Houston ....tinc un problema

No se que ha passat, però amb el canvi al blogger nou, no trobo on estan els links de la gent...algú sap on han anat a parar?...

No hi ha color

Barcelona i el seu alcalde, l'hereu (mai millor dit) varen presentar fa un parell de dies el nou cartell de les Festes Majors de Barcelona,tota una dosi de modernitat a la que la ciutat ens te acostumats. L'encarregat de fer el pregó no serà un altre que en Sisa, mite de la cançó catalana, que desprès es va re inventar com Ricardo Solfa, per tornar enrere quan no donava per mes la taronja exprimida. No se si això vol dir que algun dia el senyor Boadella renuncií al seu manifest i sigui aclamat als teatres catalans fent una obra sobre l'avi Pla, tot és possible, per l'audiència.
Però no és l'únic municipi que te cartell de Festa Major, aquí al poble també en tenim, desprès d'una eterna etapa de tapes de programa (que no de patates braves), on tot eren olis, fotografies, i altres recursos repetitius, l'any passat ja es va buscar donar un aire trencador, amb un "no se que collons és això", provocant al personal, com fan els artistes. Com diu l'autor això és lo important i per mostra un botó aquest any li han fet repetir, no és una apologia del disseny com el del Peret, però te un caràcter re vindicatiu de la Festa i del món del còmic que ja voldrien.
Referent al pregoner, aquest any pregonera, doncs quedaria lleig que em poses a parlar be d'ella, encara que com lectora anònima d'aquest bloc, ara se'n farà una mica de creus (ehem), però tampoc vull posar-la vermella, malgrat s'està fent famosa als medis de comunicació. Els que normalment llegiu aquest bloc ja la conèixeu i no cal que us digui res d'ella, dels que no la coneixeu, ja sabeu podeu venir a veure-la el dia del Prego a la plaça de Baix (Móra té aquestes coses 2 plaçes: una dalt i l'altra baix).No puc donar mes pistes, però pels de fora de poble és diu Magda, i pels de casa Toñi. Ah! i ja vaig parlar un cop d'ella, quan va presentar el seu llibre, aixì que ...
Així que de moment les Festes de Móra guanyen a les de Barcelona dos a cero.

Nou programa de Telecinco: Com fer amics

El mes passat la cadena de televisió va decidir en un acte de valentia institucional, signar el manifest en favor d'un llengua en perill d'extinció com és el castellà, creat pel gran filosof Fernando Savater, i secundat per altres per la diputada a Madrid Rosa Diez, aquella que va marxar d'un partit, per que la van fer fora, i se'n va fer un a la seva mida.(que guapos a la foto oi?)

És certa part és força curiós que una cadena on la major part de la seva franja horaria s'han dedicat a ampliar el coneixement de vocables de caràcter ofensiu o dialectes del castellà en forma de xuleria i barriobajera, ara de cop s'hagin fet tant cultes i programin nous episodis d'aquells sempre enrecordats hits de la cadena, com poden ser les Mama Chicho, Mª Teresa Campos i successors, Ana Rosa, Aqui hay tomate, Gran Hermano i una llarga llista. Cal recordar que alguns d'aquestos programes han sigut líders brutals d'audiència i que poc els hi ha faltat de ser candidats al Nobel de la Pau.

Be de tot això del manifest, segur que ja heu llegit i heu comentat a mil llocs, si voleu podeu anar fent mes gran el vostre enuig envers la cadena.

Avui s'ha fet public que un jutge, ha suspès l'emissió de programes d'aquesta cadena al portal Youtube, per allò de la propietat intel·lectual. D'aquesta noticia trec algunes conclusions:

1. Els jutges a l'estiu no tenen feina, degut a que els famosos no es querellen entre ells, desprès de discutir als programes de Telecinco.

2. Els jutges no tenen criteri: on esta la part intel·lectual en un programa de Telecinco?.

3. Amb Franco, Telecinco viuria millor, amb sols una llengua, i sense coses tant diaboliques com Internet.

Per cert...ells s'ho perden cada cop les cadenes de televisió fan mes negoci a la xarxa i Youtube lo que fa és ajudar indirectament a fer-ne difusió. I mira com son algunes que fins i tot fan una serie exclusiva a Internet, mentrestant no comença la nova temporada.

PD: Volia possar alguna imatge de la cadena, però m'han acollonit. I també se que el jutge és de lo mercantil ....Si no passa res continuarem informant de la programació.

Ja tornen a ...

Suposso que us enrecordeu de la noticia que va sortir a la llum ara farà un any (no us poso el link, la busqueu, jejeje), però crec que no us caldrà un cop vista la imatge.
No volies sopa, doncs dos plats. (Pobra Mafalda).
Per cert no estaria mal que igualment li feu una visita a les entrades del bloc del juliol de l'any passat, i si aneu a l'Estanc, compreu la revista El Jueves, per si de cas també la segresten.

Ai Carmela, ai Carmela!!!

Aquest proper cap de setmana a La Llanterna Teatre de Móra d'Ebre, organitzat per Terre de Fraternité tindrà lloc el II Congrès Internacional d'Història sobre la Batalla de l'Ebre. Aquest any, es celebra el 70 aniversari del pas de l'Ebre, (el dia 25 de juliol) per l'exercit republicà sota el comandament del General Vicente Rojo (curiós nom) , en lo que va representar el darrer intent seriós d'aturar l'exercit franquista.

Per lo que he anat llegint hi ha inscrits mes de 350 participants, alguns d'ells de conegut prestigi com son: Paul Preston i Serge Wolikow.

L'any passat va ser una mica una sorpresa per tots plegats, tant de participació, com els moments de creuar el riu, els sopars, els veterans de la guerra.

Us deixo el programa d'activitats, i us convido a tots aquell que pugueu, que aneu a recordar la història d'aquells Brigadistes Internacionals, d'aquella Quinta del Biberó.

Almogàvers de Móra

La setmana passada, com ja us vaig comentar en el seu dia , va tenir lloc la Festa de les Tres Cultures, o com millor dit Móra Morisca. Des de sempre he intentat participar organitzant actes de l'estil friki, però reconec que com la majoria de la gent del poble, som visitants de la Fira, mes que no participants. Aquest any he tingut l'honor, el plaer, de ser convidat a participar des de dins amb una colla de agerridus almogàvers que malgrat ploure a bots i barrals, van sortir dissabte a la nit a animar la festa, i diumenge a tornar-hi. Omplir els carrers i els mercadals, de so de timbals, gralles i crits de Desperta Ferro. Personalment m'ho vaig passar molt be (això ara sembla una redacció d'un crio de bàsica). No se si voleu que m'enredi a explicar el transfons dels almogavers, però si ho voleu avui no és el dia, en tot cas us deixo un link al bloc que ha creat un tal Josmar, i on s'està encarregant de fer un recull d'informació de la xarxa sobre aquest guerrers que van atemorir a tota la Mediterranea. També podeu veure mes fotos al sempre rebel bloc de l'Alba.Per cert això nomès ha fet que començar, malgrat que la Festa ja ha pasat.Per una Festa del poble i pel poble: Desperta Ferro!!!

Josmar "el calçons curts"


Els abanderats dels almogàvers


L'almogàver mes cridaner i posteriorment afonic


A la de 3, cridem


Senyera al vent


Quina colla...

Es busca un artista del photoshop

Una mica de mala idea si que ha tingut el fotògraf d'aquesta foto, però s'ha de reconèixer que en si és una base per poder fer qualsevol cosa amb el photoshop.
Reconec que estic molt dropo fent entrades. Dema faré una sobre els almogàvers de Móra.
La foto és de El Periodico, i la noticia doncs, és el viatge del Sant Pare a Austràlia.

He apadrinat un animalet

Com podeu veure a la franja del costat, ara tinc un porquet, si li doneu alguna massana (pomes no gracies) i li regeu amb el txismi txismi que te dons ho agrairé.
Si algú te tomaques i/o pa, que avisi que farem la matança quan estigui prou maco.
D'això se'n diu fer una entrada tonta.

Apunts ràpids

Avui si que toca: Felicitats Nelson!!

Benvinguts almogàvers al mundillo dels blocs (en breu una entrada en condicions).

Frase del dia: La situació és al migdia, dos cotxes s'han estampat davant de casa, s'ha sentit un crit, surto a la finestra i veig com un cotxe estava just al carril esquerra de baixada del carrer tenia el morro destrossat, ja que s'havia empotrat contra el lateral dret d'una furgoneta. El conductor del cotxe, un paio alt, fort, ample surt emprenyat dient que l'altre anava molt ràpid; el conductor de la furgoneta d'origen magebri se'l queda mirant una mica acollonit, i li diu: “Tienes un seda grande com un burro”. La inteligencia i la lògica han guanyat a la força bruta. Val a dir que el magebri tenia totes les raons i mes, felicitats company :D.

Com ja va dir algú: “Por que no te callas” Felip Puig, d'acord que Montilla pot tenir mil fallos, i al Polonia ens en fotem dels seus errors, però segurament que el seu esforç, ajudarà a molta gent a treure's la vergonya i intentar parlar català. Si pocs que ho parlem encara els hi fotem traves.

Fugint de mases i recuperant el temps

Quan és pot dir que encara no eren ningú, els Sopa de cabra, van venir a tocar al poble, en la ja desapareguda, com gairebé totes, discoteca La Factoria, (una disco que al principi tenies que tenir el passe VIP, per poder accedir-hi i que el meu esperit no em permetia tenir-lo, o potser és que tenia por que no me'l donegessin), no sabia qui eren i vaig passar d'anar-hi. Poc desprès va caure a les meves mans, i gràcies al Ramonet, una cinta d'un grup que també cantava en català, cosa molt rara per aquella època ( i per aquesta), de fet en català crec que a banda dels cantautors històrics nomès em sonava una cançó del Loquillo, una de la Eva Cobo com a BSO d'una peli (si erem de moderns els catalans), i els Duble Buble . Sonaven divertits, picants, punyents, era la maqueta de Els Pets, una peça de col·leccionista a aquestes alçades de la història.

Amb el temps i el suport de la Generalitat la cosa va créixer i es va afegir un grup de tendència mes heavy com podria ser els Sangtraït i una cosa mes pop com els Sau, per cert fa uns dies el Pep Sala va tocar a Móra i no em va decebre, tot el contrari em va agradar força, si que vaig arribar tard i només vaig estar als grans hits, però era un concert amb fins benèfics i la cosa va anar com va anar.

Recordo que tota la gent havíem descobert de cop els grups en català, malgrat que molts eren de qualitat, al menys discutible però per alguna cosa vam començar a arrossegar-nos d'una banda a altra de la geografia catalana seguint a uns i altres, cridant, bevent, creant himnes generacionals (teníem que menjar-nos el món i de pas canviar-lo una mica)saltant una festa continua, que segurament a nivell del país va tenir el seu zenit amb el concert al Palau San Jordi, però que personalment va ser amb les Festes de la Candelera de Valls del 91, ja que van ser dos concerts en dilluns, però que estava el pavelló a rebentar de gent. D'aquells concerts sobretot em va fer gràcia un grupet gairebé novell que venien de El Vendrell, que havien tret un disc i que una antiga professora de l'institut els havia portat a judici per una cançó, el jutge va fer retirar del mercat el disc (un altra peça de mini col·lecció) i els hi va prohibir tornar-la a cantar, que no tocar, així que la van interpretar i el public la vam cantar.

Be la història de tots aquest grups, mes o menys la heu anat seguint, s'han fet documentals al 33, concerts d'aniversari, DVD, etc , però hi ha algun que altre grup d'aquell moment que malgrat semblar una segona fornada, que aportaven mes qualitat i diversitat no van saber arribar al gran públic, potser també per que no eren pel gran públic. Corria l'any del Cobi (continuavem sent moderns), i malgrat continuar seguint els grupets catalans, em vaig deixar seduir per un altre estil de música, un altra estètica (que no vaig acabar d'adaptar),escoltava grups de l'estil The Mission, Jesus and Mary Chain, The Cure el negre augmentava en el meu fons d'armari, però no mes enllà dels texans i les samarretes, reconec que m'hagués agradat donar el pas i trencar els motlles, però un té moments que s'acovardeix. En tot aquell canvi va ser quan vaig descobrir un grup català diferent, contuntent, trencador i que fins i tot sonava fora de Catalunya, ja que aquell mes de juny havien actuat a Moscow (així els vaig descobrir), eren els Kitsch,un grup de Banyoles, per desgracia els vaig perdre la pista, i no vaig poder ni veure'ls en directe, però van deixar un llegat de cançons, videos, i que per gracies a Google i Youtube podem recuperar.

Així per començar hi ha el video d'Oració que segurament és lo que millor engloba la seva manera de ser, encara que a data d'avui la seva lletra no és massa políticament correcta:

Deixeu que els nens vinguin a mi,
deixeu-me sentir la seva pell a prop,
l'escalfor de cossos menuts i fràgils.

Deixeu-me divertir amb els tendres infants,
destrossar la seva innocència d'àngels,
tacar de sang les meves mans infames.

El seu infern serà el meu rosari,
jo necessito d'ells, jo necessito estar-hi.

Deixeu-me tastar el seu encant,
deixeu-me destrossar els tendres infants,
tacar de sang les meves mans infames.

Deixeu que els nens vinguin a mi.

No sóc cap critic musical ni res, sols he volgut deixar una petita ressenya sobre una època, i un grup, si vols saber una miqueta mes et deixo alguns bloc que en parlen:

Kitsch (pàgina oficial)

Historia d'una obsesio (molt personal i si busques també parla de La Dama se Esconde, un altre grup també poc conegut que algun dia hauré de parlar d'ells)

desPensaments

Malgrat sembla que havien desaparegut, Kitsch continua viu, fan concerts, fan anys, treuen discos amb portades que donen sentit al seu nom, i algun dia se'ls reconeixerà la seva feina per un rock en català en qualitat, potser els seus inicis van ser millor que la seva continuació, però això ja sol pasar.

Per desgracia crec que fan falta molts aires nous en el panorama actual, i si aquell moment vam sobreviure a lo que serien comarques, ara sobrevivim gràcies a les Illes o al País València.

I clar...tenia que possar un clip Oració, malgrat la possible polemica...crec que visualment i musicalment és el millor clip que tenen:

El castell de Móra versió pessebre

Fa una colla d'anys, quan anava a l'institut, o potser al cole, ens van dur a visitar Catalunya en Miniatura, que era...be és una colecció de maquetes d'edificis representatius del nostre petit país. Si ja de per si Catalunya és un país petit en miniatura hauria de ser minuscul, però ja llavors costava veure tot lo que tenien fet, i per lo que he vis a la seva web, no s'assembla res a lo que vaig visitar i és el mes gran del món en el seu genere. Suposso que qui va tenir la idea debia de ser el típic pessebrista que es va quedar sense lloc a casa, per fer lo que volia fer i va crear el parc. Avui buscava una imatge per parlar de la Móra Morisca i m'ha sortit la foto del castell de Móra en aquest parc. Això vol dir que la gent continua anant en excursions escolars (encara cantaran allò de: "señor condutor toque el pito", o "una sardina, dos sardinas...." crec que ara van tots amb els seus ipod o similars escoltant xunga xunga a tot volum).
En fi que m'ha fet gracia veure el castell de Móra, i sembla que en millor estat que el real, tot i que ara s'esta recuperant la torre fusellera, per convertir-la en un espai d'interpretació de les guerres carlines.
Doncs poca cosa mes a dir, lo que volia dir ja ho dire mes tard que m'he desinspirat una mica, i us deixo una cançoneta per escoltar:

Tres mons, una manera de veure la història

Durant aquest cap de setmana a Móra d'Ebre, te lloc una festa, o segurament millor dit una fira mercat d'ambientació medieval: La Mora Morisca, el seu lema sempre ha sigut; Tres visions un sol món i fa referència a que a la població en aquella època hi vivien en convivència les tres grans cultures del moment (en aquesta part del món) ,cristians, hebreus i musulmans. Aquesta petit racó del planeta, ha sigut per la seva particularitat, frontera natural i zona de pas riu amunt riu avall, la qual cosa afavoreix una certa facilitat per albergar gent de tots els tipus, igual com en el seu temps ho van ser les ciutats amb ports.
El dia a dia feia que la manera de viure fos natural, i es que els que un dia manaven adoraven a la creu, però el poble feia dos dies pregava en direcció a la Meca. La Gent sempre lo que ha volgut es estar tranquil·la, tenir el seu hortet, poder anar fent que qui dia a dia any empeny.
Aquesta situació de convivència de les tres cultures, m'ha fet en recordar d'una peli que prometia molt, i al final per desgracia va quedar en una cosa mediocre: Kingdom of Heaven de Ridley Scott, sobre la ciutat de Jerusalem Urshalim-: أورشليم , que per si algú no sap vol dir Ciutat de Pau, Ciutat Santa o coses similars, ja que es important per la seva simbologia per totes tres religions. Per desgracia lo que durant anys era una ciutat de convivència de religions, de gent, de cultures ara, be segurament des de fa molts anys, que algú va voler recuperar per us propi el culte de la ciutat ha esdevingut un focus d'atracció de problemes, de guerres, d'injustícies, venjances, revenges, i disputes per un pam de terreny. Una ciutat partida per dos estats, dos maneres de pensar que estan en guerra orient contra occident, o això és els que alguns volen que la gent cregui. Sols son excuses pel poder, per la terra, per la simbologia. Però l'únic que pateix les conseqüències és la gent del poble, que a la fi tant li fa qui mani, ells seguiran ressan als deus del seus pares, i treballant la terra com feien abans.
Fa uns dies sortia a la premsa, la notícia que Iran disposava de misil que podien arribar fins Israel i això sembla un inici de l'escalada militar a la zona, que ja de per si esta prou calenta, on lo únic que sembla que te sentit (tontos no son) és el petroli, i es pot passar per damunt de tot. Aixecar governs com el de Sadam quan era el gran enemic del país dels Aiatol·là, per al cap d'uns anys tornar a derrocar-lo, amb la consegüent pèrdues humanes de tots els bàndols, però sobretot de civils, de la gent que les guerres no li van ni li venen. Em va interessar força i crec que està molt ben parida una peli de Stephen Gaghan on George Clooney, interpreta a un agent de la Cia que es desviu per solucionar un canvi generacional en una dinastia d'un petit emirat, i deixa clar que interessa mes no defensar la democràcia en favor de qui es mes fàcil de manipular, una missatge directe a la política americana i els seus aliats.

Hem canviat de Deus de Religions ara el gran Deu és el Dolar, el Petroli, el Capitalisme exagerat; però malgrat tot encara queda gent, com la Rachel Corrie, que va perdre la seva vida amb un megafon a la seva ma com única arma, i lluitant contra una màquina que volia derruir unes cases per poder donar pas a una nova colonització. Amb lo fàcil que seria que tots tornessim a viure pacificament, com en aquella época en que conviviin les tres cultures en la Móra Morisca.