dilluns, de setembre 29, 2008

Flags of Our Fathers

El senyor Eastwood és com els vins, de jove es va dedicar a fer pelis de molta
força i poc cervell, però amb una gran èxit a les pantalles, ja fossin tota la saga de Harry, o fent de cowboy versió italiana "made in Almeria". De tota la seva expèriencia al final va sortir un dels clàssics moderns de westerns, Unforgiven (Sense Perdó) fins que a l'any 1995 es va atrevir a dirigir tot un culebron com The brigde of Madison County (Els Ponts de Madison) i va demostrar que un dels durs de la Industria, tenia cor i sabia fer cinema amb molta qualitat. L'Academia li va obrir les portes i es va encumbrar a director i actor de prestigi, cinta que estrenava era ferma candidata als oscars com millor film i director.
L'any 2006 va arribar les noticies que estava rodant dues pelicules sobre el mateix tema, la batalla d'Iwo Jima, però des de dos punts de vista, l'americà i el japonès. La primera en estrenar-se va ser la del bandol americà i alguns critics la van catalogar com una pelicula escexivament patriotica i una americanada, indignats de com un director com ell havia caigut tant baix, les paraules es van callar quan va estrenar la versió japonesa. Em va quedar en el record el comentari de l'enviat de Catalunya Ràdio a Japó, on va anar a l'estrena, explicant la sensibilitat del public i com quan va acabar la projecció els aplaudiments van inundar la sala, mesclats amb moltes emocions. Tenia que veure aquestes pelicules, però coses de calendari no vaig poder anar al cinema a veure la primera, i com sóc com sóc les volia veure amb l'ordre, i fins ahir no vaig poder.
Com a cine belic em recorda a Saving private Ryan te moments molt durs, sang i
fetge i les brutalitats de la guerra que com diu un dels personatges, sols se sap com és una guerra quan has estat en ella. Però malgrat la història sembla que hagi de ser la narració de la batalla, tot es deriva a la famosa foto que va fer el reporter de guerra Joe Rosenthal i la necessitat que tenia el govern americà de diners per poder continuar una guerra sagnant entre la població i la ecònomia. Estats Units és un país que continuament ha tingut la necessitat de demostar el seu potencial militar, entrant en totes les guerres possibles, però quan començen a arribar els avions amb els nois de l'Amèrica profunda, la sensibilitat del poble canvia.
La pelicula ens explica que la fotografia, no deixava de ser tot plegat una mentida, ja que fins cert punt era una mica una foto preparada, i que abans havia onejat un altra (podeu mirar una molt bona explicació amb imatges aquí), però això no importava, tampoc que la gent encara estigues morint a la illa, ja que tot just acavava d'iniciarse la batalla que va durar gairebé 30 dies mes i que no va acabar-se fins que el darrer japones va ser mort, d'un total de 20 mil japonesos van morir mes de 18 mil, contra un exèrcit de mes de 100 mil americans, ajudats d'aviació i l'artilleria naval. La unica cosa vàlida era la necessitat de crear herois, de recaptar diners i tocar la sensibilitat americana. Per això potser alguns es pensen que pot ser una pelicula patriotica, i no, lo que fa és criticar l'us que fa el govern, de les victimes, de les seves families i en general de tota la societat amb l'unic fi de fer funcionar l'aparell militar. Tot val per l'oncle Sam, però vigila per que quan al final ja no intereses acabes mort de fred sense sostre i borratxo.
Com a segon missatge a banda de la critica, i potser per la part que m'afecta, hi ha la relació dels fills que no saben el que els seus pares van fer quan eren joves, l'acostament pare i fill, les ganes d'explicar-se coses, que quan menys temps queda mes ganes tens de saber i mes ens adonem dels temps perduts. Els fills ens consta veure que cada pare (i mare) en el fons son els nostres grans herois.
Però abans de possar-me massa tou voldria explicar un parel de coses mes, potser no es la bandera original, però es segurament una de les fotos mes típiques de guerra. De petit era la portada d'una de les coleccions de cromos que mes em va agradar, amb un titol com Grandes Eventos del S.XX o alguna cosa semblant,i estava enlluernat amb el vestit dels marines, i els avions P-51....(com aquell que vola pel damunt del camp de presoners a The Imperi of the Sun, davant dels ulls d'un nen emocionat), al fer-me una mica mes gran vaig descobrir també la elegancia dels uniformes i avions japonesos.
Mes tard, amb un dels meus viatges vaig veura el Memorial del cos de Marines a Arlington, que és una rèplica de la fotografia, entre rams de flors havia un full d'aquells que hi ha als hotels mig abandonat que la meva curiositat em va dur a mig llegir i entendre lo que vaig poder, era una carta d'un fill que havia estat esperant a un pare que sabria que no tornaria, qui sap si també el seu pare és un de tants herois sense nom que es juguen la vida pel caprici d'un govern i van a una guerra enganyats orgullosos amb les banderes al vent.

diumenge, de setembre 28, 2008

Ups... Perdó Jaume

Si ja ho se que no tinc perdó per ser un mes dels irresponsables blocaires que inunden aquesta part de la blocesfera. Per aquells que no ho hagin llegit en els comentaris anteriors vaig ser guardonat pel premi Proximidade, atorgat pel Jaume Pros autor del bloc Sense Embuts i fins avui no he anat a buscar-lo. Que algú em dongui un premia a la manca de puntualitat que crec que començo a ser candidat.
Per si sou mandrosos, que se que molt ho sou us dire que me l'han donat per (còpio i pego):
"
Visitar el bloc del Xavi sempre és com agafar una glopada d’aire fresc (tot i la dificultat per a escriure el nom del bloc). Parla de tot una mica, d’una manera planera i modesta, allunyat de l’egocentrisme genètic que forma part de tots nosaltres, els blocaires. És un plaer, amb un clic, poder viatjar en segons a un dels llocs més macos del món: les Terres de l’Ebre."
Algun dia hauré d'apendre a penjar els premis al costa que m'estic començant a rebre'n i el meu ego acabarça pujant. Per aquell qui no sapigui l'orgien del nom, doncs si que és complicat d'escriure i dona a mals entessos, però aclarire que és un petit homenatge a dos pelis, per una banda com podeu imaginar, si és que no ho sabieu el meu nom és Xavi, fins aqui diria que és fàcil; la vz la vaig robar d'un parell de pelicules de la mateixa època que son Valmont i Les amistats Perilloses. Les critiques van parlar de mànera desigual de les deus, però a mi em van encantar, tant que em vaig llegir l'obra i les cartes si no recordo malament. Pel mig alguna història no massa clara i personal meva i com diu una samarreta que m'han regalat fa poc en el foncs sóc: "una mica angelet, una mica dimoni, però sobretot jo mateix".
L'altra part del nom vinculat al cinema és Casablanca, ara no us tinc que descobrir els encants d'aquesta peli, si no us agrada, tot això que us perdeu. L'encant de ser un americà en plena guerra, neutral, però prenent sempre partit, tenir un bar amb un toc de centre de llibertat disn la prohibició,i un bon fil musical, que mes és pot demanar (anava a escriure pedir).
Ja us he soltat una mica el rollo tipic dels discursos post premis, semblo l'Almodovar amb la retalia de Sants, aprofito ja de pas: "Gràcies Billy Wilder", ... i gràcies Jaume no pel premi que també fa ilusió (a banda de la mandra que tindré per repartir els premis que mira tu que donar-me feina), però si pel teu bloc que parles com el seu titol insinua directe i clar com tu penses.
Continuarem....

Resum de les jornades

No vull tampoc ara posar-me a parlar de totes les jornades, una per que ja començar a ser tema caducat, i un altra per que estic dropo, i si la curiositat us envaeix doncs sempre es pot donar un tomb pel fòrum de l'associació, o renyar-vos per no haver vingut a participar (això sols als que sou d'aquí aprop).
De les coses dolentes, com la manca de temps, de gent donant cops de ma, dels nervis i les pors, no parlaré...ups ja he parlat una mica.
De coses bones, destacar que vam poder fer per primer cop un torneig a Warhammer 40k, l'alt nivell que va aportar al concurs de miniatures Lukas Pina del Drink Team vingut des de València, com el guanyador del torneig de Warhammer.
El bon clima aconseguit durant tot el cap de setmana. No te preu el Sing Star i la meva veu de falset (que no del Priorat).
De moment no tinc fotos, però suposso que en breu les anireu veient.
Ja ho fare saber.... ja queda menys per les pròximes.

dijous, de setembre 18, 2008

Pobrets els guiris (els de Madrid clar...)

Mira que ara ens volen tocar la economia, el turisme, els pobres estrangers que no saben que un bar en català és igual que un bar en castellà, i que una gelateria com es deu dir en italià.... i com es que si veus la parada de fruita et cal totes les vacances per saber que venen en aquesta botiga. Sort que d'humor i paciència n'estem plens.

dimecres, de setembre 17, 2008


Cartell de les V Jornades

Doncs el meu estimat lector nòmina de RSS, es va sentir al·ludit i em va fer arribar la imatge del cartell, així que ara podreu gaudir mes gràficament, però res comparable a lo que ho podreu fer si veniu a jugar una mica aquest cap de setmana a La LLanterna Teatre de Móra d'Ebre.
Si no sabeu que a que jugar, penseu que la vostra presència també ens ajudara i teniu el risc que alguna cosa us sigui prou atractiva per jugar-hi.

dimarts, de setembre 16, 2008


Dragons catalans i no estic parlant de frikis!

Estava llegint una estona lo carrer del riu, interessant bloc riberenc, tot s'ha de dir, quan he vist una entrada que fa referència a un esport que aquí a casa nostra és una mica desconegut, davant el monopoli del futbol, però que a bona part d'Europa es gairebé tant important, i per extensió a molts països amb influència britànica, el rugbi en la seva modalitat de "rugbi a XIII". Temps enrere em vaig fer un fart de mirar el torneig de les 5 Nacions, que ara son 6 i és un esport que tenia el seu cuquet.
Dins del rugby a XIII, s'està jugant una competició que és la Superleague, que vindria a ser (si no m'erro) com una "Champions" i dels sis equips un és català, es diuen els "Dragons Catalans", ja sabem que pel tema de San Jordi, el drac és una de les besties amb vinculació a Catalunya.Si us enrecordeu també hi havia un equip que es deia Dragons però era de futbol americà i que per desgracia no va aconseguir cuallar a casa nostra (i vaja pifia quan es van passar a dir FC Barcelona Dragons), segurament ens faltava un enemic del tipus "los castizos de Madrid", i ara aquest equip esta perdut per Alemania..ara es diuen Cologne Centurions (gràcies wiqui).
Be tornem als Dragons Catalans, doncs han començat aquesta lliga amb victòria i com a ferms candidats al títol i no em podeu negar que fa patxoca veure una graderia així en un camp d'esports:

I lo curiós és que l'equip no esta al principat si no que és de Perpinyà, però ja hauria de ser normal....ja que en el fons son catalans com nosaltres, com els del sud, del nord, de l'esquerra i de la dreta i encara que costi parlar català passat els Pirineus, per la meva petita experiència puc dir que es possible, o sigui que tenim un equip català (Els Segadors crec que és el seu himne) a la Superleague.
Missatge als cules de pro que em llegeixen: Ens hem equivocat d'equip i d'esport, al rugbi juguen les nacions (Escòcia, Gales, Anglaterra... ) i no els païssos.
I possats a imaginar ... un equip de catalans amb pinta d'almogavers serien dels pocs que farien tremolar als All Black:




dilluns, de setembre 15, 2008


Per tots aquelles que ho estaven esperant:

I no parlo del meu discret retorn al món blocaire, que això afecta als quatre que ho aneu mirant de tant en tant. Parlo d'un dels esdeveniments mes frikis que hi ha en totes les Terres de l'Ebre, i part de l'estranger per extensió. Els propers dissabte 20 i diumenge 21, per molt que el pamflet informàtiu digui una cosa diferenta, per alguna cosa som així de frikis (sóc un dels membres), a la LLanterna Teatre de Móra d'Ebre es podra gaudir de les V Jornades de Jocs de Rol i Estratègia de la Ribera d'Ebre. Trobareu de tot una mica, jocs de soldadets, que no Playmobils com es pensa una que jo se, jocs de taula inclòs "El capitan Alatriste", que a aquesta una també li agrada el joc com tal, partides al PRO de la PS2 i també podràs jugar a la Wii amb una pantala que no et cap al menjador de cartes, jocs de cartes, i si ets dels que no t'agrada res de tot això, però t'ho vols passar be fins i tot el dissabte farem un sopar de germanor. O sigui que no teniu cap excusa per no passar pel Teatre.
De moment no penjo el cartell per que resulta que els PDF no els deixa..snif.
(Estimat dissenyador del cartell: Si això arriba al teu RSS, fes-me arribar una còpia en .jpg).Mentrestant us deixo una bucolica foto d'altres experciencies frikis.


Em confesso

Reconec que he tingut aquest bloc força abandonat i amb ell tot lo que comporta, pujar fotos, comentar als blocs amics, no ha sigut pas per unes relaxants vacances, ha sigut que no m'he possat en cap moment, per mandra de dir massa coses segurament. Tinc perdó?