Flags of Our Fathers

El senyor Eastwood és com els vins, de jove es va dedicar a fer pelis de molta força i poc cervell, però amb una gran èxit a les pantalles, ja fossin tota la saga de Harry, o fent de cowboy versió italiana "made in Almeria". De tota la seva expèriencia al final va sortir un dels clàssics moderns de westerns, Unforgiven (Sense Perdó) fins que a l'any 1995 es va atrevir a dirigir tot un culebron com The brigde of Madison County (Els Ponts de Madison) i va demostrar que un dels durs de la Industria, tenia cor i sabia fer cinema amb molta qualitat. L'Academia li va obrir les portes i es va encumbrar a director i actor de prestigi, cinta que estrenava era ferma candidata als oscars com millor film i director.
L'any 2006 va arribar les noticies que estava rodant dues pelicules sobre el mateix tema, la batalla d'Iwo Jima, però des de dos punts de vista, l'americà i el japonès. La primera en estrenar-se va ser la del bandol americà i alguns critics la van catalogar com una pelicula escexivament patriotica i una americanada, indignats de com un director com ell havia caigut tant baix, les paraules es van callar quan va estrenar la versió japonesa. Em va quedar en el record el comentari de l'enviat de Catalunya Ràdio a Japó, on va anar a l'estrena, explicant la sensibilitat del public i com quan va acabar la projecció els aplaudiments van inundar la sala, mesclats amb moltes emocions. Tenia que veure aquestes pelicules, però coses de calendari no vaig poder anar al cinema a veure la primera, i com sóc com sóc les volia veure amb l'ordre, i fins ahir no vaig poder.
Com a cine belic em recorda a Saving private Ryan te moments molt durs, sang i fetge i les brutalitats de la guerra que com diu un dels personatges, sols se sap com és una guerra quan has estat en ella. Però malgrat la història sembla que hagi de ser la narració de la batalla, tot es deriva a la famosa foto que va fer el reporter de guerra Joe Rosenthal i la necessitat que tenia el govern americà de diners per poder continuar una guerra sagnant entre la població i la ecònomia. Estats Units és un país que continuament ha tingut la necessitat de demostar el seu potencial militar, entrant en totes les guerres possibles, però quan començen a arribar els avions amb els nois de l'Amèrica profunda, la sensibilitat del poble canvia.
La pelicula ens explica que la fotografia, no deixava de ser tot plegat una mentida, ja que fins cert punt era una mica una foto preparada, i que abans havia onejat un altra (podeu mirar una molt bona explicació amb imatges aquí), però això no importava, tampoc que la gent encara estigues morint a la illa, ja que tot just acavava d'iniciarse la batalla que va durar gairebé 30 dies mes i que no va acabar-se fins que el darrer japones va ser mort, d'un total de 20 mil japonesos van morir mes de 18 mil, contra un exèrcit de mes de 100 mil americans, ajudats d'aviació i l'artilleria naval. La unica cosa vàlida era la necessitat de crear herois, de recaptar diners i tocar la sensibilitat americana. Per això potser alguns es pensen que pot ser una pelicula patriotica, i no, lo que fa és criticar l'us que fa el govern, de les victimes, de les seves families i en general de tota la societat amb l'unic fi de fer funcionar l'aparell militar. Tot val per l'oncle Sam, però vigila per que quan al final ja no intereses acabes mort de fred sense sostre i borratxo.
Com a segon missatge a banda de la critica, i potser per la part que m'afecta, hi ha la relació dels fills que no saben el que els seus pares van fer quan eren joves, l'acostament pare i fill, les ganes d'explicar-se coses, que quan menys temps queda mes ganes tens de saber i mes ens adonem dels temps perduts. Els fills ens consta veure que cada pare (i mare) en el fons son els nostres grans herois.
Però abans de possar-me massa tou voldria explicar un parel de coses mes, potser no es la bandera original, però es segurament una de les fotos mes típiques de guerra. De petit era la portada d'una de les coleccions de cromos que mes em va agradar, amb un titol com Grandes Eventos del S.XX o alguna cosa semblant,i estava enlluernat amb el vestit dels marines, i els avions P-51....(com aquell que vola pel damunt del camp de presoners a The Imperi of the Sun, davant dels ulls d'un nen emocionat), al fer-me una mica mes gran vaig descobrir també la elegancia dels uniformes i avions japonesos.
Mes tard, amb un dels meus viatges vaig veura el Memorial del cos de Marines a Arlington, que és una rèplica de la fotografia, entre rams de flors havia un full d'aquells que hi ha als hotels mig abandonat que la meva curiositat em va dur a mig llegir i entendre lo que vaig poder, era una carta d'un fill que havia estat esperant a un pare que sabria que no tornaria, qui sap si també el seu pare és un de tants herois sense nom que es juguen la vida pel caprici d'un govern i van a una guerra enganyats orgullosos amb les banderes al vent.