir el passe VIP, per poder accedir-hi i que el meu esperit no em permetia tenir-lo, o potser és que tenia por que no me'l donegessin), no sabia qui eren i vaig passar d'anar-hi. Poc desprès va caure a les meves mans, i gràcies al Ramonet, una cinta d'un grup que també cantava en català, cosa molt rara per aquella època ( i per aquesta), de fet en català crec que a banda dels cantautors històrics nomès em sonava una cançó del Loquillo, una de la Eva Cobo com a BSO d'una peli (si erem de moderns els catalans), i els Duble Buble . Sonaven divertits, picants, punyents, era la maqueta de Els Pets, una peça de col·leccionista a aquestes alçades de la història.
Amb el temps i el suport de la Generalitat la cosa va créixer i es va afegir un grup de tendència mes heavy com podria ser els Sangtraït i una cosa mes pop com els Sau, per cert fa uns dies el Pep Sala va tocar a Móra i no em va decebre, tot el contrari em va agradar força, si que vaig arribar tard i només vaig estar als grans hits, però era un concert amb fins benèfics i la cosa va anar com va anar.
Recordo que tota la gent havíem descobert de cop els grups en català, malgrat que molts eren de qualitat, al menys discutible però per alguna cosa vam començar a arrossegar-nos d'una banda a altra de la geografia catalana seguint a uns i altres, cridant, bevent, creant himnes generacionals (teníem que menjar-nos el món i de pas canviar-lo una mica)saltant una festa continua, que segurament a nivell del país va tenir el seu zenit amb el concert al Palau San Jordi,
però que personalment va ser amb les Festes de la Candelera de Valls del 91, ja que van ser dos concerts en dilluns, però que estava el pavelló a rebentar de gent. D'aquells concerts sobretot em va fer gràcia un grupet gairebé novell que venien de El Vendrell, que havien tret un disc i que una antiga professora de l'institut els havia portat a judici per una cançó, el jutge va fer retirar del mercat el disc (un altra peça de mini col·lecció) i els hi va prohibir tornar-la a cantar, que no tocar, així que la van interpretar i el public la vam cantar.
Be la història de tots aquest grups, mes o menys la heu anat seguint, s'han fet documentals al 33, concerts d'aniversari, DVD, etc , però hi ha algun que altre grup d'aquell moment que malgrat semblar una segona fornada, que aportaven mes qualitat i diversitat no van saber arribar al gran públic, potser també per que no eren pel gran públic. Corria l'any del Cobi (continuavem sent moderns), i malgrat continuar seguint els grupets catalans, em vaig deixar seduir per un altre estil de música, un altra estètica (que no vaig acabar d'adaptar),escoltava grups de l'estil The Mission, Jesus and Mary Chain, 
The Cure el negre augmentava en el meu fons d'armari, però no mes enllà dels texans i les samarretes, reconec que m'hagués agradat donar el pas i trencar els motlles, però un té moments que s'acovardeix. En tot aquell canvi va ser quan vaig descobrir un grup català diferent, contuntent, trencador i que fins i tot sonava fora de Catalunya, ja que aquell mes de juny havien actuat
a Moscow (així els vaig descobrir), eren els Kitsch,un grup de Banyoles, per desgracia els vaig perdre la pista, i no vaig poder ni veure'ls en directe, però van deixar un llegat de cançons, videos, i que per gracies a Google i Youtube podem recuperar.
Així per començar hi ha el video d'Oració que segurament és lo que millor engloba la seva manera de ser, encara que a data d'avui la seva lletra no és massa políticament correcta:
Deixeu que els nens vinguin a mi,
deixeu-me sentir la seva pell a prop,
l'escalfor de cossos menuts i fràgils.
Deixeu-me divertir amb els tendres infants,
destrossar la seva innocència d'àngels,
tacar de sang les meves mans infames.
El seu infern serà el meu rosari,
jo necessito d'ells, jo necessito estar-hi.
Deixeu-me tastar el seu encant,
deixeu-me destrossar els tendres infants,
tacar de sang les meves mans infames.
Deixeu que els nens vinguin a mi.
No sóc cap critic musical ni res, sols he volgut deixar una petita ressenya sobre una època, i un grup, si vols saber una miqueta mes et deixo alguns bloc que en parlen:
Kitsch (pàgina oficial)
Historia d'una obsesio (molt personal i si busques també parla de La Dama se Esconde, un altre grup també poc conegut que algun dia hauré de parlar d'ells)
Malgrat sembla que havien desaparegut, Kitsch continua viu, fan concerts, fan anys, treuen discos amb portades que donen sentit al seu nom, i algun dia se'ls reconeixerà la seva feina per un rock en català en qualitat, potser els seus inicis van ser millor que la seva continuació, però això ja sol pasar.
Per desgracia crec que fan falta molts aires nous en el panorama actual, i si aquell moment vam sobreviure a lo que serien comarques, ara sobrevivim gràcies a les Illes o al País València.
I clar...tenia que possar un clip Oració, malgrat la possible polemica...crec que visualment i musicalment és el millor clip que tenen:
El castell de Móra versió pessebre
Aquesta situació de convivència de les tres cultures, m'ha fet en recordar d'una peli que prometia molt, i al final per desgracia va quedar en una cosa mediocre: Kingdom of Heaven de Ridley Scott, sobre la ciutat de Jerusalem Urshalim-: أورشليم , que per si algú no sap vol dir Ciutat de Pau, Ciutat Santa o coses similars, ja que es important per la seva simbologia per totes tres religions. Per desgracia lo que durant anys era una ciutat de convivència de religions, de gent, de cultures ara, be segurament des de fa molts anys, que algú va voler recuperar per us propi el culte de la ciutat ha esdevingut un focus d'atracció de problemes, de guerres, d'injustícies, venjances, revenges, i disputes per un pam de terreny. Una ciutat partida per dos estats, dos maneres de pensar que estan en guerra orient contra occident, o això és els que alguns volen que la gent cregui. Sols son excuses pel poder, per la terra, per la simbologia. Però l'únic que pateix les conseqüències és la gent del poble, que a la fi tant li fa qui mani, ells seguiran ressan als deus del seus pares, i treballant la terra com feien abans.
Hem canviat de Deus de Religions ara el gran Deu és el Dolar, el Petroli, el Capitalisme exagerat; però malgrat tot encara queda gent, com la Rachel Corrie, que va perdre la seva vida 
amb un megafon a la seva ma com única arma, i lluitant contra una màquina que volia derruir unes cases per poder donar pas a una nova colonització. Amb lo fàcil que seria que tots tornessim a viure pacificament, com en aquella época en que conviviin les tres cultures en la Móra Morisca.
