divendres, d’octubre 03, 2008


Miguel Gil al Palau Robert

Als inicis dels any 90 vivíem emborratxats per tot allò que tenia a veure amb la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, quan de sobte els telediaris van començar a disparar-nos imatges de lo que estava succeint a Iugoslàvia, primer van ser els moviments independentistes de Eslovènia i Croàcia, que des de Catalunya veiem amb la complicitat i la enveja típica. La seva independència va ser relativament tranquil·la, malgrat alguns moments de tensió, i alguns morts. La cosa es va anar complicant i en el moment de parlar de Bosnia-Herzegovina, una regió multicultural, amb tots els problemes que això comporta, diferents religions, diferents amistats internacionals, etc. Sèrbia i en extensió Iugoslàvia no estava a veure com un altra peça del pastis desapareixia. La guerra va esclatar amb tota la seva magnitud, tothom volia posar cullerada i Europa no sabia com poder solucionar el conflicte. Veient algunes d'aquelles imatges em va passar pel cap fer alguna cosa, la sang calenta de la joventut em deia que devia d'anar, que era una part de la història que havia de viure, però la covardia, el pragmatisme em va fer quedar a casa i veure com arribaven les imatges des de ciutats com Sarajevo, Mostar i d'altres. Molts anys desprès vaig saber que algunes d'aquestes imatges eren capturades per un noi de Barcelona que un bon dia havia deixat una carrera com advocat, havia agafat la moto i rumb a Bòsnia a treballar com periodista, sense experiència, però amb el cor i les ganes. Amb poc temps es va guanyar el prestigi entre companys en una professió que tots saben dels seus perills i que és molt difícil arribar a poder
jubilar-se. De Bòsnia, Miguel va anar donant voltes de guerra en guerra, va ser un dels dos primers periodistes en arribar a una assetjada Grozny, desprès d'un viatge a peu a traves de les muntanyes nevades i de la tragedia del Caucas a la d'Africa, una guerra bruta, com totes però amb la dosis de salvatgisme que fa que els soldats siguin nens, i que les armes es compren amb la sang dels treballadors de les mines de diamants. En un racó de Serra Lleona una emboscada va cabar amb la seva vida. Vaig descobrir la seva figura, la seva feina, l'esperit dels corresponsals de guerra, tant ell com d'altres companys seus també morts en guerres que veiem per la CNN, com Xose Couso, en un llibre coordinat per Gervasio Sánchez que és diu "Los ojos de la Guerra", personalment em va fer descobrir el per que s'ha d'informar de les guerres, i em va acostar amb uns ulls diferents al darrere d'una càmera.
El Palau Robert de Barcelona acull fins el 30 de novembre una mostra sobre Miguel Gil, si pots...per que no t'acostes a veure darrere la càmara?.

6 comentaris:

Aida ha dit...

Tu pensaves que hi havies d'anar i jo patia perquè cridessin mon germà per anar-hi, ja que havia acabat la mili l'any anterior. D'aquella guerra recordo que ens la venien com a guerra ètnica, però a Sarajevo vivien assetjats sota la mirada dels franctiradors tots els seus habitants, tant mussulmans com jueus i ortodoxos. No era una guerra ètnica sinó territorial i en algun punt del país fins i tot els musulmans lluitaven contra els musulmans. Guerra complicada, com tota la història d'aquella terra, de fet.

Xavi ha dit...

No et pensis que no tenia la por d'anar com soldat, que vaig acabar la "mili" al 90 i encara era actiu i vàlid. Per cert per que no t'animes i fas una entrada sobre Sarajevo?

Aida ha dit...

ui no estic gaire inspirada últimament... ja ho miraré xDD

Té la mà Maria - Reus ha dit...

era originari de Vimbodi, els seus pares tenen un castell anomenat Riudabella, mot a prop de l'Espluga de Francoli i el seu germà corria al Paris Dakar fà ja uns anys

salutacions

A la citela estan ha dit...

gracies pel animos... tinc bones piles, espero. ara que se que el STS 4x4 me lai de guardar que val calers, encara mes. Estic intentant preparar una historia fotografica sobre la meua persona.. an fotos compremetudes i tot!

xavi ha dit...

Aquesta gent de Reus ..esta en totes :D