Introducció
Avui (pel dissabte) he sortit de l'Hospital Comarcal de Móra d'Ebre desprès d'una nit de control rutinaria per una petita infecció, però m'ha servit per acabar de llegir les darreres pàgines de Surrender, un llibre escrit per Bono i que ell va decidir començar a escriure desprès d'un ensurt al Hospital Mount Sinai de Nova York, d'hospital a hospital, és tant sols una petita coincidencia, però està clar que tots tenim moment trencadors dels quals necessitem mirar endarrere per mirar endavant i que molts d'ells estan vinculats a les estades als hospitals. Ja que hi som, aprofito per donar gràcies a la gent que hi treballa, un tracte genial i molt proper, però he vingut a parlar d'un llibre, no el meu, el de Bono també conegut per Paul David Hewson, per no confondre amb el polític espanyol, per uns un fantasma de la solidaritat o un excèntric messiànic, per altres una estrella.
Quan vaig veure la noticia que havia tret un llibre sobre les 40 cançons de la banda U2, pensava que seria quelcom més tècnic, com explicant cada cançó, com se va compondre, com anava la gira, amb fotos, il·lustracions, dius allò "ah..sembla xulo" i arriba l'aniversari i te'l regalen :) , quan el tens a les mans dius... "uf.. gairebé 700 pàgines per endavant".
A les pestanyes del llibre ja diu que és una història d'amor amb la seva parella, la Eli que es coneixen desde l'època de l'institut, no sembla lo més normal en una estrella del pop rock mundial.
Bono, el music
Aquest llibre em desmonta una mica el Bono que vaig conèixer sent un adolescent que vinculava Sunday Bloody Sunday a una cançó de militància política en la lluita armada de l'Ulster, lluita de catòlics versus protestants que la colla traslladàvem amb enveja a l'independentisme catalanista. Un punk rock reivindicatiu a cop d'una base rítmica que ha marcat una època. Però res més llunt en el fons era un crit a la pau, cosa que no li va ser fàcil amb el temps.
U2 és una de les grans bandes que he pogut veure en directe, en aquest cas al Vicente Calderón de Madrid, amb The Ramones de convidats sorpresa, però que formava part d'un selectiu grup que els anomeno els disc on el negre predomina: The Joshua Tree i Rattle and Hum, Live in the City of Light, 101, etc. Reconec que els vaig perdre la pista i que em vaig quedar clavat en aquella època i vivim del record en comptes de buscar, arriscar e innovar una cosa que Bono si que ha intentat fer en la seva carrera, tot arrossegant la banda tot buscant el so on vol anar, per acabar reinventant-se tornant a uns nous orígens, potser haure de veure que han continuat fent aquest darrers anys.
El llibre pas a pas se converteix amb un repàs de l'historia de la música, tots els que surten ho són i si no surts, potser no ets tant important com et penses. Parla amb respecte de tots, de tothom ha après i parla amb respecte i admiració, notes curioses:
- Voler ser com Elvis fent d'Elvis
- El messianisme de Jim Kerr
- Contundència de Ramones
- Que Bruce et justifiqui que contis: 1, 2, 3, 14.
- L'amistat trencada i l'amic perdut que va ser Michael Hutchence
I sobretot parla dels companys de la banda com els millors musics per poder fer la banda, un grup que és coneixen desde el Mount Temple School i que han aguantat units per 40 anys, amb les seves crisis. I recordeu que és un baríton que volia ser un tenor.
Bono, personatge i activista
Se n'ha fet una mica de mofa de tots els llocs, campanyes, concerts solidaris ONG i similars on sempre apareixia Bono pel mig. Som una societat massa avesada a criticar, ho veiem tot malament i no fem res per canviar. Si un multimilionari dona 1 milió d'euros, és que és poca cosa per ell, però potser nosaltres no donem 1€ ni per casualitat, fem campanya de sofà i postureig o participem en una rifa a veure si ens toca alguna cosa. Llegint Surrender he descobert amb detall la quantitat d'accions, reunions, trobades, intents per poder deixar un món millor que el que vam trobar i que a vegades les accions venen de gent que no t'ho penses, com els plans activats per l'administració republicana, a la que tots sempre hem criticat, crec que demostra que ni els bons són tant bons, ni els dolents tant dolents, però sobretot que cal que tots aportem el nostre petit gra de sorra per millorar el planeta dels desastres que el sacsegen.
Ser una estrella mundial del Pop Rock, té alguns avantatges que la majoria de mortals no tenim, amb sort podrem creuar-nos en la nostra vida amb un o dos personatges rellevants a l'historia, però Bono ha tirat d'agenda i ha intercanviant idees, projectes, converses amb líders mundials com Mandela, Gorbachov, Clinton o Bill Gates. Ser un líder no és fàcil, però amb els seus, també se n'aprèn. M'ha semblat curiosa una anècdota, o se parla que en el seu dia Mandela i el seu partit demanaven socialitzar la recol·lecció dels diamants de Sudàfrica, fins que algú va pensar que si tothom podia excavar el preu del diamant cauria en picat degut a la saturació del mercat i que era millor continuar donant l'explotació a mans privades. A la fi el món es mou per diners i gràcies a molts projectes solidaris, s'ajuda a que el moviment dels llocs mes desafavorits i sobretot Àfrica, el gran continent pobre en diners, però ric en tants coses.
Bono místic
Bono va néixer a Dublín els anys 60, una època complicada per ser catòlic i irlandés, però ells ja ho tenen això, marcar la seva fe per revindicar el seu nacionalisme enfront als protestants unionistes de l'Úlster, l'etern conflicte amb tants de morts al cementeri. En una època tant convulsa sembla estrany que U2 amb una mescla de protestants, catòlics i de tot una mica, pugues tirar endavant. però no sols això, fins i tot en part Bono ha pogut arrossegat la banda en el seu camí a la recerca personal de la veritat i la llum. Admiro la capacitat que tenen els anglosaxons de saber versicles de la Biblia, i trobar-li el sentit, amb lo que em costa a mi seguir un sermó. Però Bono no es queda sols amb el cristianisme, també busca en altres religions i troba respostes. Imagino que cal ser irlandès per poder entendre-ho.
Em quedo amb el comentari sobre el llibre d'Elies i el so del silenci escrit a les parets del metro.
Bono i la familia
Lo normal seria dir que U2 és la familia de Bono i segurament una banda és quelcom similar a una familia, però no parlarem d'ells ara.
Tal i com va explicant, queda clar que és un home marcat per la familia, la pèrdua de la seva mare Iris, que era el seu pilar (si ens fan falta les mares) una relació complexa amb el seu pare, com no un irlandès molt irlandès que no sabia que fer sol amb dos fills adolescents. Ens costa tant revindicar la referencia paterna fins que som pares i entenem llavors moltes coses. Un germà gran en continu conflicte, lo normal.
I per acabar hi ha la familia que tries, i sembla que Bono va fer la millor tria que podia fer el, Ali. Una parella de la que desconeixia completament de la seva existencia i que desprès de uns 40 anys continua al seu costat, en una vida que no és fàcil, on la presència d'una altra (la banda), la fama, els excesos, l'activisme no deu haver estat fàcil. La resta d'humas tenim altres problemes i també aguantem que hi farem.
Conclusió
Doncs fins aquí aquestos petits comentaris, d'un llibre que m'ha costat força de llegir, no ha estat una lectura fàcil, però que li he anat agafant estima i carregant bateries per escoltar una mica d' U2.
Recomano la lectura pausada, buscant referències, escoltant les cançons, valdrà la pena.
Nota: Ja estic millor de la infecció.
