dimecres, d’agost 20, 2008


Antes que el Diablo sepa que has muerto

Aquesta és el títol, però ja només començar l'allarguen per si era curt: Ojala estes en el cielo 15 minutos antes que el diablo sepa que has muerto. Un altra cosa no se, però el títol ja en si fa por.
Vaig entrar al cinema sense saber massa quina peli triar, i la Fortuna, o sigui la moneda va decidir aquesta en comptes de Hancock. Reconec que encara que el W.Smith m'encanta, supossava que si tenia que parlar amb el meu millor amic, amant del cinema de pro, quedaria millor dient que vaig triar aquesta. El cartell ja possava una cosa al favor dos grans actors, per una banda Philip Seymour Hoffaman, que ha sigut un gran actor de repartiment fins que ha fet el gran salt, i guanyant un oscar va demostrar que no cal ser un bombonet, que un gran actor és pura interpretació, pero clar.... en la primera escena es de sexe contundent amb la Marisa Tomei, que la pobra passa per la cinta com una nena mona, encasillada en papers de dona fàcil i que es despulla molt ràpid,
la veu doblada tampoc li ajudava. L'altre actoras del cartell és Ethan Hawke, actor que vaig conèixer en una d'aquelles pelis que t'arriben mes que altres, tant com per comprar-me dos llibres sobre ella. El director és Sidney Lumet, que potser no us sona, però si que algunes de les seves obres (busqueu...no tot han de ser links).
Els ingredients eren força bons, i la historia es trepidant, però acabes una mica marejat de tant anar cap davant, cap enrere, canviant de personatge i si li afegim que és molt llarga (gairebé dos hores), t'entren ganes de que s'acabi d'uan vegada. La història que expliquen és bona, però tampoc una bomba: Un atracament al negoci familiar per part de dos germans que no s'asemblen en res.
Dos grans actors un contra l'altre, en papers opossats a lo normal en la seva carrera, però que son els que salven la peli, juntament amb el paper del pare.
Una mica sadica i rocambolesca. Si vols veure dos actors fent la seva feina d'acord, però poca cosa mes.
Si algu mes l'ha vista ....


5 comentaris:

Aida ha dit...

Jo l'he vista i la veritat... no hi havia tornat a pensar des que vaig sortir del cine... Es d'aquestes pel·licules que un cop l'has vista te n'oblides. Coincideixo bastant amb el que has dit. La pel·lícula de l'Ethan Hawke a que et refereixes és Gattaca? és una de les meves preferides... xD

Aida ha dit...

osti calla, no es aquesta, vaig rapid llegint i no veig l'enllaç, borra borra :P

Enri ha dit...

Una de les millors pel·lis que he vist darrerament. No tracta d'un atracament, és un viatge a l'interior de l'ésser humà. Fins on podem arribar?.
Per fi puc disentir, xavi. Quin pes em lleve de damunt!
De tornada a casa, no vaig obrir la boca (jo, que no pare ni sota l'aigua), de tan impressionada com em va deixar.
Coincidisc en que em va xocar l'estructura en puzzle. Era una forma de resaltar els punts de vista, per a concloure que no es salva ningun dels personatges/persones.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

apuntada per piratejarla, si la critica ve de tu segur que és molt bona

una forta abraçada

Enri ha dit...

Xavi, rei, et passa alguna cosa? Necessitem les teues cròniques!