Rothko & me
Fa molts anys en una de les meves visites al meu amic Tomàs, a Washington vaig aprofitar per visitar la National Gallery, un d'aquest museus gegants plens d'obres d'art, és una manera de passar un mati tranquil, educatiu i gratis (coses dels museus americans). Vam descobrir unes quantes peces curioses, algunes reproduccions, i lo diferent que és el gran public americà, era com si anessin al Mc Donalds, bevent, menjant, fins i tot un dels vigilants de seguretat feia estiraments descaradament, mentrestant un altre badallava descaradament. Hi va haver un fet que encara ens va estanyar mes, la facilitat e impunitat amb que la gent es feia fotografies amb i sense flash, al costat de qualsevol pintura ja fos un Van Gogh, un Velazquez o un desconegut. Al sortir del museu, desprès de la botiga, això si que ho tenen els americans, no et cobren entrada però li dediquen mes espai a la botiga que a un altra cosa, ens va cridar un mòbil gegant penjat del sostre, en colors i formes ens recordava a Miró, i també cridava molt una serie de postals, calendaris, pòsters d'un tal Rothko, en ma vida havia sentit parlar d'ell, eren il·lustracions monocromàtiques o amb poques combinacions de colors, quedava fi i semblava interessant. El motiu de tant merchandaising era que a la sala annexa hi havia una mostra monogràfica dedicada al pintor, cap allà vam anar-hi. D'entrada els vigilants, la llum, el disseny de la sala era molt diferent, però upssss sorpresa els quadres que teníem davant nostre eren mida XXL, gegants taques de grocs, verds, blaus, negres (l'etapa fosca?). Ens va deixar tant flipats que ens vam voler fotografiar, i ves per on...allí estava prohibit. A partir de llavors qualsevol cosa estranya, surrealista va agafar per nosaltres el nom de Rothko.
Amb el temps vaig descobrir que era un pintor altament reconegut, puntal de l'expressionisme abstracte. Un dia al tren venin de Barcelona, em vaig trobar amb un xaval conegut de Flix, de professió music i que em va ensenyar unes partitures que s'havia comprat a Barna i que es mirava flipat, com curiós i com que poc o molt vaig estudiar musicar li vaig donar un cop d'ull,, em va semblar una partitura molt Rothko, al dir aquesta explicació, Joan es va estranyar, ja que es veu que l'autor de la partitura era molt amic del pintor i seria la referència musical del corrent artístic, qui ho tenia que dir ...
Ahir a l'hora de fer el cafetonet vaig veure tota la contraportada de El Periòdic tota la plana dedica a un foto de l'obra de Rothko titulada Centre Blanc (Groc, Rosa i Lavanda sobre Rosa). El motiu de la noticia era que l'obra fins llavors propietat de Rockefeller (el corb titella de Jose Luis Moreno) havia sortit a subhasta i un comprador anònim l'ha convertit en la peça de art contemporani mes cara venuda en una subhasta, la xifra és de mes de 73 milions de dòlars, es veu que li sobraven, molt Rothko tot plegat.