Depressions d'èxit
El dia 13 de febrer, just quan feia 33 anys Robbie Williams va ingressar en una clínica per tractar la seva addicció als anti-depressius, ja abans havia tingut problemes greus amb altres substancies i amb l'alcohol. Part de la seva biografia és la de un noi rebel, inconformista, amb problemes familiars, un bad boy. Diuen que aquesta addicció és deu al poc èxit del seu darrer disc, de no haver estat al premis brit de la música anglesa, etc. Avui he trobat aquest cançó, My Way, que abans ja havien cantat altres grans, com poden ser Frank Sinatra, Elvis, etc, gent com el Robbie amb grans problemes amb les addicions i segurament en el fons tots mancats d'afecte. Comentant la noticia d'aquest ingrés m'havien dit que no entenien el per que uns cantants famosos han de necessitar anti-depressius, ja ho deia Urquijo, cantant de Los Secretos, "me convierto en vulgar al bajar de cada escenario". Realment desprès de tenir tot un public com el del Royal Albert Hall posat en peus cantant amb tu deu ser increïble, però al dia següent la sensació de soledat, la necessitat de tornar a omplir un teatre i que a la gent li agradi encara mes, i que d'aquí una setmana lo mateix, i d'aquí un mes, un any, condemnat a agradar sempre. Sort Robbie.
2 comentaris:
Bella canzone ma mi sembra evidente il forte bisogno di gloria. Vedere quell'ometto che corre avanti e indietro per ricevere gli applausi e le acclamazioni della platea esultante mi ha fatto pensare a un piccolo dio che riceve gli ossequi dal suo popolo... Ma la gloria del mondo passa e quando dal piccolo cielo temporaneo di gloria umana che uno si è costruito si torna alla terra, alla vita quotidiana, ciò che rimane è un gran senso di vuoto...
Sembla ser que l'enfant terrible ja ha sortit de la clínica.
Publica un comentari a l'entrada