dimarts, de novembre 14, 2006


Matança a Chiapas
Mèxic és un estrany país, una banda del mateix sols mira al nord, com a escapatòria de la pobresa o com model a imitar, és un Mèxic centrat a les grans ciutats, i en alguns estats del nord, la realitat al sud del país és molt diferent, no pot mirar mes enllà, anys de marginació amb governs corruptes i cacics, una majoria de la població d’origen indígena i humil. Ja fa uns anys va sorgir el EZLN, un grup guerriller que lluitava per la defensa de la població indígena, amb un aire guevarista, que als europeus ja ens va agradar, va ser tot un fenomen de masses, portada de diaris, de les noticies de la televisió, fins que va deixar de ser important per nosaltres; malgrat això la lluita continuava, els zapatistes, són majoria social en molts indrets del país. Ara fa uns dies vam descobrir que les coses no s’han acabat, ni que Mèxic és només tequila, rancheras i el sol de Cancún, diferents actes de protesta a Oxaca i Atenco havien sigut contestat amb una excessiva contundencia per la policia. Avui ens arriba la noticia que grups paramilitars han matat a onze indígenes a la regió de Montes Azules, la onada de violència es converteix en una gran bola de neu, caient muntanya avall. Per desgracia per la població, les seves terres estan en el punt de mira de les grans empreses elèctriques i fusteres, quina casualitat, 500 anys desprès aquesta gent continua patint un genocidi i un espoli sistemàtic. Potser ja n’hi ha prou. Si voleu més informació Narco News
Tierra y libertad

dissabte, de novembre 11, 2006


La justícia divina del Vaticà …., i d’altres

La societat en la que vivim continua donant mostres de immaduresa, de intolerància; i si em permeteu de molt de morro. Israel i Palestina viuen en un constant conflicte, agreujat a bases d’ofenses i d’errors de càlcul, com el que permet que un misil “intel·ligent”, erri i mati a tota una família innocent. La noticia ens impacta durant els telediaris, però com una mes de la que rebem cada dia, Europa condemna l’error amb la seva veu petita i amagada, i l’ONU es torna enrere en una proposició de condemna, davant del mes que segur vet dels Estats Units. El Vaticà, l’altra part d’aquest triangle religiós, que te el seu centre a la ciutat de Jerusalem tampoc es mulla. Som així no en sabem mes, ens fa por ofendre, i tancats a casa, mirant la tele des de la distancia, ja ens va bé.

En canvi al Vaticà no li ha costat res, fer les pressions necessàries, i fer missatges de condemna a la celebració del Dia de l’orgull Gai a Jerusalem, clamant al cel, per la ofensa que representa aquest acte, dins d’aquesta ciutat. Els ultra ortodoxes hebreus, amenaçaven de fer-la grossa i a saber a quants els hi ha bullit la sang només pel fet de pensar “gais a Jerusalem???” Personalment preferiria que no calgués fer cap acte d’aquest tipus, pel fet que la condició sexual de la gent no fos un fet distintiu, i que deixéssim estimar la gent a qui vulgui i com vulgui, que no som ningú per jutjar, i si hi ha un Deu ja ens jutjarà. Mentrestant com diria Sancho:

“Ladran, luego cabalgamos"

dijous, de novembre 09, 2006

Alguna cosa amaguen
Segons publica avui vilaweb les Corts valencianes han rebutjat un proposició de llei, per tal que fos obligatori la declaració de bens per part dels alts càrrecs. Diuen que és anticonstitucional i que també està en contra de l’estatut valencià. Potser realment lo que es dolent pels valencians, que a la fi son mes importants que les constitucions i els estatuts, és que qui remou les cireres, remou també altres coses, mes llamineres encara que aquesta fruita.


Nou disc d’Ismael Serrano
El dia 6 de novembre, es va posar a la venda “El viaje de Rosetta”, el nou treball d’aquest trovador modern del barri madrileny de Vallekas. És una col·lecció de singles, coses rares, i cançons noves. Podreu trobar mes informació del cantant a la web: Ismael Serrano .Personalment vull recomanar un article publicat a la pàgina del diari independent iberoamericà La insignia , que podeu llegir aquí.

dimecres, de novembre 08, 2006


Lapidació a l’Iran de set dones

Malgrat tot, encara avui hem de sentir noticies com aquestes. set dones estan condemnades a mort per lapidació, el seu delicte: l’adulteri, i estar vivint en un estat que les condemna a mort per aquesta causa. M’ha arribat una carta d’Amnistia Internacional, és ben simple, ara si estàs d’acord només cal que perdis un minut del teu temps, per posar el teu gra de sorra. Ja en son mes de 300 mil, però faltes tu.
.

Octubre, 2006
Querido amigo, Querida amiga, Parisa, Iran, Khayrieh, Shamameh, Kobra, Soghra y Fatemeh son siete mujeres iraníes condenadas a morir lapidadas. Quizá no tengamos mucho tiempo para actuar. La República Islámica de Irán trata el adulterio como un delito castigado con la pena de muerte por lapidación, violando el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos, que garantiza el derecho a la vida y prohíbe la tortura. Parisa, Iran, Khayrieh, Shamameh, Kobra, Soghra y Fatemeh han sido injustamente condenadas a la pena más cruel, inhumana y degradante, la de la pena de muerte. Pero aún estamos a tiempo de parar su ejecución. Sabemos que podemos contar contigo. No te quedes en silencio. Alza tu voz para intentar salvarlas.
Gracias por tu apoyo,
Esteban Beltrán Director
Amnistía Internacional

dilluns, de novembre 06, 2006

Nous acords i desacords
Tal i com van anar les coses, jo vaig pensar i creure que segurament lo mes factible seria un acord entre CiU i PSOE, per tal que el PSC fes Mas president de la Generalitat, i així assegurar-se un ZP president. Montilla, desprès de que el poble no li hagués donat el suport esperat, essacrificava i tots contents. Era una opció i així s’ha quedat, la meva carrera de futuroleg pel terra.
Mas es reuneix en Carod, “ei noi, anem a mitges en tot si em fas president”, però el Carod ha dit que no, visca la revolució!. Alguna cosa deu passar que Carod no vol ser plat de segona taula, que resultarà ara que te mes sex appeal Montilla que Mas?, per que ara diuen que tindrem govern d’entesa, que no tripartit i en mig de tot això l’únic que ha guanyat vots, va i es sent desplaçat per que no han comptat amb ell per res.
Són bojos aquest romans.

divendres, d’octubre 27, 2006

Entre somriures i cares serioses, millor bigotis afables.
Aquells que em coneixen personalment, saben per on em decanto políticament; ara estem en mig d’una campanya electoral, on s’ha vist coses noves a nivell de marketing polític, DVD, cartells de candidats fotografiats nus, un president de l’estat espanyol que sembla que en el fons la seva il·lusió fos ser president de la Generalitat, però a banda de la publicitat, els missatges no solen arribar a la gent, ja que uns diuen que malament que ho han fet, i els altres que bonic que ens ha quedat tot plegat. Mai estan d’acord oposició i govern, bé si un dia el 30 de setembre del 2005, però tinc l’estranya sensació de que algú, en el fons aquella nit ens va enganyar, per acabar venen un acord a Madrid. Però no volia fer d’aquest comentari un mini anunci de campanya, volia parlar del futur president de la Generalitat amb un sentit mes frívol, com pot ser la seva imatge publica. Les enquestes diuen que hi ha dos favorits a tenir mes vots que la resta, un Artur Mas, amb el seu somriure fàcilment identificable com part d’un anunci de pasta de dents , i l’altre José Montilla, amb la seva imatge excessivament seriosa de calculador, per no dir la imatge que dona quan s’enfada. Llavors la meva pregunta és on queda aquella imatge del president de la Generalitat que tenim des de el retorn de les llibertats (deixant a banda la tasca de cadascun d’ells) ; primer un avi com Josep Tarradellas amb tota la carrega emotiva que portava venir de l’exili; seguit de Jordi Pujol, que va acabar convertint-se una mica en l’avi de tota una generació catalana, amb les seves visites a tota Catalunya; i desprès va venir en Pasqual Maragall, el Pasqual votant per les Olimpíades o l’autor de les maragallades?.
Mirem a una banda o a l’altra i cap dels dos aconsegueix trametre aquest sentiment, n’hi ha d’altres que es presenten que encara fan mes por i tot, però n’hi ha d’altres que si que donen una petita cosa de cadascun, milita al mateix partit que en Tarradellas, porta bigoti com el Maragall, i te una sensació de Catalunya a l’estil escolta com en Pujol, evidentment és en Josep-Lluís Carod-Rovira , segurament a banda de la imatge ho faria prou be com president de la Generalitat, només depen de que la gent ho vegi i voti, per la República, per Catalunya, per ser com som, i per bigotis: Carod President !!!
A Margalida

Ja fa un temps, són tants anys que ni em recordo, vaig descobrir una veu que cantava una cançó, el seu nom estava dedicat a una noia, aixì ho deia el titol, la lletra personalment no l’acabava d’entendre pas, però tenia alguna cosa que em va agradar. Amb el pas dels anys, he anat descobrint, la veu i les cançons de Joan Isaac, he descobert també qui era aquell amant el nom del qui s'havia de cridar ben fort, i també quines son les banderes negres al vol.
Ara la cançó ha sigut recordada de l’amnèsia d’aquest país, en motiu de la pel·lícula “Salvador”, no entraré a parlar d’una pel·lícula que encara no he vist, altres ja han polemitzat sobre l’absència de la cançó; però malgrat tot, voldria ser positiu, l’estrena de “Salvador” ha servit per que al menys la gent recordi la figura d’un jove anarquista assassinat per una dictadura enrabiada i ferida de decadència, ha servit per que la gent continuí recordant i fins i tot descobrint. A mi tot aquest fet m’ha servit per descobrir casualment, mentrestant fullejava, el diari AVUI del dia 25 d’octubre, qui és aquesta Margalida Bover. He de reconèixer que m’ha captivat, ja veus amb unes quantes paraules, i una foto de portada en un diari, ha aconseguit transmetre’m part de la seva vida i la manera que ha tingut de viure-la. Segurament no ha sigut una vida gens fàcil, però segurament és una vida molt plena e intensa.

No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.

dijous, d’octubre 26, 2006

Eleccions al Parlament de Catalunya
Encara no se qui pot entrar, només que sigui de casualitat a aquest petit racó del mon virtual, potser encara ningú, i si ho estàs llegint deus ser la primera persona que ho llegeix, ja m’agradaria que fossin mes, i que aportessin coses, però no per això no deixaré passar la oportunitat de demanar-te que per la setmana que ve, has de fet un gest, que és anar a votar, i pensar en el teu país, i com el vols, no val que et quedis a casa, o que votis en blanc, vota per millorar, vota per que si tots anem a votar ens sentiran.

dissabte, d’octubre 21, 2006

Inici

Sempre he tingut el cuquet d’escriure a la xarxa, i alguns cops ho he portat a fer alguna pàgina web, a veure si aconsegueixo tenir una mica de voluntat i aquesta la faig anar amb una certa normalitat.
Gràcies per entrar i donar un cop d’ull, ja saps que pots escriure i aportar els teus comentaris.