Ara farà uns nou mesos que vam saber que venies, ja portaves un de camí. Vam parlar de fer-ne seguiment public, publicar tot lo que anàvem coneixent de tu, però vam creure que era millor no fer-ho. Aquesta nit tinc la necessitat d'escriure't, malgrat se que no em pots llegir, dir-te coses que no podràs sentir, i tenir-te un altre cop entre els meus braços envoltant-te.
Tal i com avançaves fen-te gran dins la panxona de la mamà, la gent em deia que ja em podria anar preparant a no dormir, que els teus plors em desvetllarien i jo tot sobrat responia que no, que segur que dormiria ben tranquil, com m'equivocava, les nits són molt mes difícils de lo que em podia imaginar i lo que no em deixa dormir és el silenci nocturn.
Tenia que contar-te mil contes que mai ningú abans havia explicat, de princeses,dracs bons i herois atípics, naus i mons inventats, llocs màgics, aventures, fantasies per fer-te dormir i com no,també cantar-te el "son soneta vine aquí..." cada nit, fins que m'enganyessis fent-me creure que ja dormies.
Ens portaves l'alegria, les il·lusions, el fer-nos estar millor que mai, tots t'esperàvem, però nomes vam poder estar amb tu els nou mesos, i les dues hores que et vam tenir. No vam poder sentir el teu batec del cor, el dia 26 a les 18.28h però ens vam quedar amb els teus 52cm,(que llarga!!!) , els teus 3,110 kilos, els teus cabells foscos, els "papitos", el nasset igual que la mamà quan era petita, els meus llavis, el "hoyuelo", els dits de la ma tot llargueruts com si ja sabessis que a casa hi havia un piano, la berruga vermelleta a la mà, els dits dels peus típics dels Liviano, tota una nineta, la mes guapa de totes.
Se'ns fa tot molt difícil sense tu, bona nit princesa.
Ho vam decidir per tu, no et vam deixar triar. Potser per que també són les meves preferides i per que el roig és escandalós com tu havies de ser.
