dissabte, d’abril 16, 2011

Anima Iniqua


Encara que precipitadament, per la manca de temps per escriure que em dono darrerament i potser també una mica amb la por de la responsabilitat, us vull convidar (19:30h d'avui inauguració) a que us deixeu sorprendre.
El lloc: Per si sol, el Poble Vell de Corbera d'Ebre mereix una visita, un petit racó de la Terra Alta, castigat per la crueltat d'una guerra que molts volen oblidar. Un Poble mort que va saber renàixer i convertir-se en un recordatori i un espai d'art, de pau, de memòria.
L'obra: Fins que no ho vegi poc puc dir, se que hi ha el llibre, una joc de paraules i fotografies, un missatge, un model, unes textures damunt la pell, i se que ens espera una exposició que desconec, però que tinc ganes de veure, conjuntament amb la resta d'obres que fan la Biennal d'Art.
L'astista: Aurelio Monge, aquesta reconec que és la part mes complicada de l'entrada, ja que em calen paraules per saber expressar-me com ignorant en la matèria...però ja que m'hi poso, doncs endavant. L'Aurelio no és pintor, ni escultor, tampoc és escriptor i crec que tampoc és music, de lo que si que estic convençut és que és un amant de lo que fa, meticulós, rigorós i que amb moltes hores d'observador aconsegueix que els nostres ulls vegin l'obra que el seu ull ha vist amagat darrera un objectiu. La seva mirada ens porta a l'escultura d'anatomies mes clàssiques i a la llums i a la foscor tenebrosa, al mes pur estil de Caravaggio, (que millor que la foscor per veure la llum?); els seus escrits ens portaran missatges breus però directes, i un llibre no sol portar música, però crec que dins la església s'aconseguira un ambient colpidor, però ja ho dic jo no sóc pas critic i tots sou prou grandets per pensar lliurement.
La persona: L'Aureli (si, el vaig conèixer així) va venir ja fa molts anys a la botiga, carregat de somnis, idees, piràmides de Stargate (era d'Stargate?), enamorat de la ciència ficció, de llibres que la gent coneix ara per ser trilogies de cinema,i castigat amb els viatges a fer olives,amant de les rabioses novetats tecnològiques, l'Aureli era ( i és, potser fins i tot ara mes) diferent a la resta.Estava convençut que aquest noi s'havia perdut, que coi podia estar fent un friki d'aquest nivell a un poblet com Miravet.
El temps ens ha anat fent coincidir sempre a petites pinzellades de les que he apres molt mes de lo que ell es pot imaginar: com dirigir una partida de rol (tot i lo díficil que son els jugadors), , com tenir clar com vols dur el teu negoci (no cal fer-se ric, sols estimar lo que fas), com defensar la teva terra, malgrat no hi haguis nascut, però un dels darrers cops ja em va deixar bocabadat.
Quan viatges en tren, des de Móra fins a Barcelona, molts cops pregues per anar sol, que et deixin dormir i no trobar-te a ningú que et doni xarrera tota l'estona, però a vegades la por és que siguis tu qui no deixi dormir al teu company de viatge. En el meu darrer viatge vaig coincidir amb l'Aureli, tot carregat amb material fotogràfic camí d'una sessió de fotos a Barcelona, ara fotògraf? , però si era guia, botiguer, dissenyador, que coi fa ara fent fotos? que no en te prou de mals de caps? M'explica els seus projectes, les seves aventures als museus, la seva paciència per poder captar un moment, un angle impossible i em dono compte que sap molt de lo que parla, que li brillen els ulls, que sap que ara és un provocador que colpeja a qui mira les seves obres i fins i tot orgullós de que no agradin a tots, ells s'ho perden. Potser ell no es va adonar ( o si, que és molt viu) però em va deixar flipant, gràcies pel viatge, gràcies per fer lo que fas, però sobretot ser com ets.
Foto: Aurelio Monge.
Mes informació: http://mgartstudio.blogspot.com/

dissabte, d’abril 09, 2011

L'USAP a la Catalunya Sud


...que consti que la Catalunya Sud no és allò que diuen Terres de l'Ebre, si no lo que hi ha al sud dels Pirineus.
Va això serà una entradeta ràpida que tinc poc temps i aquesta tarda vaig a Barcelona, però no a veure rugbi.
Catalunya sempre ha sigut un raconet al mon en la innovació a la practica d'esports, amb mes o menys seguiment, però també tenim la sort o la desgracia de tenir un esport, el futbol i un equip el FCB, que devora mediaticament a la resta.
El rugbi és un esport on Catalunya va participar amb selecció pròpia en competicions oficials fins el 22 de febre del 41 que el franquisme ho va prohibir. S'han fet alguns intents de tornar-hi però com sempre la federació espanyola hi posa pals a la roda i pressiona als estaments oficials, però en un esport on hi ha una gran sensibilitat per les nacions sense estat (qui no ha sentit a parlar de les 6 nacions?) crec que és un bo camí per començar a caminar.
Per l'altra banda, tenim que un dels equips punters a Europa és l'USAP de Perpinyà (dels qui ja vaig parlar aquí) i avui ens regalen, crec que no es pot dir d'un altra manera un partit de quarts de final de la Heineken Cup (la Champions del rugbi) contra el Toulon, 30 mil seguidors de l'Usap, 10 mil del Toulon i 10 mil entrades venudes aquí ompliran de senyeres l'estadi Lluís Companys.
Aprofitem aquest regal, gaudim de rugbi d'alt nivell i pensem en el futur tenim molt camí per endavant, però també bons companys de viatge.
Mes informació a: http://usapabarcelona.cat/

dilluns, d’abril 04, 2011

Ara moren a Libia els que...


Ara moren a Líbia, els que abans morien a Bagdad, Bòsnia o Vietnam, continuen morint i nosaltres ens ho mirem en un silenci covard i còmplice.
Som una generació que ha perdut els somnis, la platja ens queda massa lluny i ens fa mandra aixecar els adoquins.
Els nostres fills no ens recriminaran que el temps ens haguí vençut, que siguen uns derrotats, sols ens recordaran que no vam lluitar, que no vam alçar les nostres veus i que ens vam quedar a casa.






Foto: Actualidad Orange

dissabte, d’abril 02, 2011

Lo pas de diables de Garcia

En altres anys l'assossiació convocava un concurs d'il·lustració fantàstica juvenil, un dels guanyadors, alternant premis amb el seu germà, era el Carlos Oriol. El Robert s'ha de reconèixer que també tenia una mà i una destresa, però el temps li ha portat a altres vocacions, el Carlos en canvi ha apostat i fort per continuar i convertir-se en un artista visual complert.
Aquesta tarda a Garcia a les 7, s'inaugurarà un mural fet per ell titulat "Lo Pas dels Diables".
Garcia és una de les poblacions amb mes tradició en el món dels banyuts que fan córrer a la gent perseguint-los amb atronadors i xispejants petards, una trobada la de la seva festa major que és una refèrencia pels amants dels correfocs, on segurament el dia de la trobada podríem dir gairebé que al poble hi ha mes diables que gent normalment.
Aprofito per felicitar a Garcia per los esforços que representa continuar amb aquesta tradició i per creure i tirar endavant aquest projecte artístic.
Carlos, molta sort i espero poder anar a veure-ho aquesta tarda i gràcies per enrecordarte de nosaltres ara que ets famosillu.

Foto: El Punt Diari

Sang, fetge i Bollywood japonès

Ha tocat sessió de cinema al sofà de casa, de divendres a la nit, entre veure lo de sempre i alguna cosa diferenta l'hi ha tocat el torn a un d'aquells canals que no saps d'on han sortit i em trobo amb una pel·licula de colors grisos ambientada al Japó del segle XIX, samurais cecs , bandits, geishes, duels,assassinats, partides de daus,transvestisme, prostitució infantil, i que el menú indicava com comèdia.eing?, d'acord hi havia un personatge tontet que sempre posava la pota, que és un recurs molt típic d'aquest tipus de cine i alguna mena balls que no saps que hi fan en mig de la història, però el final de Zaoitichi no te preu, sembla tota una demostració multicultural.