Fugint de mases i recuperant el temps

Quan és pot dir que encara no eren ningú, els Sopa de cabra, van venir a tocar al poble, en la ja desapareguda, com gairebé totes, discoteca La Factoria, (una disco que al principi tenies que tenir el passe VIP, per poder accedir-hi i que el meu esperit no em permetia tenir-lo, o potser és que tenia por que no me'l donegessin), no sabia qui eren i vaig passar d'anar-hi. Poc desprès va caure a les meves mans, i gràcies al Ramonet, una cinta d'un grup que també cantava en català, cosa molt rara per aquella època ( i per aquesta), de fet en català crec que a banda dels cantautors històrics nomès em sonava una cançó del Loquillo, una de la Eva Cobo com a BSO d'una peli (si erem de moderns els catalans), i els Duble Buble . Sonaven divertits, picants, punyents, era la maqueta de Els Pets, una peça de col·leccionista a aquestes alçades de la història.

Amb el temps i el suport de la Generalitat la cosa va créixer i es va afegir un grup de tendència mes heavy com podria ser els Sangtraït i una cosa mes pop com els Sau, per cert fa uns dies el Pep Sala va tocar a Móra i no em va decebre, tot el contrari em va agradar força, si que vaig arribar tard i només vaig estar als grans hits, però era un concert amb fins benèfics i la cosa va anar com va anar.

Recordo que tota la gent havíem descobert de cop els grups en català, malgrat que molts eren de qualitat, al menys discutible però per alguna cosa vam començar a arrossegar-nos d'una banda a altra de la geografia catalana seguint a uns i altres, cridant, bevent, creant himnes generacionals (teníem que menjar-nos el món i de pas canviar-lo una mica)saltant una festa continua, que segurament a nivell del país va tenir el seu zenit amb el concert al Palau San Jordi, però que personalment va ser amb les Festes de la Candelera de Valls del 91, ja que van ser dos concerts en dilluns, però que estava el pavelló a rebentar de gent. D'aquells concerts sobretot em va fer gràcia un grupet gairebé novell que venien de El Vendrell, que havien tret un disc i que una antiga professora de l'institut els havia portat a judici per una cançó, el jutge va fer retirar del mercat el disc (un altra peça de mini col·lecció) i els hi va prohibir tornar-la a cantar, que no tocar, així que la van interpretar i el public la vam cantar.

Be la història de tots aquest grups, mes o menys la heu anat seguint, s'han fet documentals al 33, concerts d'aniversari, DVD, etc , però hi ha algun que altre grup d'aquell moment que malgrat semblar una segona fornada, que aportaven mes qualitat i diversitat no van saber arribar al gran públic, potser també per que no eren pel gran públic. Corria l'any del Cobi (continuavem sent moderns), i malgrat continuar seguint els grupets catalans, em vaig deixar seduir per un altre estil de música, un altra estètica (que no vaig acabar d'adaptar),escoltava grups de l'estil The Mission, Jesus and Mary Chain, The Cure el negre augmentava en el meu fons d'armari, però no mes enllà dels texans i les samarretes, reconec que m'hagués agradat donar el pas i trencar els motlles, però un té moments que s'acovardeix. En tot aquell canvi va ser quan vaig descobrir un grup català diferent, contuntent, trencador i que fins i tot sonava fora de Catalunya, ja que aquell mes de juny havien actuat a Moscow (així els vaig descobrir), eren els Kitsch,un grup de Banyoles, per desgracia els vaig perdre la pista, i no vaig poder ni veure'ls en directe, però van deixar un llegat de cançons, videos, i que per gracies a Google i Youtube podem recuperar.

Així per començar hi ha el video d'Oració que segurament és lo que millor engloba la seva manera de ser, encara que a data d'avui la seva lletra no és massa políticament correcta:

Deixeu que els nens vinguin a mi,
deixeu-me sentir la seva pell a prop,
l'escalfor de cossos menuts i fràgils.

Deixeu-me divertir amb els tendres infants,
destrossar la seva innocència d'àngels,
tacar de sang les meves mans infames.

El seu infern serà el meu rosari,
jo necessito d'ells, jo necessito estar-hi.

Deixeu-me tastar el seu encant,
deixeu-me destrossar els tendres infants,
tacar de sang les meves mans infames.

Deixeu que els nens vinguin a mi.

No sóc cap critic musical ni res, sols he volgut deixar una petita ressenya sobre una època, i un grup, si vols saber una miqueta mes et deixo alguns bloc que en parlen:

Kitsch (pàgina oficial)

Historia d'una obsesio (molt personal i si busques també parla de La Dama se Esconde, un altre grup també poc conegut que algun dia hauré de parlar d'ells)

desPensaments

Malgrat sembla que havien desaparegut, Kitsch continua viu, fan concerts, fan anys, treuen discos amb portades que donen sentit al seu nom, i algun dia se'ls reconeixerà la seva feina per un rock en català en qualitat, potser els seus inicis van ser millor que la seva continuació, però això ja sol pasar.

Per desgracia crec que fan falta molts aires nous en el panorama actual, i si aquell moment vam sobreviure a lo que serien comarques, ara sobrevivim gràcies a les Illes o al País València.

I clar...tenia que possar un clip Oració, malgrat la possible polemica...crec que visualment i musicalment és el millor clip que tenen: