El tabac mata

.... i com diria el meu amic Pine "los tiburones también", i avui he descobert que ser gay també mata o al menys això diu el capella de la borsa de Londres el senyor Peter Mullen, i que per tal cosa els homosexuals haurien de dur tatuats diferents missatges com qualsevol paquet de tabac a l'us. La noticia sembla gairebé una broma de mal gust, però malgrat no he pogut trobar el bloc del reverend per poder corraborar-la, sembla que és ben certa.
Serà que aquest home volia aprofitar per fer-se famòs abans de que el fassin al carrer per falta de pressupost?

Pròximament als nostres cinemes: "El dia de la Raza"

Cada nació te dret a celebrar la seva festivitat i el fet de sentir-se orgullosa, encara que tots tenim coses de que avergonyir-nos com nació. Quan fa uns anys es va parlar tant de "descobriment d'Amèrica" t'adones que pels motius que sigui encara no s'assimilat per molta part que allò va ser una topada brutal per tot un continent, però ara ja és tard per jutjar lo que va passar en aquells moments.
El proper dia 12 d'octubre és festa, clar és diumenge, però també es la Verge del Pilar i la Fiesta Nacional, (que no una cursa de braus). Per celebrar aquesta festivitat, m'ha arribat avui un correu informant-me, a Tarragona s'ha convocat una manifestació a càrrec de Alianza Nacional, una formació de vocació clarament democràtica, multicultural i gairebé una ONG, tres dels seus mes importannts dirigents fa anys que estan empressonats i un dels seus membres també és famòs per haver sigut l'assasi de Guillem Agulló.
Dubto molt que cap de vosaltres, lectors estimats tingueu cap cosa a fer el proper diumenge, i si voleu anar a la Plaça Imperial Tarraco, doncs veureu un petit recordatori d'altres époques, i sentireu discursos segurament mes contundents que la d'aquesta simpatica senyora, que he trobat en aquest bloc.
Malauradament crec que diumenge tindré massa poques ganes d'anar-hi.

Miguel Gil al Palau Robert

Als inicis dels any 90 vivíem emborratxats per tot allò que tenia a veure amb la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, quan de sobte els telediaris van començar a disparar-nos imatges de lo que estava succeint a Iugoslàvia, primer van ser els moviments independentistes de Eslovènia i Croàcia, que des de Catalunya veiem amb la complicitat i la enveja típica. La seva independència va ser relativament tranquil·la, malgrat alguns moments de tensió, i alguns morts. La cosa es va anar complicant i en el moment de parlar de Bosnia-Herzegovina, una regió multicultural, amb tots els problemes que això comporta, diferents religions, diferents amistats internacionals, etc. Sèrbia i en extensió Iugoslàvia no estava a veure com un altra peça del pastis desapareixia. La guerra va esclatar amb tota la seva magnitud, tothom volia posar cullerada i Europa no sabia com poder solucionar el conflicte. Veient algunes d'aquelles imatges em va passar pel cap fer alguna cosa, la sang calenta de la joventut em deia que devia d'anar, que era una part de la història que havia de viure, però la covardia, el pragmatisme em va fer quedar a casa i veure com arribaven les imatges des de ciutats com Sarajevo, Mostar i d'altres. Molts anys desprès vaig saber que algunes d'aquestes imatges eren capturades per un noi de Barcelona que un bon dia havia deixat una carrera com advocat, havia agafat la moto i rumb a Bòsnia a treballar com periodista, sense experiència, però amb el cor i les ganes. Amb poc temps es va guanyar el prestigi entre companys en una professió que tots saben dels seus perills i que és molt difícil arribar a poder jubilar-se. De Bòsnia, Miguel va anar donant voltes de guerra en guerra, va ser un dels dos primers periodistes en arribar a una assetjada Grozny, desprès d'un viatge a peu a traves de les muntanyes nevades i de la tragedia del Caucas a la d'Africa, una guerra bruta, com totes però amb la dosis de salvatgisme que fa que els soldats siguin nens, i que les armes es compren amb la sang dels treballadors de les mines de diamants. En un racó de Serra Lleona una emboscada va cabar amb la seva vida. Vaig descobrir la seva figura, la seva feina, l'esperit dels corresponsals de guerra, tant ell com d'altres companys seus també morts en guerres que veiem per la CNN, com Xose Couso, en un llibre coordinat per Gervasio Sánchez que és diu "Los ojos de la Guerra", personalment em va fer descobrir el per que s'ha d'informar de les guerres, i em va acostar amb uns ulls diferents al darrere d'una càmera.
El Palau Robert de Barcelona acull fins el 30 de novembre una mostra sobre Miguel Gil, si pots...per que no t'acostes a veure darrere la càmara?.

Casta de Lleó

A la lliga espanyola de Primera Divisió (ara se'n diu Liga BBVA), hi ha un equip que te una característica que el fa diferent de la resta dels equips, la seva ferma aposta per la cantera i en segona opció en jugadors de la seva zona. Fugint de la bogeria desenfrenada que fa que la resta de clubs comprin jugadors estrangers i obliguin als nois de la casa a tenir que fer les maletes i buscar-se la vida. L'Athletic de Bilbao ha patit darrerament per mantenir la categoria, molt mes de lo que els seus seguidors (i jo mateix) voldrien. De fet és juntament amb el Barça i el Real Madrid l'únic equip que s'ha mantingut des de l'inici en la màxima categoria, i també ha sigut molt destacable la seva trajectòria a la Copa. Això un any van decidir crear la samarreta mes horrible que podien dissenyar, que podeu veure aquí al costat....sense comentaris, entre taques de ketchup i anunci d' Special K.
Però no m'he posat a parlar de l'Athletic per tractar el tema de la samarreta, si no per que avui un jugador professional ha fet un gest que és al menys estrany; Joseba Etxebarria, és qui mes ha corregut per la banda dreta d'aquest club durant els darrers quinze anys, gairebé tota la seva carrera profesional, exceptuant els seus inicis a la Reale, i malgrat haver tingut diverses ofertes dels "grans" s'ha mantingut fidel a uns colors, a un club, a un projecte a una mentalitat diferent de l'esport, segurament una visió mes amateur que no pas professional. Doncs Joseba ha decidit que vol jugar 500 partits amb el seu club, fita que aconseguira la propera temporada (2009/10) i quan aquesta s'acabi penjar les botes, en comptes de reclamar una revisió de contracte aquest any i com agraïment a l'afició, jugarà sense cap cost pel club, un crack si senyors. Imagineu a Raul o a Xavi fent això?....
Aupa Joseba, Aupa Athletic!!!

Des de Malaga

Doncs mira avui una entrada així sense pensar massa, un vídeo de Ciudad Jardin, per que pugueu ballar i beure a gustet, i si teniu temps mireu els dibuixos que hi ha algun de curradet.

Flags of Our Fathers

El senyor Eastwood és com els vins, de jove es va dedicar a fer pelis de molta força i poc cervell, però amb una gran èxit a les pantalles, ja fossin tota la saga de Harry, o fent de cowboy versió italiana "made in Almeria". De tota la seva expèriencia al final va sortir un dels clàssics moderns de westerns, Unforgiven (Sense Perdó) fins que a l'any 1995 es va atrevir a dirigir tot un culebron com The brigde of Madison County (Els Ponts de Madison) i va demostrar que un dels durs de la Industria, tenia cor i sabia fer cinema amb molta qualitat. L'Academia li va obrir les portes i es va encumbrar a director i actor de prestigi, cinta que estrenava era ferma candidata als oscars com millor film i director.
L'any 2006 va arribar les noticies que estava rodant dues pelicules sobre el mateix tema, la batalla d'Iwo Jima, però des de dos punts de vista, l'americà i el japonès. La primera en estrenar-se va ser la del bandol americà i alguns critics la van catalogar com una pelicula escexivament patriotica i una americanada, indignats de com un director com ell havia caigut tant baix, les paraules es van callar quan va estrenar la versió japonesa. Em va quedar en el record el comentari de l'enviat de Catalunya Ràdio a Japó, on va anar a l'estrena, explicant la sensibilitat del public i com quan va acabar la projecció els aplaudiments van inundar la sala, mesclats amb moltes emocions. Tenia que veure aquestes pelicules, però coses de calendari no vaig poder anar al cinema a veure la primera, i com sóc com sóc les volia veure amb l'ordre, i fins ahir no vaig poder.
Com a cine belic em recorda a Saving private Ryan te moments molt durs, sang i fetge i les brutalitats de la guerra que com diu un dels personatges, sols se sap com és una guerra quan has estat en ella. Però malgrat la història sembla que hagi de ser la narració de la batalla, tot es deriva a la famosa foto que va fer el reporter de guerra Joe Rosenthal i la necessitat que tenia el govern americà de diners per poder continuar una guerra sagnant entre la població i la ecònomia. Estats Units és un país que continuament ha tingut la necessitat de demostar el seu potencial militar, entrant en totes les guerres possibles, però quan començen a arribar els avions amb els nois de l'Amèrica profunda, la sensibilitat del poble canvia.
La pelicula ens explica que la fotografia, no deixava de ser tot plegat una mentida, ja que fins cert punt era una mica una foto preparada, i que abans havia onejat un altra (podeu mirar una molt bona explicació amb imatges aquí), però això no importava, tampoc que la gent encara estigues morint a la illa, ja que tot just acavava d'iniciarse la batalla que va durar gairebé 30 dies mes i que no va acabar-se fins que el darrer japones va ser mort, d'un total de 20 mil japonesos van morir mes de 18 mil, contra un exèrcit de mes de 100 mil americans, ajudats d'aviació i l'artilleria naval. La unica cosa vàlida era la necessitat de crear herois, de recaptar diners i tocar la sensibilitat americana. Per això potser alguns es pensen que pot ser una pelicula patriotica, i no, lo que fa és criticar l'us que fa el govern, de les victimes, de les seves families i en general de tota la societat amb l'unic fi de fer funcionar l'aparell militar. Tot val per l'oncle Sam, però vigila per que quan al final ja no intereses acabes mort de fred sense sostre i borratxo.
Com a segon missatge a banda de la critica, i potser per la part que m'afecta, hi ha la relació dels fills que no saben el que els seus pares van fer quan eren joves, l'acostament pare i fill, les ganes d'explicar-se coses, que quan menys temps queda mes ganes tens de saber i mes ens adonem dels temps perduts. Els fills ens consta veure que cada pare (i mare) en el fons son els nostres grans herois.
Però abans de possar-me massa tou voldria explicar un parel de coses mes, potser no es la bandera original, però es segurament una de les fotos mes típiques de guerra. De petit era la portada d'una de les coleccions de cromos que mes em va agradar, amb un titol com Grandes Eventos del S.XX o alguna cosa semblant,i estava enlluernat amb el vestit dels marines, i els avions P-51....(com aquell que vola pel damunt del camp de presoners a The Imperi of the Sun, davant dels ulls d'un nen emocionat), al fer-me una mica mes gran vaig descobrir també la elegancia dels uniformes i avions japonesos.
Mes tard, amb un dels meus viatges vaig veura el Memorial del cos de Marines a Arlington, que és una rèplica de la fotografia, entre rams de flors havia un full d'aquells que hi ha als hotels mig abandonat que la meva curiositat em va dur a mig llegir i entendre lo que vaig poder, era una carta d'un fill que havia estat esperant a un pare que sabria que no tornaria, qui sap si també el seu pare és un de tants herois sense nom que es juguen la vida pel caprici d'un govern i van a una guerra enganyats orgullosos amb les banderes al vent.

Ups... Perdó Jaume

Si ja ho se que no tinc perdó per ser un mes dels irresponsables blocaires que inunden aquesta part de la blocesfera. Per aquells que no ho hagin llegit en els comentaris anteriors vaig ser guardonat pel premi Proximidade, atorgat pel Jaume Pros autor del bloc Sense Embuts i fins avui no he anat a buscar-lo. Que algú em dongui un premia a la manca de puntualitat que crec que començo a ser candidat.
Per si sou mandrosos, que se que molt ho sou us dire que me l'han donat per (còpio i pego):
"Visitar el bloc del Xavi sempre és com agafar una glopada d’aire fresc (tot i la dificultat per a escriure el nom del bloc). Parla de tot una mica, d’una manera planera i modesta, allunyat de l’egocentrisme genètic que forma part de tots nosaltres, els blocaires. És un plaer, amb un clic, poder viatjar en segons a un dels llocs més macos del món: les Terres de l’Ebre."
Algun dia hauré d'apendre a penjar els premis al costa que m'estic començant a rebre'n i el meu ego acabarça pujant. Per aquell qui no sapigui l'orgien del nom, doncs si que és complicat d'escriure i dona a mals entessos, però aclarire que és un petit homenatge a dos pelis, per una banda com podeu imaginar, si és que no ho sabieu el meu nom és Xavi, fins aqui diria que és fàcil; la vz la vaig robar d'un parell de pelicules de la mateixa època que son Valmont i Les amistats Perilloses. Les critiques van parlar de mànera desigual de les deus, però a mi em van encantar, tant que em vaig llegir l'obra i les cartes si no recordo malament. Pel mig alguna història no massa clara i personal meva i com diu una samarreta que m'han regalat fa poc en el foncs sóc: "una mica angelet, una mica dimoni, però sobretot jo mateix".
L'altra part del nom vinculat al cinema és Casablanca, ara no us tinc que descobrir els encants d'aquesta peli, si no us agrada, tot això que us perdeu. L'encant de ser un americà en plena guerra, neutral, però prenent sempre partit, tenir un bar amb un toc de centre de llibertat disn la prohibició,i un bon fil musical, que mes és pot demanar (anava a escriure pedir).
Ja us he soltat una mica el rollo tipic dels discursos post premis, semblo l'Almodovar amb la retalia de Sants, aprofito ja de pas: "Gràcies Billy Wilder", ... i gràcies Jaume no pel premi que també fa ilusió (a banda de la mandra que tindré per repartir els premis que mira tu que donar-me feina), però si pel teu bloc que parles com el seu titol insinua directe i clar com tu penses.
Continuarem....

Resum de les jornades

No vull tampoc ara posar-me a parlar de totes les jornades, una per que ja començar a ser tema caducat, i un altra per que estic dropo, i si la curiositat us envaeix doncs sempre es pot donar un tomb pel fòrum de l'associació, o renyar-vos per no haver vingut a participar (això sols als que sou d'aquí aprop).
De les coses dolentes, com la manca de temps, de gent donant cops de ma, dels nervis i les pors, no parlaré...ups ja he parlat una mica.
De coses bones, destacar que vam poder fer per primer cop un torneig a Warhammer 40k, l'alt nivell que va aportar al concurs de miniatures Lukas Pina del Drink Team vingut des de València, com el guanyador del torneig de Warhammer.
El bon clima aconseguit durant tot el cap de setmana. No te preu el Sing Star i la meva veu de falset (que no del Priorat).
De moment no tinc fotos, però suposso que en breu les anireu veient.
Ja ho fare saber.... ja queda menys per les pròximes.

Pobrets els guiris (els de Madrid clar...)

Mira que ara ens volen tocar la economia, el turisme, els pobres estrangers que no saben que un bar en català és igual que un bar en castellà, i que una gelateria com es deu dir en italià.... i com es que si veus la parada de fruita et cal totes les vacances per saber que venen en aquesta botiga. Sort que d'humor i paciència n'estem plens.

Cartell de les V Jornades

Doncs el meu estimat lector nòmina de RSS, es va sentir al·ludit i em va fer arribar la imatge del cartell, així que ara podreu gaudir mes gràficament, però res comparable a lo que ho podreu fer si veniu a jugar una mica aquest cap de setmana a La LLanterna Teatre de Móra d'Ebre.
Si no sabeu que a que jugar, penseu que la vostra presència també ens ajudara i teniu el risc que alguna cosa us sigui prou atractiva per jugar-hi.

Dragons catalans i no estic parlant de frikis!

Estava llegint una estona lo carrer del riu, interessant bloc riberenc, tot s'ha de dir, quan he vist una entrada que fa referència a un esport que aquí a casa nostra és una mica desconegut, davant el monopoli del futbol, però que a bona part d'Europa es gairebé tant important, i per extensió a molts països amb influència britànica, el rugbi en la seva modalitat de "rugbi a XIII". Temps enrere em vaig fer un fart de mirar el torneig de les 5 Nacions, que ara son 6 i és un esport que tenia el seu cuquet.
Dins del rugby a XIII, s'està jugant una competició que és la Superleague, que vindria a ser (si no m'erro) com una "Champions" i dels sis equips un és català, es diuen els "Dragons Catalans", ja sabem que pel tema de San Jordi, el drac és una de les besties amb vinculació a Catalunya.Si us enrecordeu també hi havia un equip que es deia Dragons però era de futbol americà i que per desgracia no va aconseguir cuallar a casa nostra (i vaja pifia quan es van passar a dir FC Barcelona Dragons), segurament ens faltava un enemic del tipus "los castizos de Madrid", i ara aquest equip esta perdut per Alemania..ara es diuen Cologne Centurions (gràcies wiqui).
Be tornem als Dragons Catalans, doncs han començat aquesta lliga amb victòria i com a ferms candidats al títol i no em podeu negar que fa patxoca veure una graderia així en un camp d'esports:

I lo curiós és que l'equip no esta al principat si no que és de Perpinyà, però ja hauria de ser normal....ja que en el fons son catalans com nosaltres, com els del sud, del nord, de l'esquerra i de la dreta i encara que costi parlar català passat els Pirineus, per la meva petita experiència puc dir que es possible, o sigui que tenim un equip català (Els Segadors crec que és el seu himne) a la Superleague.
Missatge als cules de pro que em llegeixen: Ens hem equivocat d'equip i d'esport, al rugbi juguen les nacions (Escòcia, Gales, Anglaterra... ) i no els païssos.
I possats a imaginar ... un equip de catalans amb pinta d'almogavers serien dels pocs que farien tremolar als All Black:

Per tots aquelles que ho estaven esperant:

I no parlo del meu discret retorn al món blocaire, que això afecta als quatre que ho aneu mirant de tant en tant. Parlo d'un dels esdeveniments mes frikis que hi ha en totes les Terres de l'Ebre, i part de l'estranger per extensió. Els propers dissabte 20 i diumenge 21, per molt que el pamflet informàtiu digui una cosa diferenta, per alguna cosa som així de frikis (sóc un dels membres), a la LLanterna Teatre de Móra d'Ebre es podra gaudir de les V Jornades de Jocs de Rol i Estratègia de la Ribera d'Ebre. Trobareu de tot una mica, jocs de soldadets, que no Playmobils com es pensa una que jo se, jocs de taula inclòs "El capitan Alatriste", que a aquesta una també li agrada el joc com tal, partides al PRO de la PS2 i també podràs jugar a la Wii amb una pantala que no et cap al menjador de cartes, jocs de cartes, i si ets dels que no t'agrada res de tot això, però t'ho vols passar be fins i tot el dissabte farem un sopar de germanor. O sigui que no teniu cap excusa per no passar pel Teatre.
De moment no penjo el cartell per que resulta que els PDF no els deixa..snif. (Estimat dissenyador del cartell: Si això arriba al teu RSS, fes-me arribar una còpia en .jpg).Mentrestant us deixo una bucolica foto d'altres experciencies frikis.

Em confesso

Reconec que he tingut aquest bloc força abandonat i amb ell tot lo que comporta, pujar fotos, comentar als blocs amics, no ha sigut pas per unes relaxants vacances, ha sigut que no m'he possat en cap moment, per mandra de dir massa coses segurament. Tinc perdó?

Antes que el Diablo sepa que has muerto

Aquesta és el títol, però ja només començar l'allarguen per si era curt: Ojala estes en el cielo 15 minutos antes que el diablo sepa que has muerto. Un altra cosa no se, però el títol ja en si fa por.
Vaig entrar al cinema sense saber massa quina peli triar, i la Fortuna, o sigui la moneda va decidir aquesta en comptes de Hancock. Reconec que encara que el W.Smith m'encanta, supossava que si tenia que parlar amb el meu millor amic, amant del cinema de pro, quedaria millor dient que vaig triar aquesta. El cartell ja possava una cosa al favor dos grans actors, per una banda Philip Seymour Hoffaman, que ha sigut un gran actor de repartiment fins que ha fet el gran salt, i guanyant un oscar va demostrar que no cal ser un bombonet, que un gran actor és pura interpretació, pero clar.... en la primera escena es de sexe contundent amb la Marisa Tomei, que la pobra passa per la cinta com una nena mona, encasillada en papers de dona fàcil i que es despulla molt ràpid, la veu doblada tampoc li ajudava. L'altre actoras del cartell és Ethan Hawke, actor que vaig conèixer en una d'aquelles pelis que t'arriben mes que altres, tant com per comprar-me dos llibres sobre ella. El director és Sidney Lumet, que potser no us sona, però si que algunes de les seves obres (busqueu...no tot han de ser links).
Els ingredients eren força bons, i la historia es trepidant, però acabes una mica marejat de tant anar cap davant, cap enrere, canviant de personatge i si li afegim que és molt llarga (gairebé dos hores), t'entren ganes de que s'acabi d'uan vegada. La història que expliquen és bona, però tampoc una bomba: Un atracament al negoci familiar per part de dos germans que no s'asemblen en res.
Dos grans actors un contra l'altre, en papers opossats a lo normal en la seva carrera, però que son els que salven la peli, juntament amb el paper del pare.
Una mica sadica i rocambolesca. Si vols veure dos actors fent la seva feina d'acord, però poca cosa mes.
Si algu mes l'ha vista ....

Vacances, dia 1: 15 d'agost

La majoria de la gent està començat a penjar als seus blocs, les fotografies i vivències de les seves vacances, en el meu cas no han sigut massa dies, i tampoc és que tingui moltes coses a dir ni grans fotografies per ensenyar, però aniré explicant lo millor que pugui lo ocorregut aquestos tres dies.
No sóc amant de matinar, i com que qui condueix mana, vam marxar direcció a La Rioja, una mica mes tard de quan em vaig llevar, que per alguna cosa estava de vacances, no?. La destinació era Laguardia, no confondre amb el grup musical, ni el port de muntanya, i s'escriu tot junt, no m'he equivocat, i pertany a la Rioja alavesa, és lo que te ser terra de frontera, no saps mai on trepitges, si a un lloc o altre de la linea. Vam arribar a hora de dinar, el poble situat dalt d'un turó i enmurallat, és un poble coqueto amb carrers estrets però força fàcils de seguir. La gent estava fent el vermuth, però teneim gana i vam acabar troban lloc en un restraurant on un simpatic i amb un perfil molt caracteristic vasc cambrer ens va servir un menu del dia prou contundent. Desprès de dinar una volteta pel poble, a gaudir de les vistes, i paint el dinar. vam trovar un monument dedicat al viatger, tot gira al voltant de El Cami de Santiago per aquelles terres. El poble te un portic molt interessant, però estava tancat així que no el vam poder veure, elementar dear Watson.
Vam baixar a Logronyo ciutat, que la meva germana tenia que anar a la feina, i vaig caure al llit per practicar l'esport nacional espanyol, la siesta. Un cop despertat teniem la opció d'anar al cinema, per fer alguna cosa, la intenció era veure Batman, però vam fer tard i vam acabar veient una paranoia de pelicula, de titol impossible, amb unes crispetes que estaven caducades, com a mínim. A la sortida del cinema soparet a base de tapes (pernil, xoriço, formatge i unes copetes de vi).... per caure al llit ben sopats i sobats.
Comentari de l'autor:Anava a penjar les fotos, però alguna cosa pasa aqeusta nit, ja les penjaré.

Ara vinc

He estat uns dies fora, i us tindré que explicar varies cosetes de lo que he anat fent, però ara mateix no puc. Per cert Cè ...felicitats.

Las reglas del juego

Fa molts anys em dedicava a apuntar-me els llibres que em llegia i les pel·lícules que veia al cine o a la tele, i mirava de fer una mica de critic per al futur saber si tenia o no que mirar-les. Una de les meves intencions quan vaig començar amb el bloc, també era comentar tot lo referent a llibres i pel·lícules, però gairebé no ho havia fet, no se si serè prou constant, i malgrat volia començant parlant de Apocalypto, ja fa massa dies que la he vista i iniciarè el meu viatge amb una molt menys coneguda i bastant mes rara que ja és dir. Las Reglas del Juego, "The rules of Attraction"; d'entrada pot semblar la típica comedia universitaria americana, on es pot veure per que els americans estan en plenca decadència. Festes i festes pre festa, cervesa, noies fàcils, drogues, professors colocats i sortits, mares adictes al Prozac, en fi tota una fauna sense desperdici. No m'haguès aturat massa estona al canal de la tele (TNT), si no fos per que sortia James Van Der Beek, algú es preguntarà qui és aquest, doncs ni mes ni menys que el protagonista d'una super empalagosa sèrie de TV que es deia Dawson's Creek, i que confeso m'agradava.
Aquesta sèrie desprès s'ha fet famosa, per que la seva companya principal és l'actual parella i mare del fill de Tom Cruise, com ha canviat el cuento.
En fi, Dawson, perdò James fa el paper per trencar la seva imatge excesivament tova i esta penjat d'una noia que és la unica verge a vaires milles al voltant de la universitat, això tota una experta en altres formes de practicar sexe, i pel mig hi ha un noi de tendencia bisexual que esta penjadissim d'ell. Cartes, coca, vive la vida loca, suicidis, planos complicats, agossarats, alguns fins i tot encertats, i una curiosa narració en cinc minuts de les tipiques vacances que fan els americans "conèix Europa en cinc dies", val a dir que dins del viatge es veuen imatges i es nombra a BCN; Figueres i Cadaques... flipant. De fet el director Roger Avary no ha fet gaires coses com a tal, però es guionista colaborador de Reservoir Dogs , Pulp Ficition etc... un noi Tarantino, però que li falta una miqueta per arribar a triomfar.
Si no sabue que fer i voleu veure a Dawson fent de noiet dolentot doncs gasteu una hora i mitja de la vostra vida, potser si haguès fet alguna cosa aixì a la sèrie la cosa li haguès anat millor amb la Joey...a per si de cas; molava molt mes la parella Pacey i Jen.

Petits canvis

No se si us agradarà, però li he volgut donar un altre caire, ja se que algú el volia tot en negre, però de moment encara no toca. Per cert sense adonar-me vaig passar de les sis mil entrades, i crec que ara no son totes meves , així que per celebrar tal fita, dedicat en especial a una lectora nou vinguda, faré cas a la seva petició i de pas a veure si em paguen algun eurillu per fer la publicitat.

Manifestació

Reconec que vaig veure la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics, malgrat tot és un esdeveniment i un espectacle, a banda de la demostració que som uns incults i que no sabem quines son les banderes dels països i molts ni sabien que existien. Simbòlicament anava fent de tant en tant algun comentari de "Free Tibet". Com a espectacle em va agradar la primera part amb les percussions i el final que mig vaig endevinar l'esportista (s'ho mereixia Li Ning) i com seria la encesa, realment espectacular el recorregut simulant el papir al voltant de la part superior de l'estadi.
No crec que sigui culpa dels esportites, ni tant sols dels xinesos, els problemes que tenen amb els drets humans, les culpes son dels governs i de qui va aceptar la seva candidatura malgrat totes les incidencies. Puc anar escrivint sobre els problemes, se que és una mica en sac buit, i també el fet que m'he apuntat a una ciber manifestació per protestar, lo important és que algú ens escolti i obri els ulls a la realitat, que no fa tant d'aquesta fotografia:

Exclusiva Mundial

Demà al matí el jugador del Manchester, Cristiano Ronaldo farà públic que ha fitxat per l'equip de la seva vida el Manchest.. upsss no, el Real Madrid. Segurament ningú es creurà aquesta noticia, però com que la majoria de la premsa esportiva fa dos mesos que parla de lo mateix, he cregut oportú dir la meva,si la encerto podre dir que ja ho deia jo, i si no doncs m'emprenyare amb tota la colla de periodistes que m'han estat enganyant. Lo curiòs és que ara es veu que l'unic fitxatge que ha fet el Madrid és una model que vindrà a substituir la "Spice pija". I a can Barça aquestes coses per que no passen?. Si som mes que un club no estaria malament una mica mes de marro, que aquí sols és parla de les festes per Sitges i si ara el Germa Samuel es queda o no es queda, o si hem de fer que Leo fassi la volta al mon per segon cop en dos dies i ara a mes cabrejat.
La foto que he triat es d'en Cristiano Ronaldo, sense samarreta per que no s'estima els colors i per que així potser aumento el meu públic femeni.

El primer medallista

Encara no han començat les olimpíades de Beijing, que és la ciutat que tota la vida s'havia dit Pekin que la polemica en fa escriure rius de tinta (que poètic que m'ha quedat), encara que fa ja molts mesos que la cosa funciona. Xina és la gran potencia que ha estat amagada darrere d'un sistema econòmic que no deixava massa marge al lluïment, però ja van dir que era el gran gegant dormit i fa temps que penso que el moment que ha triat per demostar al món que existia era la celebració dels Jocs Olimpics. Occident hem tingut la vergonya de deixar passar els fets que van ocurrir, a la plaça de Tiananmen a l'any 1989, no fa tant d'això però no hem volgut tornar a veure que els mateixos que ara parlen de Pau Olimpica, eren els que fa 20 anys va decidir elimiar a base de tancs les protestes estudiantils, com havia passat en totes les revolucions estudiantils. Univeristat i exercit sempre una contra l'altra i el poder de les armes fent callar a les plomes.
El mateix govern va ser el que va decidir expandir-se cap al Tibet, com que la Xina no és ja prou gran, l'interessava aquest petit país, (en comparació)i com que sempre ha estat un focus de conflicte per ser coixí entre els dos grans mosntres de l'Asia continental, Xina i India. Però a qui li interessa un país de monjos, ramaders, pagesos i poca cosa mes, però clar no es pot dir res contra la gran màquina de produir i el gran mercat de futur massa proper que representen tants i tants xinesos, total els tibetants ja es rencarnaran en alguna altra vida, i sino mala sort.
Des de que es va fer oficial el nomenament de la capital xinesa com organitzadora dels Jocs Olimpics, es van començar diferents moviments en protesta contra el govern xines i a favor dels drets humans. Ara ja hi som, i fins fa dos dies estaven prohibits tot tipus de comentari politic fet pels esportistes, no sigui que pixessin fora de test, de la macro expedició espanyola, hi ha un tal David Gomez, que ni tenia idea qui era, però per una entrada al seu bloc, s'ha fet famòs, no als nivells dels mediatics candidats a ser medalla d'or, però el noi s'ha guanyat tot el meu respecte i els millors desitjos a la seva prova que diria que és el Decathlon, però confeso que no ho tinc massa clar. No se si aquestos gestos sols son gestos però al menys cadascú aporta el seu granet de sorra com pot, i a veure si a qui els pertoca s'adonen i mouen peça.
Xina està allí, no pot canviar d'un dia a l'altre, però hem d'intentar-ho i es feina de tots. Això si tampoc ens passem o es tornaran pitjos que els nord americans.
...ara sols cal esperar que a les pròximes olimpiades, puguin participar amb les seves seleccions païssos con el Tibet i és clar Catalunya (encara que siguin a Madrid).
Ah i un altra cosa que he vist a lo carrer del riu, una cosa es que hi ha diferencies culturals, però hi ha coses que s'escapen una mica, per que una cosa es un souvenir, tota la tonteria que portens aquestos aconteiximents, però han fet un gra massa, clar que un pobre peixet deu ser poca cosa pel país del món amb mes condenes a mort, i val recordar que els USA, no estan tampoc massa endarrerits en aquest ranking.
Que la Pau Olimpica estigui amb tots nosaltres.

Anunci

Fa temps que Pepsi no fa un campanya de publicitat, i això que va tenir una época que en feia de força treballadets... si us plau torneu a contractar al director de marketing.

Dedicat al Jordi (tu no, l'altre)

Estava buscant coses per la xarxa, mentrestant perdia el temps, i mirava alguna cosa de la guerra civil, a vilaweb, i he vist que hi ha un joc de la guerra civil que és diu Sombras de la Guerra, i m'he sentit encuriosit i no he pogut evitar entrar-hi. Aquí l'altre Jordi, potser si que li donarà un cop d'ull, que se que li va el tema, i podrà criticar les il·lustracions. Hi ha un apartat que és un concurs on enviar fotografies de la guerra o relacionades d'una manera o altra. I ves per on he trobat aquesta foto que no havies vist, o això espero. Li podeu donar un cop d'ull, malgrat que el concurs esta ja acabat, però crec que per aquí en tenim alguna de fotografia que podria participar i segurament es mereixeria un bon premi. Les restes, els records de les foses, que apareixen quan volen construir un parc eòlic.

Fora de joc

Els que tant us fa el futbol, que se que sou uns quants passareu de llarg d'aquesta entrada, i encara remugareu, el paio aquest no fa res i ara lo que fa primer es parlar de futbol, i ara que ja gairebé ningú se'n recordava.
Ha sigut un any de canvis importants, en lo club mes gran de casa nostra, i que per bo o per dolent la majoria seguim, com abanderat d'una guerra sempre perduda. Alló de ser mes que un club, però quedem segon mes vegades que primers, abans era culpa dels que manaven i ara que resulta que el president del govern i el cap de la oposició, son tots dos del Barça, tampoc rasquem bola.
Anem per feina, la entrada en si, que suposo que alguns me la castigaran amb tarja vermella directa, espero que serveixi per acomiadar a uns quants jugadors.
Ronaldinho: Va venir, el vam veure, va triomfar i ara ha fotut el camp, per que estava cansat, i preferia la Pizza i l'escalopa a la milanesa que no pas el pa amb tomaca i fuet de Vic. Es un jugador que transmetia electricitat, somriures, ohhhhhs de la graderia, i grans imatges a la pantalla. Com a tots els cracks també se'l sobrevalora una mica, i quan fan una jugada prou maca, la veus 100 vegades a la tele, però no et recordes de que en tot el partit potser no ha fotut cop, clar si la jugada acaba en gol, tot es perdona, son coses d'aquest esport que lo important es posar-la dins. Era una màquina de vendre samarretes, i Natillas Danone, de fer filigranes, i aixecant la sempre negativa afició de Can Barça.
Decco: Aquest noi portuguès, ash no... brasiler, ash no .... si que és portuguès, ja ..prou!. Era un dels tres mini jugadors del Barça, juntament amb Xavi (jo no, l'altre), i Iniesta, això si en versió cabrejada i amb una facilitat per fer les faltes justes en el moment adequat, i les que l'arbitr es tallava de xiular. No se si es va adaptar a ser un crack, sense el protagonisme desitjat , però alguna cosa va faltar sempre per que acabes de connectar amb el public. També tenia ganes de provar coses noves, o passar-se el dia sota la pluja de Londres.
Thuram: Quan va arribar a can Barça, va ser mes en conseqüència del fitxatge de Zambrotta i el descens de categoria de la Juventus a la sèrie B italiana. No era ja el jugador que demostrava la contundència i velocitat de la seva etapa al Parma o a la Juve, però és un bon tio, ha marxat per la porta de darrere, i segurament, jo el primer ens hem assabentat per que no ha pogut fitxar pel PSG, degut a un problema cardíac. No és pot tenir un cor gran, i Lilian ho havia demostrat algun cop amb el seu posicionament polític i social, segurament o al menys m'agradaria saber d'ell mes endavant, crec que potser amb la importància que té el seu nom a França pugui fer alguna cosa.
Zambrotta: Com que no volia jugar a la sèrie B, va venir a passar alguns dies per Barcelona, on tampoc ha arribat al nivell de joc de l'anterior mundial, ja ha tornat a Italia que és lo que volia.
Oleguer: El dia que va dir que ell era català, va ser la seva sentencia de mort, es va iniciar una campanya en contra d'ell que juntament amb algunes lesions li va fer ser apartat de la titularitat. Potser no és el millor central, ni el millor lateral, però va posar tant dins com fora del terreny de joc la seva millor voluntat. Curiosament ara jugarà a la cantera del Barça, no al mini estadi a l'Ajax, amb un altre català Gabri. Tot plegat ara que al Barça no queden holandesos (els tenen tots al Madrid). Per cert us recordo que la marca esportiva Kelme el va treure el patrocini i que vam fer-li boicot, no aneu ara a comprar coses d'aquesta marca, que les coses quan es fan es fan.
Ja crec que no ha marxat mes gent, i si és així ja m'he cansat del tema, a tots ells bon viatge en els seus destins.
Un breu afegit, Oleguer no va voler anar a la selecció, però altres jugadors si que van seguir la crida del seleccionador, i desprès d'un any mediocre a l'equip, guanyen l'Eurocopa i van cridant Viva Espanya. Son prou lliures de fer lo que vulguin, però que desprès no es venguin cap moto, ja que a la selecció catalana no poden anar-hi mai que els hi fa mal el dit, la ungla, o estan cansats. Mercenaris tots plegats.

Em confesso: Estic una mica dropo.

Si que fa dies que no actualitzo, fins i tot alguna de les meves lectores habituals s'ha començat a preocupar per mi, ho sento, de pas aprofito per donar la benvinguda de cop a un altre que s'havia perdut (com pots veure, encara no he fet res). Per una banda volia canviar la imatge, però desprès també he estat una mica liat amb reunions d'una banda a l'altra i per rematar: un casament.

Miraré de tornar a ser una mica mes constant, això vol dir que si se'm creuen els cables començaré a penjar coses ara com un boig. (si tinc temps, clar).

Houston ....tinc un problema

No se que ha passat, però amb el canvi al blogger nou, no trobo on estan els links de la gent...algú sap on han anat a parar?...

No hi ha color

Barcelona i el seu alcalde, l'hereu (mai millor dit) varen presentar fa un parell de dies el nou cartell de les Festes Majors de Barcelona,tota una dosi de modernitat a la que la ciutat ens te acostumats. L'encarregat de fer el pregó no serà un altre que en Sisa, mite de la cançó catalana, que desprès es va re inventar com Ricardo Solfa, per tornar enrere quan no donava per mes la taronja exprimida. No se si això vol dir que algun dia el senyor Boadella renuncií al seu manifest i sigui aclamat als teatres catalans fent una obra sobre l'avi Pla, tot és possible, per l'audiència.
Però no és l'únic municipi que te cartell de Festa Major, aquí al poble també en tenim, desprès d'una eterna etapa de tapes de programa (que no de patates braves), on tot eren olis, fotografies, i altres recursos repetitius, l'any passat ja es va buscar donar un aire trencador, amb un "no se que collons és això", provocant al personal, com fan els artistes. Com diu l'autor això és lo important i per mostra un botó aquest any li han fet repetir, no és una apologia del disseny com el del Peret, però te un caràcter re vindicatiu de la Festa i del món del còmic que ja voldrien.
Referent al pregoner, aquest any pregonera, doncs quedaria lleig que em poses a parlar be d'ella, encara que com lectora anònima d'aquest bloc, ara se'n farà una mica de creus (ehem), però tampoc vull posar-la vermella, malgrat s'està fent famosa als medis de comunicació. Els que normalment llegiu aquest bloc ja la conèixeu i no cal que us digui res d'ella, dels que no la coneixeu, ja sabeu podeu venir a veure-la el dia del Prego a la plaça de Baix (Móra té aquestes coses 2 plaçes: una dalt i l'altra baix).No puc donar mes pistes, però pels de fora de poble és diu Magda, i pels de casa Toñi. Ah! i ja vaig parlar un cop d'ella, quan va presentar el seu llibre, aixì que ...
Així que de moment les Festes de Móra guanyen a les de Barcelona dos a cero.

Nou programa de Telecinco: Com fer amics

El mes passat la cadena de televisió va decidir en un acte de valentia institucional, signar el manifest en favor d'un llengua en perill d'extinció com és el castellà, creat pel gran filosof Fernando Savater, i secundat per altres per la diputada a Madrid Rosa Diez, aquella que va marxar d'un partit, per que la van fer fora, i se'n va fer un a la seva mida.(que guapos a la foto oi?)

És certa part és força curiós que una cadena on la major part de la seva franja horaria s'han dedicat a ampliar el coneixement de vocables de caràcter ofensiu o dialectes del castellà en forma de xuleria i barriobajera, ara de cop s'hagin fet tant cultes i programin nous episodis d'aquells sempre enrecordats hits de la cadena, com poden ser les Mama Chicho, Mª Teresa Campos i successors, Ana Rosa, Aqui hay tomate, Gran Hermano i una llarga llista. Cal recordar que alguns d'aquestos programes han sigut líders brutals d'audiència i que poc els hi ha faltat de ser candidats al Nobel de la Pau.

Be de tot això del manifest, segur que ja heu llegit i heu comentat a mil llocs, si voleu podeu anar fent mes gran el vostre enuig envers la cadena.

Avui s'ha fet public que un jutge, ha suspès l'emissió de programes d'aquesta cadena al portal Youtube, per allò de la propietat intel·lectual. D'aquesta noticia trec algunes conclusions:

1. Els jutges a l'estiu no tenen feina, degut a que els famosos no es querellen entre ells, desprès de discutir als programes de Telecinco.

2. Els jutges no tenen criteri: on esta la part intel·lectual en un programa de Telecinco?.

3. Amb Franco, Telecinco viuria millor, amb sols una llengua, i sense coses tant diaboliques com Internet.

Per cert...ells s'ho perden cada cop les cadenes de televisió fan mes negoci a la xarxa i Youtube lo que fa és ajudar indirectament a fer-ne difusió. I mira com son algunes que fins i tot fan una serie exclusiva a Internet, mentrestant no comença la nova temporada.

PD: Volia possar alguna imatge de la cadena, però m'han acollonit. I també se que el jutge és de lo mercantil ....Si no passa res continuarem informant de la programació.

Ja tornen a ...

Suposso que us enrecordeu de la noticia que va sortir a la llum ara farà un any (no us poso el link, la busqueu, jejeje), però crec que no us caldrà un cop vista la imatge.
No volies sopa, doncs dos plats. (Pobra Mafalda).
Per cert no estaria mal que igualment li feu una visita a les entrades del bloc del juliol de l'any passat, i si aneu a l'Estanc, compreu la revista El Jueves, per si de cas també la segresten.

Ai Carmela, ai Carmela!!!

Aquest proper cap de setmana a La Llanterna Teatre de Móra d'Ebre, organitzat per Terre de Fraternité tindrà lloc el II Congrès Internacional d'Història sobre la Batalla de l'Ebre. Aquest any, es celebra el 70 aniversari del pas de l'Ebre, (el dia 25 de juliol) per l'exercit republicà sota el comandament del General Vicente Rojo (curiós nom) , en lo que va representar el darrer intent seriós d'aturar l'exercit franquista.

Per lo que he anat llegint hi ha inscrits mes de 350 participants, alguns d'ells de conegut prestigi com son: Paul Preston i Serge Wolikow.

L'any passat va ser una mica una sorpresa per tots plegats, tant de participació, com els moments de creuar el riu, els sopars, els veterans de la guerra.

Us deixo el programa d'activitats, i us convido a tots aquell que pugueu, que aneu a recordar la història d'aquells Brigadistes Internacionals, d'aquella Quinta del Biberó.