Els que tant us fa el futbol, que se que sou uns quants passareu de llarg d'aquesta entrada, i encara remugareu, el paio aquest no fa res i ara lo que fa primer es parlar de futbol, i ara que ja gairebé ningú se'n recordava.
Ha sigut un any de canvis importants, en lo club mes gran de casa nostra, i que per bo o per dolent la majoria seguim, com abanderat d'una guerra sempre perduda. Alló de ser mes que un club, però quedem segon mes vegades que primers, abans era culpa dels que manaven i ara que resulta que el president del govern i el cap de la oposició, son tots dos del Barça,

Anem per feina, la entrada en si, que suposo que alguns me la castigaran amb tarja vermella directa, espero que serveixi per acomiadar a uns quants jugadors.
Ronaldinho: Va venir, el vam veure, va triomfar i ara ha fotut el camp, per que estava cansat, i preferia la Pizza i l'escalopa a la milanesa que no pas el pa amb tomaca i fuet de Vic. Es un jugador que transmetia electricitat, somriures, ohhhhhs de la graderia, i grans imatges a la pantalla. Com a tots els cracks també se'l sobrevalora una mica, i quan fan una jugada prou maca, la veus 100 vegades a la tele, però no et recordes de que en tot el partit potser no ha fotut cop, clar si la jugada acaba en gol, tot es perdona, son coses d'aquest esport que lo important es posar-la dins. Era una màquina de vendre samarretes, i Natillas Danone, de fer filigranes, i aixecant la sempre negativa afició de Can Barça.
Decco:

Thuram: Quan va arribar a can Barça, va ser mes en conseqüència


Oleguer: El dia que va dir que ell era català, va ser la seva sentencia de mort, es va iniciar una campanya en contra d'ell que juntament amb algunes lesions li va fer ser apartat de la titularitat. Potser no és el millor central, ni el millor lateral, però va posar tant dins com fora del terreny de joc la seva millor voluntat. Curiosament ara jugarà a la cantera del Barça, no al mini estadi a l'Ajax, amb un altre català Gabri.

Ja crec que no ha marxat mes gent, i si és així ja m'he cansat del tema, a tots ells bon viatge en els seus destins.
Un breu afegit, Oleguer no va voler anar a la selecció, però altres jugadors si que van seguir la crida del seleccionador, i desprès d'un any mediocre a l'equip, guanyen l'Eurocopa i van cridant Viva Espanya. Son prou lliures de fer lo que vulguin, però que desprès no es venguin cap moto, ja que a la selecció catalana no poden anar-hi mai que els hi fa mal el dit, la ungla, o estan cansats. Mercenaris tots plegats.
3 comentaris:
Doncs jugar a l'Ajax no és "moco de pavo", tu. Això demostra que el fet de no jugar amb la selecció espanyola no et tanca portes ;)
LO futbol és un Circ de tres pistes i tots els jugadors són un "PALLASSOS"... són els esportistes més "venuts" que hi han i a més tots tenen una gran defecte visual, tots són daltonics!! per que lo dels colors no ho tenen gens clar i sovint canvien dels mes foscos als més clars sense gaires miraments.....
en fin no hi podem fer res i lo més fotut es que ens agrada aixó del futbol i encara que no ho vulguem reconeixer també ens va este rum rum que l'envolta.
en referència al futbol-política..... tot l'esport a casa nostra és política.
Futbol = vint tios detras d'una pilota, dos a les puntes evitant que entri dins la xarxa i un tio de negre fotent-se pel mig.
En fin
La viritat es que no està bé que jo critiqui el futbol perque l'avi del meu xicot va guanyar la copa Catalunya,..... clar que era l'any 1934.
Per cert, la copa la tenim a casa, si la voleu veure, ji ji ji.
Publica un comentari a l'entrada