Quin sentit té?

Malgrat donar suport a l'independentisme,ja sigui català,basc o de qualsevol altre lloc on la gent vulgui ser lliure;no entenc per que la mort d'un home,un pare de família,un ex-regidor,un simple treballador pot ajudar a que la independència sigui possible. S'ha perdut el nord,i s'han perdut moltes coses. Han volgut estar presents però només fent una còpia barata de fa quatre anys. Quin camí volen seguir,on van?,on anem?.

Free batasuna

Haig de reconèixer que volia tractar aquest tema, però se que no és un tema fàcil del que puguem parlar, no crec que siguin pors, ni paranoies, sols que la realitat es veu molt diferent segons els ulls que la miren.
Quan va interessar parlar de proses de pau a Euskadi tot van ser flors i violes, fins que la possibilitat de la Pau va acolloni a una part del sistema polític espanyol que es quedava sense armes de destrucció massiva un altre cop
El motiu que s'acabes la treva ens lo podem imaginar malgrat només se'n sap una de les versions "oficialment", era clar la Pau no interessava. Els que van patir les conseqüències en un primer termini van ser les víctimes de l'atemptat de l'aeroport de Madrid a mig termini tota una societat en pateix la conseqüència.
Durant una època vaig defensar la lluita armada com una forma de lluita, amb el temps hauré perdut força en aquestes idees, però darrere del moviment armat hi ha el sentiment de tot un poble, o al menys d'una part molt important del poble basc, potser molts d'ells tampoc estan d'acord amb la lluita armada, però si que creuen i volen un Euskadi lliure e independent. La seva única solució política (o al menys la mes majoritària) ha sigut Batasuna, un partit polític que ha sofert un assetjament permanent de la justícia espanyola, per darrer cop fa dos dies, detenien a tota la seva cúpula en una reunió, els motius ser una colla de terroristes. Si ho eren, per que no els detenien fa un any?. Clar ara toca, pocs dies desprès de tornar a sortir el tema del pla Ibarretxe, casualitats....
Batasuna no son els seus dirigents, els seus regidors, els seus diputats, Batasuna és cadascun dels ciutadans i ciutadanes d'Euskadi que volen la independència, que els voten, que els hi donen suport. Poden empresonar 1, 10 100 o 1000, però no una part d'un país, i molt menys un sentiment.
Queda poc seny a la política espanyola, però si algú vol parlar de Pau a Euskadi s'haurà de seure a parlar amb ETA, amb Batasuna i si fes falta amb el dimoni. Tancant-los no s'aconsegueix res així que per una solució democràtica: freebatasuna i llibertat per tots els pobles que la volen.

Moltes paraules i els fets?
El 22 de març de l’any passat, ETA, feia un moviment, anunciava un alto el foc, volia parlar. Era un fet amb voluntat històrica?.
Al sorgir la noticia, la maquinaria política i mediatica o la mediatica i la política ,es posava a funcionar, sonaven totes les sirenes…. però per uns, la única paraula que servia era el: NO, (nunca jamas de los jamases) per altres era el: si que parlarem, però desprès de l’estiu.
Passat l’estiu la gent es pregunta: i ara que?, doncs tot continua igual uns amb els NO, i els altres excusant-se amb el canvi climàtic allargaven l’estiu fins ves a saber quan, tot esperant el moment adequat.
Estava acabant el 2006 i en una roda de premsa, es deia que el procés de pau per Euskadi “avanzaba viento en popa… a toda vela”. Molta il·lusió posades en un any nou a punt d’estrenar-se al tombar la cantonada. Clar la gent no sap res, per uns tot estava ja parlat, segur que el govern havia estat parlant mil cops a amagatotis, i tot ja estava fet i refet, i els altres ho desmentien. Tots dos es van montar la seva història, i el seu discurs preparat. De sobte el dia 30 tot es trenca degut a un atemptat a l’aeroport de Madrid. Per desgracia un dels pocs fets que havien hagut, i tenia que ser precisament aquest, un atemptat. El govern es queda amb el cul a l’aire, i tant descol·locat que no sap com encaixar i reaccionar, la oposició pensant mes en treure profit que en saber que havia passat.
Han passat 15 dies i es convoquen manifestacions sota un lema, i ja tornem a ser, paraules que sobren, paraules que falten, paraules que separen els partits, paraules que fan que uns vulguin anar i altres no. Discussions, confirmació d’assistència, desconfirmació, si aquest va jo no vaig, si vaig els altres em diran que per que vaig. En mig d’una sobredosi de patetisme, l’únic que ha demanat perdó per tanta paraula inútil ha sigut el lehendakari.
Els polítics espanyols viuen mes de les paraules que dels fets, es perden entre les lletres i no veuen mes enllà de les editorials d’alguns diaris. Mentrestant ningú fa res, ningú es mou, no succeeixen coses, no hi ha fets que arreglin el problema.
L’únic fet és que dos immigrants equatorians han perdut la seva vida, els seus somnis, per que un estat no ha sabut parlar. Potser ja és hora que el fet sigui el parlar la gent, que el fet sigui callar les armes.