dijous, de maig 29, 2008

Violència



Ahir vaig ser indirectament testimoni indirecte, ja que els meus ulls no ho van arribar a veure, d'un acte de violència, en aquest cas de la que en diuen masclista o de gènere. No és fàcil ser un heroi i anar a salvar la situació i buscar una enfrontament directe, la meva ajuda va ser la que crec bàsica. Però hi ha coses que no entenc i és el fet que un cop arribada la Guardia Civil i la Policia Local, i malgrat els petits símptomes evidents, la noia va decidir no presentar cap tipus de denuncia. No se com acabara aquesta història, potser algun dia a algú se li anirà la ma i tots direm "es veia vindre" i farem un minut de silenci per tapar les nostres vergonyes.
Si un dia ets testimoni d'alguna cosa semblant, mira d'aportar una mica un gr
anet d'ajuda per solucionar-lo. I si ets mai, espero que no la víctima si us plau, denuncia el fet, és pel teu be.

2 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

aquestes coses ja es veuen quan surts amb algú, abans de donar el pas pensat-ho !!!

Aida ha dit...

doncs crec que no deu ser tan evident perquè hi ha massa casos. El que es segur es que totes les victimes estan atemorides i poques denuncien, no es una situació que arribi de la nit al dia sinó que s'hi va arribant progressivament i això fa que sigui tan dificil reaccionar com cal. Vaig coneixer una dona que feia anys que vivia sotmesa a la violencia del seu marit i el que l'envoltava no era ajuda i comprensió sinó tot el contrari, el seu home la tenia amenaçada i els seus fills no la volien ajudar perque no païen que el seu pare fos un monstre. Quan feia les denuncies, com que no hi havia delicte de sang la cosa acabava amb una multa de 60mil pessetes... unes pessetes que ella necessitava per comprar menjar. I clar, cada denuncia feia que el seu marit l'atonyinés i l'amenacés de matar-la. El que calia era que allunyessin el seu marit d'ella, però això passava perquè fos ella qui deixés la llar familiar. No tenia on anar i amb més de 65 anys no tenia tampoc com mantenir-se a ella mateixa. Era frustrant perquè quan t'ho explicava et senties tan acorralada com ella. Ella, que era la persona amb més sentit de l'humor que he conegut, va acabar amb depressió i ara fa tant de temps que no la veig que no vull imaginar que li deu haver passat...